OPINIÓ

La insuportable pesantor de la frivolitat

«El que està en joc els pròxims anys és la força democràtica de la unitat civil de la societat catalana i la capacitat de definir projectes de futur inclusius i engrescadors»

per Enric Marín i Otto , 6 de maig de 2021 a les 21:08 |
L'any 1984 l’escriptor txec Milan Kundera va escriure un llibre que portava per títol La insuportable lleugeresa de l’ésser. Crec recordar que el vaig llegir en la seva versió castellana. I que, més enllà de la solvent descripció crítica de la buidor vital i moral d'una societat vampiritzada pel totalitarisme estalinista, el títol era tan pretensiós com l'aparent embolcall filosòfic de la narració. Amb tot, però, tenia força i era suggeridor. Potser per aquesta forca evocadora, aquests dies m'ha tornat al cap observant la política catalana. Però invertint-lo semànticament: en comptes de lleugeresa, pesantor; i en comptes de l’ésser o l’existència, la frivolitat: la insuportable pesantor de la frivolitat.
 

Quina frivolitat? La frivolitat expressada en el principi de com pitjor millor. Particularment, si qui la defensa hi viu arrecerat. El darrer tast l'hem tingut amb algunes reaccions d’actors polítics rellevants com el president Torra o el diputat Canadell davant els resultats electorals de Madrid. No cal una gran sofisticació analítica per a entendre que les eleccions madrilenyes tenen impacte sobre la política estatal (com les catalanes, per cert), però que es mouen en plans diferents. No alteren la composició de les dues cambres de les Corts Generals. I també que el projecte neocon que ara encarna Isabel Ayuso passarà per sobre del fràgil lideratge de Casado. Com una piconadora. Tot i que potser necessitarà legitimar-se amb un eventual fracàs de Casado en les pròximes eleccions espanyoles.
 

També està clar que la consolidació de l’extrema dreta, la seva connivència estructural amb l’ayusisme, així com la fulgurant desaparició en combat de Ciudadanos no deixa cap alternativa a Pedro Sánchez i el PSOE. O es suïciden cedint de mica en mica terreny polític i cultural a la dreta autoritària i nacionalista espanyola, o reforcen els lligams amb la coalició progressista i plurinacional que va fer possible la moció de censura a Rajoy. No hi ha més cera que la que crema. Evidentment, l'assaig de consolidació d’aquest bloc democràtic també pot fracassar. És ben probable. Particularment, perquè la baula feble hi és en les contradiccions internes del PSOE. Però l’independentisme català no podrà guanyar legitimitat interna i externa si no s’arrenglera amb el bloc democràtic de la moció de censura.
 

Potser Sánchez hauria de prendre nota de la situació política dels Estats Units. Davant una situació semblantment crítica, i havent-se d’enfrontar a la pandèmia i a l’enverinat llegat de Trump, el president Joe Biden està actuant amb una determinació sorprenent. No ha cedit ni un mil·límetre al relat neocon i està aplicant polítiques de clar trencament amb la dogmàtica neoliberal hegemònica en els darrers 40 anys. I ho fa amb més convicció que cap líder europeu. És cert que el trumpisme i l’ayusisme no coincideixen mimèticament en les receptes econòmiques. Sí en la filosofia d’abaixar impostos als rics i aprimar serveis públics bàsics. Ara bé, l’arquitectura de l’estratègia comunicativa sí que és idèntica. I Ayuso l'ha sabut interpretar i executar perfectament.
 
La gravetat del moment no deixa cap marge pel diletantisme polític. Entre d'altres, hi conflueixen dos factors generals: la crisi de la democràcia i el fenomen global de les dretes autoritàries i la crisi sanitària, econòmica i social provocada per la pandèmia. La sortida d’aquesta complexa crisi política i social dibuixarà nous escenaris internacionals. En qualsevol cas, els dos factors es manifesten de forma severa en la realitat catalana. Però hi ha altres factors locals que completen un paisatge més aviat inquietant. D’ordre polític, econòmic i cultural. De fet, el que està en joc els pròxims anys és la força democràtica de la unitat civil de la societat catalana i la capacitat de definir projectes de futur inclusius i engrescadors. Per a tothom, però amb la vista posada en els joves. Els reptes no esperen. Ni atorguen pròrrogues. I no hi haurà accés a l'estatalitat catalana sense el reforçament institucional, econòmic i cultural de la societat catalana. Les dreceres, senzillament, no existeixen.
 
Arribats a aquest punt, algunes frivolitats polítiques d’ordre tàctic centrades en la lluita de curta volada pel poder domèstic esdevenen insuportables. Suposen una irresponsabilitat que frega la immoralitat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. President de com a president de CatSí. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
03/06/2021

El trilema de Rodrick del nacionalisme espanyol

20/05/2021

Catalunya, la nació i l'Estat

06/05/2021

La insuportable pesantor de la frivolitat

22/04/2021

Florentino com a metàfora

08/04/2021

'E pur si muove!'

25/03/2021

Com TV3 no hi ha(via) res

11/03/2021

L’hora dels Països Catalans

25/02/2021

Violència, unitat civil, rescat social i ambició nacional

11/02/2021

L’hora de les polítiques republicanes

28/01/2021

Catalunya decadent?

Participació