OPINIÓ

Sunzi no era de l’ANC

«El que va parir el lema independentista "tenim pressa" s’havia estudiat a fons el llibre màgic de totes les estratègies que es fan i es desfan»

per Francesc-Marc Álvaro, 15 d'abril de 2021 a les 21:43 |
Qui no té feina, el gat pentina. M’avorria i vaig obrir a l’atzar L’art de la guerra, el clàssic conegudíssim de Sunzi, en una edició recent i magnífica de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Era això o escoltar les últimes declaracions de no sé qui sobre les no-negociacions per fer el no-Govern de la Generalitat. Sunzi, un xinès que era més puta que bonic, escriu veritats com cases de pagès a la vora del riu Iang-Tsé: "Allò que és primordial en la conducció de la guerra és la victòria ràpida, no una campanya perllongada".

Vaig tenir una il·luminació: el que va parir el lema independentista "tenim pressa" s’havia estudiat a fons el llibre màgic de totes les estratègies que es fan i es desfan. Llàstima que només va memoritzar aquest consell i va oblidar la resta. Sunzi no era de l'ANC. Ara, en canvi, l’independentisme va a pas tortuga, a l’hora de fer la salsa per gestionar l’autogovern, que és l’única cosa tangible que té veritablement a l’abast.


Després d’una hora mirant la paret en blanc, vaig fer-me la pregunta del milió: qui deu estar llegint, ara mateix, les lliçons del mestre Sunzi a ERC, Junts, la CUP, l’ANC, Òmnium, etcètera? Més que en les pàgines del general xinès, ara els dirigents concernits sembla que busquen inspiració en un prospecte d'Ikea, d’aquells amb dibuixets sense paraules que serveixen per muntar un moble de nom impronunciable, mitjançant la simple intuïció, que si el muntes del revés ja saps el que et toca: desfer-ho tot i tornar-hi amb alegria. 

Continuo remenant les frases assenyades de Sunzi, que sembla que hagués militat a Acció Catalana de tan bé com s’explica: "L’ideal suprem és vèncer l’enemic sense batalla". Això va passar amb la consulta participativa del 9-N, però va ser una victòria que molts van menysprear i altres van magnificar. Ni tant ni tant poc. Es volia repetir la jugada mestra a una escala superior, hi havia ganes de més marro. Per allò de la pressa, per allò d'ho tenim a tocar. Per allò de voler fer com Escòcia encara que Madrid no és Londres. I perquè els dirigents del procés van creure que podrien enganyar l’Estat una segona vegada. Però davant del Primer d’Octubre, Rajoy -que no estava disposat a patir una nova derrota simbòlica- va subratllar el llibre de Sunzi amb retoladors fluorescents i va mobilitzar policies i guàrdies civils porres en mà.


Si la política és la continuació de la guerra per altres mitjans -com es va empescar Foucault capgirant una màxima del general prussià Clausewitz-, està clar que l’independentisme  ha de posar-se d’acord en quina política és la millor per continuar el seu camí de la manera més productiva possible, tenint en compte que l’Estat espanyol considera que ha sortit vencedor de la batalla del procés (tot i que el conflicte no ha desaparegut). Quan dic “la manera més productiva possible” em refereixo a sumar vots i ampliar el suport social, alhora que l’independentisme aconsegueix projectar-se (sense viure enfangat en picabaralles internes) com a gestor fiable i solvent dels interessos generals.

Embat? Confrontació intel·ligent? Desbordament democràtic? Eixamplar l’esquerda? Què toca fer? Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina escriuen, a l’assaig Picar pedra, que la dicotomia entre diàleg o unilateralitat només serà superada mitjançant “una via per forçar el diàleg i la solució” que ells descriuen com “una cadena  d’unilateralitats que s’estructurin en l’estratègia no-violenta concretada en accions de no-cooperació, desobediència civil, construcció d’alternatives, de propaganda i de batalles jurídiques”. Em demano si això pot conviure de manera eficient amb un independentisme pragmàtic de llarg recorregut a les institucions. Es pot governar seriosament i desobeir alhora?


L’etapa del president Torra ha mostrat descarnadament els límits agònics de certes gesticulacions. Gene Sharp, teòric de la cosa, no pensava en un escenari on els mateixos que es revolten tenen a les seves mans la conselleria d’Interior, aquest barroquisme català ho complica tot. Per si de cas, Puigcercós, Huguet i Codina -que tenen molta experiència i no volen ser titllats d’ingenus- puntualitzen que tot això “no podrà consistir en una sèrie d’accions desconnectades i kamikazes, o que derrapin fora dels marges de la no-violència”. Costa trobar camins nous. Sunzi era mig poeta, però sabia que el lema nostrat "tot està per fer i tot és possible" no és cap estratègia. Sunzi no era de l’ANC i sembla que tampoc ha estat convidat a les no-negociacions entre ERC i Junts.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
10/06/2021

Sànchez, Artadi i la veritat de l’1-O

27/05/2021

L’abraçada (política) de Cuixart

13/05/2021

Uns mínims i un conill

29/04/2021

El món ens mira i no ens mira

15/04/2021

Sunzi no era de l’ANC

01/04/2021

De portes endins

18/03/2021

Volíem viure el fet

04/03/2021

El lloc (real) dels líders

18/02/2021

Entre el foam i el 51%

04/02/2021

La campanya i la veritat

Participació