Tribuna oberta

Lleida com a enigma

«La detenció de Pablo Hasél i l’espoli de les obres d’art de la Franja han fet de la capital de Ponent l’epicentre del malestar polític i social»

per Jordi Quer, 10 de març de 2021 a les 16:40 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de març de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El raper Pablo Hasél, protegit per estudiants encaputxats, mirant amb rostre greu com s'apropen els Mossos. Vet aquí una imatge que ha esdevingut icònica, ocorreguda a la Universitat de Lleida, antic seminari de la ciutat, on Hasél s'havia atrinxerat. Uns instants abans, els antiavalots havien pujat les escales del claustre de Lletres mentre rebien ràfegues d'escuma d'extintor que els embrutia els cascos.

Tot just a l'altra banda del carrer, travessant la Rambla d'Aragó, hi ha el Museu de Lleida. La seva arquitectura moderna va ser postal de la ignomínia durant l'aplicació del 155. La Guàrdia Civil, aprofitant el buit de poder a la Generalitat, va personar-se al museu la matinada trista de l'11 de desembre de 2017 i va endur-se manu militari les obres d'art de Sixena en litigi amb Aragó. Centenars de persones van protestar davant del cordó policial en la Catalunya abatuda post1-O.


Ahir Sixena, avui Hasél. Afers amb ramificacions, que encara cuegen. Aquesta setmana mateix el Museu de Lleida hi ha hagut de "tornar" més obres al Bisbat de Barbastre. La capital de Ponent, doncs, a l'ull de la tempesta política i social. I la Rambla d'Aragó, epicentre del malestar nacional...

Així i tot, Lleida roman un enigma. El desconeixement de la ciutat arreu del país persisteix i tota ella ha estat sovint difícil de llegir. La història no hi ha ajudat. Ciutat cabdal en temps de la Corona d'Aragó, front en totes les guerres, això darrer ha estat especialment devastador en el seu urbanisme i el seu patrimoni.


Imagineu-vos que la Catedral de Girona hagués estat convertida en un castell i que les cases antigues que la circumden haguessin estat aterrades per fer el perímetre de seguretat de la fortalesa. Això és el que va fer el rei Felip V amb la Seu Vella de Lleida i el barri noble que l'envoltava. Amb l'afegit que la Catedral Nova, que es va construir com a compensació i lluïa les millors obres del neoclassicisme català, va ser incendiada pels anarquistes durant la Guerra Civil. Dues catedrals buidades, de les quals només n'han quedat els murs i les peces salvades escampades en museus com el de Lleida.

Lleida, una capital que el franquisme va ofegar de grisor, apagant l'esclat social i cultural de la Segona República. Una classe dirigent nacionalcatòlica, barreja de funcionaris, militars i burgesia local, que va promoure el tronat "leridanismo" i que, com apuntava Miquel Andreu a El Crític, ha tingut certa continuïtat emparada pel socialisme local que ha governat la ciutat fins fa ben poc –és sonat el panegíric que Àngel Ros va fer de l'alcalde franquista Víctor Hellín–. Una high society que encara avui es troba en clubs de tenis i col·legis més o menys exclusius, els mateixos que freqüentava la família de Hasél i ell mateix abans de fer-se raper.


Lleida, la ciutat que ha denunciat sovint el centralisme atroç de Barcelona, però que, a la vegada, practica un centralisme parangonable en el seu territori. Més gran que Tarragona i Girona, Lleida té 140.403 habitants (2020). En canvi, la segona ciutat de la demarcació de Ponent és Balaguer, amb tot just 17.450. La capital xucla habitants dels pobles de la plana i de la muntanya, i genera una urbanitat pròpia que els vídeos de Hasél, rapejant des de les passarel·les del Segre, ensenyen.

Avui, cal dir-ho, la ciutat està millor que mai. Tot i certes persistències, com la degradació del centre històric, hi ha hagut un reviscolament urbanístic, cultural, artístic... Lleida, abans de la pandèmia, bullia. Hi ha prou bellesa en els seus carrers, en les seves places. Hi ha art contemporani –vet aquí la Panera, la Fundació Sorigué, la Fundació Vall Palou–. Hi ha locals hipsters. Hi ha l'Animac. Hi ha llibreries noves de trinca com La Irreductible –aviat s'hi afegirà La Fatal–. Hi ha el Parc de la Mitjana. Hi ha la Seu que sempre mira...


Tanmateix, el rostre sever de Hasél, com un bust romà, ens interpel·la. "Mai ens aturaran. Mort a l'estat feixista!", deia mentre el detenien, aixecant el puny, ignorant l'abast de la revolta que vindria. Lleida és al mig de totes les batalles.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Quer
Jordi Quer (Juneda, 1978), escriptor i antropòleg. Ha col·laborat a NúvolRevista de CatalunyaArtsEl ProcésSom Garrigues i Fonoll. Ha publicat la novel·la per entregues Sang a Sant Gervasi al periòdic El jardí de Sant Gervasi i Sarrià. A Twitter: @querjordi
14/01/2022

L’agenda oculta de Pere Aragonès

02/09/2021

Es busca manual per fer la independència

13/05/2021

La furgoneta del Consell per la República

10/03/2021

Lleida com a enigma

24/01/2021

​L'oasi valencià

11/11/2020

Com si Catalunya tingués poder

30/09/2020

La basquitis que ve per la dreta

Participació