OPINIÓ

Jo vaig córrer davant de Marlaska

«En les càrregues contra periodistes i veïns a Vallecas la Policia es va comportar, igual que uns altres cops, com la seguretat privada dels ultres»

per Jonathan Martínez , 8 d'abril de 2021 a les 20:00 |
[Aquí puedes leer el artículo original en castellano]

Allà pels vuitanta, quan es va instaurar la moda del progressisme cultural, molts demòcrates de nou encuny es van esforçar a llaurar-se un pedigrí antifranquista que mai de la vida havien tingut. "Jo vaig córrer davant dels grisos", diu la tornada atribuïda als revolucionaris de pro. Segons sembla, tothom havia escapat de la Policia Armada en alguna manifestació tumultuosa de la qual no queda registre. Espanya degué ser bressol de prodigiosos velocistes.


Quan va morir Francisco Patascortas, els grisos ja s'havien guanyat una tèrbola reputació de carnissers. Però la Transició va brindar una ocasió sense igual per abrillantar la imatge del cos. Tal vegada hauria estat bona idea depurar els comandaments afectes al vell règim i apartar els torturadors. No obstant això, Martín Villa va il·luminar una idea encara més sorprenent: va modificar el color dels uniformes. La Policia Armada va passar a dir-se Policia Nacional i els grisos van passar a vestir de marró.

El cop d'efecte no va resultar tan eficaç com podria esperar-se i els que van córrer davant dels grisos van continuar corrent davant dels marrons, ara coneguts com a maderos. Així va néixer aquesta tonada popular que es corejava en les protestes. "De gris o de marró, un cabró és un cabró". La veritat és que la fusta ventava amb la mateixa ferotgia que els grisos, però per algun motiu s'havia difuminat l'èpica. Espanya va deixar de lliurar al món la seva quota de vertiginosos velocistes.


Van passar els anys i l'uniforme marró va virar cap al blau marí. Algun activista ocurrent els crida de tant en tant "barrufets", però l'acudit ha perdut la seva gràcia. Les unitats d'antidisturbis tenen fins i tot la seva purpurina televisiva. En la sèrie de Movistar, Rodrigo Sorogoyen els pinta desballestats encara que humans i atrapats en una teranyina de corrupció institucional que difumina les responsabilitats. I així sorgeix la pregunta. Qui és aquí el que mana?

Recordo les càrregues durant el referèndum de l'1-O. En aquells dies d'efervescència patriòtica, l'Operació Copèrnic va fer convergir diverses voluntats. D'una banda, la desmesura del govern de Rajoy, que va navegar entre la chusquería i l'analfabetisme diplomàtic. D'altra banda, les casernes es van tenyir d'una xerinola futbolera. Al final, els vídeos van revelar el sadisme de diversos agents disposats a anar més enllà de les ordres. Que ens deixin actuar.


Avui veig els vídeos del míting que va celebrar ahir l'extrema dreta a Vallecas. Veig les càrregues contra periodistes i veïns. La Policia es va comportar, igual que altres vegades, com la seguretat privada dels ultres. Ara les mirades es dirigeixen cap a Marlaska i sorgeixen dues hipòtesis. La primera, que el govern més progressista de la Via Làctia atia als agents contra les classes populars. La segona, que els policies actuen moguts per les seves pròpies simpaties polítiques i que el ministre d'Interior és incapaç de controlar el seu ramat.

Són dues hipòtesis aterridores. I el pitjor de tot és que ni tan sols són contradictòries.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
06/05/2021

La digestió del Catoblepas

06/05/2021

La digestión del Catoblepas

22/04/2021

Llibertat o llibertat

22/04/2021

Libertad o libertad

08/04/2021

Jo vaig córrer davant de Marlaska

08/04/2021

Yo corrí delante de Marlaska

25/03/2021

Turistes

25/03/2021

Turistas

11/03/2021

Tots els dies són 11-M

11/03/2021

Todos los días es 11-M

Participació