opinió

Formats acústics: contenció

«El resultat és que la ciutadania nostrada està convençuda que "la música catalana sona tota igual"»

per Jordi Bianciotto, 8 de maig de 2021 a les 09:00 |
Fa alguns anys que els artistes de pop d'aquest país, si volen que se'ls escolti, han d'estar disposats a anar pel món amb una guitarra acústica per poder-se adaptar a tot estudi de ràdio i plató de televisió que se'ls ofereixi sense agredir cap sensibilitat auditiva i posant les coses fàcils. Un format manejable, que encaixa a qualsevol racó de graella. No importa si l'artista té una identitat fonamentalment elèctrica i, en canviar d'instrumental, es veu enviant al públic un missatge equivocat. No cal filar tan prim, oi?

El resultat de tot plegat és que la ciutadania nostrada està ben convençuda que tots els artistes catalans tenen textura semblant, més aviat senzilla i lineal. És el clàssic "la música catalana sona tota igual". I bé, aquest efecte s'ha reforçat amb la pandèmia, en què les petiteses vigents, en escenaris i aforaments, han propiciat sovint aquesta reducció al mínim denominador acústic. Els nois i noies de les guitarres (o els ukeleles) han rondat pertot, encara que molts haurien preferit poder actuar amb els seus esforçats companys de banda, que també tenen dret a viure.


Un dels damnificats ha estat el grup de rock, incòmode davant l'imperatiu de transmutar-se per ser visible, i descol·locat a més en aquest paisatge Covid-19 de cadires distanciades i aplaudiment estàtic. En aquest temps, cantautors, folkies o poppies de sobretaula han anat fent sense haver de fer estranyes contorsions, mentre que les propostes de naturalesa més elèctrica i estrident han patit molt més. Quants concerts de rock hi ha hagut en aquest temps? I de metal, o punk, o hardcore? Gremis als qui no sentim queixar-se gaire, dit sigui de pas. Molts anys de suportar els embats de la vida amb resignació.

La música en directe escalfa motors aquests dies davant del que ja sembla una reescalada en tota regla dels escenaris i festivals amb vista a l'estiu. Les gires internacionals encara trigaran una mica, però les programacions amb producte autòcton estan brotant com a bolets. I potser és hora de suggerir als artistes que puguin permetre-s'ho que apostin per allò que creuen sense abaratir el discurs.


Perquè una cosa és apuntar-se a fer el bolo acústic reduït perquè la tria és entre això i quedar-se a casa plorant, i una altra fer-ho amb la cantarella dels temps difícils per acabar mantenint les entrades a un preu alt perquè el grup és popular i veu l'ocasió d'aprofitar l'avinentesa. L'estiu del 2020 hi dominava l'estat de xoc i el campi qui pugui, d'acord, però un any després potser afinem més el tret. I, pel que fa als artistes del país, fóra bo fer una mica més evident per a tothom que no és cert que tota la música catalana soni igual.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
16/07/2021

José Miguel López, un dels nostres

03/07/2021

El català i les coses que «molen»

18/06/2021

Les sales ja no són notícia

05/06/2021

Estiu complet, i després?

21/05/2021

Antònia Font surt de l’iglú

08/05/2021

Formats acústics: contenció

23/04/2021

Que manin ells?

10/04/2021

Quan l’esquerra censura

26/03/2021

Palau Sant Jordi 1 - Parlament 0

13/03/2021

Piazzolla, el geni que fa 100 anys

Participació