opinió

En la mort d’un rei

«D'ací a no massa temps, ens tocarà viure la nostra pròpia revolta contra un rei»

per Francesc Viadel, 20 d'abril de 2021 a les 20:00 |
Aquesta és la primera vegada en la meua vida que conec una primavera de gel. Som cap al migdia, però del cert que sembla que badem dins de la boqueta nit d'una qualsevol tardor riberenca d'humitat. Fa molt de fred i la boira és tan espessa que no ens adonem que hem arribat a l'Abadia de l'Assumpció de Lu Chaslar fins que ensopeguem amb els seus murs. Tot això després d'haver fet gairebé a les palpentes el carrer Le Bourg sencer, des de baix de tot on arrenca. Le Bourg amb els seus edificis medievals singulars i les seues cases de sostres a doble vessant de teules rogenques que a l'hivern s'omplen de neu.

El monestir el va construir al segle XII sant Godofred sobre les restes d'un altre que van destruir quasi dos-cents anys abans els vikings i té com a peculiaritat el cementiri de monjos que l'envolta, format per tombes grises i desgastades per la pluja que van del segle XII al XV. N'hi ha les del prior, la del ferrer, la del teixidor... així fins a setanta.


De l'edifici, aixecat sota un turonet amb vistes al riu Isle, només en queda el creuer i el cor, la resta fou devastat durant la Guerra dels Cent Anys. En 1419, Jean de Beauchamp, cap d'una banda d'anglesos que va arrasar la regió, va fortificar el monestir com a punt avançat per a conquerir Llemotges. Al cap d'un temps, però, els francesos posaren setge durant un any al monestir i acabaren per fer-se amb ell deixant-lo mig enrunat.

El meu xiquet, assegut al seu carret, s'ho mira tot amb uns ulls grossos de llobató. Sa mare i jo l'hem abrigat tant que el pobre quasi no pot ni moure's, ell que és un no parar. Deu pensar que sura dins d'un somni fred, sense possibilitat de traspassar-lo i tornar a la seua confortable realitat... vull dir el seu pis al Fort Pienc de l'Eixample de Barcelona, el seu parc, la seua escoleta, el seu paisatge monòton.


L'endemà ix el sol. La llum realça l'exuberància dels boscos llemosins. Aprofitem per anar fins al castell de Chasluç que es troba a tocar del càmping on ens allotgen per primera vegada Robert i Shirley. En aquell castell, mentre l'assetjava de tornada d'una croada a Anglaterra, va morir un 6 d'abril de 1199, el rei Ricard Cor de Lleó.

El monarca nascut a Oxford, però criat com un occità per sa mare, massa gros, cau ferit de mort per una sageta. Expira en l'interior del mateix castell, que se li ha acabat per rendir, sobre un llit col·locat al costat del fumeral de la sala principal. Sa mare, Elionor d'Aquitània, arribada de Fontevraud, està al seu costat. Al rei també l'acompanyen en el seu darrer moment, els bisbes de Poitiers i Angers, el bisbe Hugues de Lincoln, l'abat Pierre Million de l'abadia de Pin, el seu capellà, i l'abat de Turpenay, Luc.


A l'última, les seues entranyes se soterraran en la capella del castell. El seu cos a Fontevraud, junt amb les restes del seu pare Enric II i la seua mare Elionor. El seu cor a Rouen, Normandia, en homenatge als normands que li han estat tan fidels.

Les cròniques medievals alçaran acta de tota aquella peripècia. Intentaran posar nom a l'assassí del rei, relataran amb tota mena de detalls els fets tal com asseguren que van passar. Molts segles després també s'esplaiaran en aquella gesta els escriptors romàntics. Ricard passarà a la història com un rei de llegenda. També com un croat rapinyaire, com un antisemita cruel, com un monarca venjatiu a l'ombra del qual creixeran d'altres mites com el de Robin Hood o del malvat rei Joan... material tot per a Hollywood.

Aquell matí ens quedem palplantats davant les portes d'accés al castell des d'on divisem una part de la imponent torre d'homenatge, la mateixa probablement des d'on van assagetar-lo. L'indret és solitari, voltat d'unes quantes edificacions mig enrunes un punt allunyades del centre de la vila on campen els gats, diríem que perdut en el mig del no-res. En uns pocs dies, però, quan la primavera que ací, en realitat, arriba més tard, trenque les boires, el castell obrirà les seus portes al públic. Llavors, uns quants centenars de criatures arribades de les escoles de la contornada jugaran a batalletes medievals ridículament disfressades mentre uns joves monitors de lleure aprenents d'actor els explicaran això i allò sobre la vida en altres temps, banalitzant la guerra, reduint-la a un conte. I aquells xiquets potser mai no arribaran a comprendre la crueltat de la lluita pel poder, la misèria humana en tota la seua dimensió i s'acabaran creient que la seua lluita per a sobreviure en aquesta merda de societat no té res a veure amb aquella altra que un dia van lliurar als peus d'aquell castell on ara corren i salten, riuen...

Allà mateix, davant de la tanca que ens barra el pas a la fortificació, pense per un moment en la Creu Coberta que s'aixeca enmig de la carretera entre Algemesí i Alzira. Diu la tradició que va ser l'indret on va morir un altre rei de llegenda: Jaume I. La creu, però té més l'aire d'una mena de rotonda absurda que de monument funerari reial. Com siga, els historiadors no es posen d'acord del lloc exacte del decés. Molt possiblement va morir a la seua residència real en Alzira el juliol de 1276 tot i que després el Llibre dels Feyts assegurarà que va ser a la ciutat de València.

Tan se val. Quina importància té realment la mort d'un rei? Què se n'ha fet de tants reis com n'hi ha hagut i hem patit els desgraciats de sempre? Quantes revoltes han aixafat amb crueltat aquests mateixos reis convertits ara mateix en el centre d'interés de rutes turístiques per a famílies ocioses, en autèntics dogmes de fe nacionals? Poden bombar-los a tots.

M'agradaria poder explicar-li tot això al meu fill. Ara és massa menut per a entendre res. En aquell moment no sap, no sabem encara, que també a nosaltres, d'ací a no massa temps, ens tocarà viure la nostra pròpia revolta contra un rei. Una revolta amb súbdits durament castigats, en un país que continuarà carregat de cadenes potser per uns quants decennis més, potser per sempre, potser només fins despús-demà.

Es fa de nit. Ens tanquem a la nostra còmoda Mobile-home decorada al gust carregós dels anglesos. Estem enmig del no-res. En meitat de la foscor i de la boira sentim els ocells nocturns invocar la lluna. De tant en tant, cacem alguna conversa a mitja veu d'alguns dels inquilins permanents del càmping, jubilats als quals els ix més a compte viure en aquell lloc i en aquelles casetes prefabricades que no pas pagar el lloguer d'un pis en una qualsevol ciutat.

Des de la finestra, en l'horitzó sembla albirar-se la silueta de l'Assumpció. Els espectres deuen ara mateix processonar pels caminois que van de l'abadia i s'endinsen en el bosc fins arribar al pont de pedra sobre l'Isle. El xiquet s'adorm. S'adorm el món. Els segles passen. La vida passa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Viadel
Francesc Viadel (Algemesí, 1968). Periodista i escriptor. És doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor de periodisme a la Facultat Blanquerna de Relacions Internacionals i Comunicació de Barcelona. Autor de diversos assajos, novel·les i llibres de poemes. A Twitter: @FrancescViadel i també a https://francescviadel.wordpress.com/.
15/06/2021

El pacte de Place de la Concorde

01/06/2021

El quadern

18/05/2021

L'infern

04/05/2021

Una korrigan a An Uhelgoad

20/04/2021

En la mort d’un rei

09/04/2021

Davant de la quarta onada

06/04/2021

Aquesta és la història d’un home i un peix

23/03/2021

L'infart

09/03/2021

Els pinets

23/02/2021

L'apartament del jaguar

Participació