fil directe

Agenda Aragonès

«El risc no és, doncs, que no sigui investit. Ho és que la legislatura comenci igual de malament que com va acabar»

per Ferran Casas , 26 de març de 2021 a les 22:05 |
La primera sessió del debat d'investidura de Pere Aragonès ha estat intensa. Laura Borràs l'ha volguda concentrar en un sol dia malgrat que a la cambra catalana hi ha més grups que mai. Vuit comencen la legislatura; ja veurem si l'acabem amb nou o deu. Aragonès ha entrat a l'Auditori de la cambra sabent que aquest divendres no en sortiria president i, després que Albert Batet li demanés que renunciés a la votació de dimarts, ha constatat que tampoc ho serà en segona volta.

Junts es volia estalviar el tràngol de tornar a fallar a la unitat independentista en què tant havia insistit, però el presidenciable d'ERC vol que tothom es retrati. Els comuns, per negar-se a explorar el pacte que Aragonès ha subscrit amb la CUP (només se senten segurs de bracet del PSC); i els juntaires, per estar alentint tant com poden la investidura. Escric alentint perquè ningú contempla unes segones eleccions en què segurament a Junts en serien els més malparats per més que facin alguna enquesta a Twitter -amb RT inclòs per ampliar la mostra- que els digui el contrari. Cap politòleg els recomanarà arriscar-se. Els seus alts càrrecs avalen tibar la corda, sí, però no estan per bromes i per això no arribaran a les últimes conseqüències tornant a cridar a les urnes o quedant-se fora del Govern. 


El risc no és, doncs, que Pere Aragonès no sigui investit. Ho és que la legislatura comenci igual de malament que com va acabar. Amb la mateixa tònica autodestructiva dels darrers tres anys. Té lògica el que deia Batet: no es pot pactar i resoldre ara i en dos dies un desacord que fa massa que dura. Per això és també incomprensible la parsimònia del partit de Puigdemont aquestes setmanes. A més de la legítima voluntat d'aconseguir un acord que s'assembli tant com sigui possible al seu programa i sortir-ne beneficiats des del punt de vista partidista, es fa evident que per a Junts no és fàcil de gestionar internament una entesa amb ERC i la CUP, i també que hi ha poques ganes de consolidar el lideratge d'Aragonès. Segons com, n'hi podria haver per anys.

Aragonès ha mostrat al debat la seva habilitat parlamentària i domini de l'escena. En campanya i aquest divendres al Parlament, l'encara vicepresident en funcions de president ha aparegut molt més desimbolt que no pas en la gestió, on fins ara ha tendit a desdibuixar-se i no entrar a la brega ideològica. El candidat deixa, com a mínim, cinc impressions rellevants que poden marcar la legislatura:


1. Generalitat republicana. És l'oferta-fetitxe d'Aragonès, com el 2010 ho va ser la "transició nacional" d'Artur Mas en la seva primera investidura. La Generalitat republicana és, en si mateixa, una resposta als dubtes de Junts. Si hi ha una Generalitat republicana i partits que actuen amb una mirada republicana i disposats a assumir riscos, potser no cal descarregar tota l’acció política en un Consell per la República que té absències notables. No es tracta d’eliminar-lo, però la "bifurcació" demanada per Batet en l'intent de preservar el rol de Carles Puigdemont i la seva estructura política xoca amb la de la Generalitat republicana.

Aragonès no vol, malgrat que l'ordenament jurídic no li va precisament a favor, presidir una gestoria autonòmica sense incidència política. Entre el que voldria que fos i el que afirmen Junts i els seus portaveus que és quan només entenen com a espais "alliberats" i eficaços el Consell per la República i el Parlament ara que el presideix Borràs segurament hi ha un terme mitjà. La Generalitat ha de recuperar prestigi i ho pot fer millor, molt millor. Però és un instrument de nation building de primer ordre en temes com la llengua, els mitjans públics, l'escola, la presència institucional o la recerca.


2. Governar diferent. Un canvi de cicle, passar de la desorientació, l'enfrontament i la frustració a les solucions. Per això cal fer-ho diferent. Aragonès hi ha posat bones paraules i intencions. Per començar necessita la seva valentia, la generositat de Junts i la implicació de la CUP. Ell ha promès un lideratge "distribuït i honest", que permeti "pensar en gran" i que sigui disruptiu i innovador gràcies a canvis en l'estructura. L'administració de la Generalitat necessita posar-se al dia. Té quaranta anys, sempre ha arrossegat el calc en el funcionament de l’administració espanyola i amb el 155 se la va veure de cop envellida. La creació (o recuperació) de departaments com el de crisi climàtica, igualtat o universitats i recerca va en aquesta direcció. El dubte, més que raonable, és si els departaments han de seguir sent compartiments estancs dels partits i com es resolen els desacords, que hi seran.

3. Emancipar-se. ERC sempre ha tingut el complex de "germà petit", fins i tot de ser tractada com la "minyona" per part de Junts. L’espai convergent (el clàssic però també el post i el neo) sempre ha estat hàbil per explicar, amb tota la contundència, que el "natural" és que ells governin i d'instal·lar a l'imaginari que la unitat (que té la virtut d'afavorir-los) comença i acaba on ells diuen. La sensació de fer el passerell s'ha accentuat aquests dies després de pagar per avançat votant Borràs com a presidenta del Parlament sense garantir-se res per la investidura. Però Aragonès és, com també Marta Vilalta, que ha estat dura amb els socis de govern, una altra generació. El 2006 va liderar el no de les JERC a l’Estatut contra una potent centralitat que reclamava el sí amb els motors de la sociovergència a tot drap. Alguns que ara alliçonen sobre fulls de ruta i unilateralitats –el professor Agustí Colomines era un dels portaveus de la plataforma Estatut, jo sí– les hi donaven aleshores de pragmatisme i seny. En el seu discurs, Aragonès ha llençat dards a Josep Costa, un dels perfils més durs amb ERC en l'entorn de Borràs, però ha admès que tothom ha de ser capaç de superar malfiances.

Ell, és evident, té contradiccions i té en els nuls resultats de la taula de diàleg i de la seva estratègia de Madrid un punt dèbil. Però també en tenen els altres. Hàbilment, Aragonès s’ha fet seu el programa de Junts quan diu que si se supera el 50% de vot independentista es demanarà la mediació europea per fer un nou referèndum, ara sí vinculant. En campanya, Borràs va parlar d’activar la DUI, després d’aixecar-la i al final no va concretar ni el què ni el com. Ara, això, juga a favor d’Aragonès i de la CUP. Els altres, és evident, també tenen contradiccions. La CUP avala la taula de diàleg, però no hi participarà; i Junts no pacta amb ERC, però hi vol participar. Quim Torra va fer colzes per presidir-ne la part catalana i els seus consellers per ser-hi. Sembla doncs que posar-se d’acord no ha de ser tan difícil com va fer evident aquesta setmana Jordi Sànchez quan, també amb habilitat, es va fer seu el que diuen Junqueras i Rovira al seu llibre. És qüestió de voluntat perquè tothom sap el que hi ha i quines són les condicions objectives.

4. El fil roig. Aragonès ha traçat un discurs inequívocament d'esquerres. Perquè és el que ha pactat amb la CUP, però també perquè sap que això agrada al nucli dur del seu electorat, és el que el singularitza i el que li permet dir que la seva presidència serà diferent de la de Mas, Puigdemont i Torra. Per això carrega contra la precarietat laboral (que ataca la llibertat que sobre el paper defensa el liberalisme), avisa que als oligopolis no se'ls pot deixar campar lliurement i, en un discurs actualitzat, abraça sense dubtar-ho les causes verda i la feminista mentre reivindica les cures. Aragonès trenca amb el relat nacionalista i de tonalitat socialcristiana de Torra i, a més de preocupar-se per les conseqüències de les desigualtats, n'assenyala les causes. De la seva capacitat d’atacar-les en dependrà la salut dels seus acords amb la CUP i la possibilitat d'incorporar, al llarg de la legislatura, als comuns a la lògica d’acords. És normal que tot això a dirigents de Junts com a Joan Canadell no els agradi i caldrà veure com es gestiona amb Elsa Artadi, que va entrar en política de la mà d’Artur Mas i Andreu Mas-Colell, de número dos.

5. Rescat social. Les conseqüències de la crisi sanitària seran dures. Agreujaran la social, que té en els joves i en assumptes com la salut mental indicadors preocupants, i derivaran en una crisi econòmica. Difícilment tot tornarà a aixecar la persiana i estarà com ara fa un any. Sectors com el del turisme o els serveis quedaran molt tocats. Però d'entrada hi ha diners, els que venen d'Europa i els que podran tenir els governs perquè ja ni tan sols la dreta europea recepta austeritat. Per això Aragonès ha pogut prometre una injecció de 31.000 milions i mobilitzar només els primers cent dies 700 milions d'euros. Catalunya necessita polítiques expansives. Pel seu benestar i per garantir que ningú es quedi enrere, però també per posar en dia l'economia i per reindustrialitzar-se. El nostre país té, com la resta del continent, una oportunitat en els fons Next Generation. Per aprofitar-la necessita Govern. Més aviat que tard.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
23/04/2021

Domar la bèstia

16/04/2021

Districte federal

10/04/2021

Lliçons d’una catxa

26/03/2021

Agenda Aragonès

19/03/2021

ERC, intensiva o extensiva?

26/02/2021

Apunts contra el rellotge

19/02/2021

L'hora de la CUP

12/02/2021

La transició que falta

06/02/2021

Qui és més de dretes?

15/01/2021

La traca final

Participació