OPINIÓ

Governar, que vol dir dirigir

«Si Junts considera que no es tracta de concedir per gentilesa allò que negaria per convicció, que ERC sumi complicitats amb altres»

per Carme Vidalhuguet, 10 de maig de 2021 a les 20:34 |
Enguany farà onze anys d'aquella Diada de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Aquella sentència que va commoure la societat catalana i que va destapar la qüestió de les relacions Catalunya-Espanya. Aquella sentència que atemptava contra el moll de l’os de la democràcia: allò que els ciutadans validàvem, els alts magistrats ho qüestionaven. I si doncs els poders de l’Estat ens deien que Catalunya no tenia cabuda a la Constitució, era el mateix Estat qui ens impel·lia a voler-nos independents, lliures i sobirans. Però sense l’Estatut del primer govern d’Entesa no seríem on som.
 

Aquell 11 de setembre estrenava relleu generacional i iconogràfic: l'estelada triomfava. I aquell dia, Catalunya no parlava només per a Madrid. El que deia, s’ho deia a ella mateixa i ho deia al món, destacava el vicepresident Carod-Rovira, i afegia que el que calia a patir de llavors era que els partits polítics i les institucions analitzessin quina proposta política, creïble i temporalitzada, farien a la societat catalana. Començàvem a voler deixar l’autonomia per tenir la independència. Carrera de fons.
 

Però si arrencàvem volia dir que teníem la certesa política que la independència deixava de ser un impossible i començava a ser un inevitable. I així ha estat. Una majoria, eleccions rere eleccions sempre in crescendo, demana, de llavors ençà, un referèndum d’autodeterminació. I Espanya, à droite i à gauche, més que manifestar l’expressió del desconcert, només sap dir que, de referèndum, ni parlar-ne. Mentre, nosaltres, sense tenir present que quan un actua sense decidir vol dir que depèn d’algú altre, vam fer com si fóssim. I ara paguem el preu d’una política practicada amb aires de censors: presó i exili. Perquè a Espanya, avui, encara, i no em canso de repetir-ho, tot aquell que gosa qüestionar el veredicte d’un inquisidor és tingut per heretge.
 

I som aquí. Però hi som amb l’independentisme més dividit que mai. Tant el polític, recelós i desconfiat, com el social: Òmnium i l'ANC ja no acompanyen a l’uníson. Som aquí demanant diàleg a l'Estat per trencar l’immobilisme que ens bloqueja. Diàleg perquè esdevé el pas previ per a la negociació. Diàleg, sí, perquè la llibertat primera que ara volem els catalans és l’excarceració i el retorn dels exiliats. Diàleg, per poder prendre decisions, perquè política vol dir decidir, en espais, sovint, de gran incertesa, certament. Però les raons polítiques són l’espai de l'argumentació. Sabedors que el discurs ha d’anar sempre condicionat a la presa de decisions.
 
I sabedors que les decisions polítiques només les pot prendre qui té la legitimitat d’urnes: el Parlament i el govern que n’emana. Ni entitats, ni associacions, ni institucions de caràcter privat sota cap legalitat. Només els governs es deuen als ciutadans. Només. I potser aquest ha estat un desencert de l'independentisme: haver permès que les entitats que li donen suport participessin de decisions que no els corresponien. I ara ens trobem que d'aquell primer d’octubre cap aquí tot són recels, desconfiances, perfídies i traïcions. Sense lideratges ni, dissortadament, estratègia política. I doncs, creixent com creix a Espanya la dreta més reaccionària, potser sí que ens convé acabar amb aquesta unitat que només es predica, però que no es practica, i si les dues formacions independentistes majoritàries tant es recelen, que cadascuna tiri amb la seva estratègia i busqui les complicitats que més li convinguin per executar el seu programa electoral. El joc democràtic vol dir guanyar i perdre. I qui no sàpiga perdre, que no jugui.  
 
Cansa tanta tàctica política. No hi ha projecte comú. Ni es vol. Ni entre els partits ni entre les entitats. L’independentisme sembla que només té ganes de confrontar-se. Però no vulguem, sobretot, que la nostra acció política sigui un fracàs triomfal. Diria que no ens ho mereixem. Més de vuitanta dies sense govern i només parlem d’investidura. I la governabilitat? La negociació ja només era qüestió d'hores? Doncs llavors bé es deu poder reconduir. La confiança s’havia refet? Segur? Amb el que s'ha escrit en format llibre? Quan un partit concorre a eleccions ha d'estar tan preparat per governar com fer oposició, que vol dir control de govern. Hi hem de posar molta generositat i tota la intel·ligència, en el moment que ens toca de viure. I si Junts considera que no es tracta de concedir per gentilesa allò que negaria per convicció, doncs que ERC sumi complicitats  altres per a la investidura. Que les trobarà. I a governar. Que diccionari en mà vol dir "dirigir els afers (d’un estat)". Si haguéssim d’anar a noves eleccions, ai!  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
07/06/2021

Escriptors i exili

10/05/2021

Governar, que vol dir dirigir

26/04/2021

Política de país i per al país

12/04/2021

Noms de Joaquim Nadal

29/03/2021

L’emergència demana entesa nacional

01/03/2021

Simeó Miquel, un home de temperament polític

16/02/2021

Assentar lideratge

18/01/2021

Política via Twitter

07/12/2020

Quan agrada més el poder que la política

23/11/2020

El binomi de la pandèmia

Participació