OPINIÓ

8-M, no és una festa. És una trinxera

«No celebrem el 8-M perquè sigui una festa. Ens aturem per recordar que vivim en una trinxera i no podem distreure'ns perquè l'amenaça de regressió plana en tots els fronts»

per Laura Pinyol, 7 de març de 2021 a les 20:20 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de març de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les coses van tan ràpides que a vegades no saps precisar en quin moment, zàs, canvien de sentit. Recordo la primera gran manifestació multitudinària del 8-M, crec que va ser el 2018 quan es va produir la primera, coincidint amb la vaga feminista. A Barcelona es van congregar 200.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, i l’aturada va ser secundada per més de 5.300.000 a tot l'Estat, segons els sindicats UGT i CCOO. Una convocatòria de vaga feminista global que va implicar 177 estats d’arreu del món.

Allò ens va servir per constatar la força que tenia el moviment. Després van seguir les mobilitzacions del 2019. I el 2020, preludi d’un temps que no sabíem que venia, però que va aturar el món i ens va recloure a casa. No per gust, sinó per l'estat d'alarma provocat per la irrupció de la Covid-19. El 14 de març va entrar en vigor i la ultradreta es va encarregar d'assenyalar les últimes mobilitzacions multitudinàries a Madrid com el punt d'inici de la propagació del coronavirus. La ultradreta mai no amenaça en va –i, a més, aconsegueix que una part de la societat li compri el discurs incòmode que “algú ho ha de dir”–  i es va arribar a querellar contra el delegat del Govern a Madrid per prevaricació per autoritzar el 8-M, i contra diferents ministres. Les demandes no van prosperar. Però, l'amenaça fa el seu efecte i, tant és així, que aquest 8-M, Madrid no ha autoritzat les manifestacions excusant-se en la salut pública, malgrat que no va tenir cap escrúpol per autoritzar un homenatge als caiguts de la División Azul fa tres setmanes.


L'exemple em serveix per estivar una reflexió, que no ve a tomb ni de les no-concentracions de Madrid, ni les que sí que es produiran a Barcelona, i en tants d’altres llocs del món. És una reflexió que em faig en veu alta diverses vegades i hi insisteixo sempre que puc. El 8-M no és una festa. És un dia en què els mitjans de comunicació, la societat en general a través de tots els ens que l'articulen –escoles, universitats, empreses, entitats socials, sindicats, patronals, associacions de tot índole, administracions públiques– posen el focus en l'estat de la qüestió: com està la igualtat de drets entre homes i dones?

Ens valem d'estadístiques –que normalment milloren tímidament–, d’indicadors, de testimonis, d'exemples, per explicar com és que perviuen les desigualtats, per què el masclisme se l’ha de desemmascarar que, de tan banal, segueix anquilosat en totes les estructures socials, per què les dones pateixen sempre una hipersexualització, per què costa tant denunciar els assetjaments sexuals, per què existeix la bretxa salarial i a quines causes obeeix, per què hi ha encara feines feminitzades i, d'altres, que no ho són gens i com això projecta expectatives de vida de manera diferent en els nostres fills i les nostres filles. Tot això se'ns deixa fer el 8-M, la vigília, la setmana abans, fins i tot, a molt estirar, gairebé durant tot el mes. Tots els logos corporatius es tenyeixen de lila. Alguns edificis institucionals o emblemàtics, també són il·luminats amb el color del feminisme. La indústria editorial no desaprofita l'efemèride per llançar al mercat títols relacionats. I les grans cadenes comercials fan eslògans encoratjadors perquè la dona consumeixi a grat pel fet de ser dona.


Però el dia 8 de març no és una festa, hi insisteixo. Si apareix al calendari, és perquè les Nacions Unides el van establir l’any 1977. Encara que les dates no coincideixen ben bé, es commemora, entre d'altres, l'incendi de la fàbrica Cotton o també coneguda com a Triangle Shirtwaist de Nova York que es va produir el 1911, on 142 obreres van morir. La factoria ja era coneguda perquè, l'any abans, les dones havien fet una vaga per demanar millores laborals: moltes eren nenes, treballaven 72 hores setmanals, cobraven menys de la meitat dels sous de l'època i no cobraven hores extraordinàries. Que les sortides d'emergència estiguessin barrades i l'estat de conservació de l'edifici fos pèssim, va contribuir a les nefastes conseqüències de la catàstrofe.

Per això, l'origen de la celebració del 8-M és per reivindicar el feminisme i denunciar el sexisme. Però també enaltir la lluita de les dones en la seva participació laboral i, per tant, el seu dret a la independència econòmica. Aquest és un tret que no es pot perdre de vista perquè no passi com a Rússia, per posar un cas, on aquest dia s’ha convertit en una jornada similar a un Sant Valentí on els homes russos admiren la tendresa i la bellesa de les dones. A vegades, una té la sospita que tant enaltiment del 8-M per part de les grans empreses i tants eslògans impregnats de bonisme tenen la temptació de diluir la reivindicació genuïna.


Perquè les desigualtats persisteixen i ho fan amb clamor. Coetània als temps que ens toca viure amb Covid-19, lluny de revertir-se, han empitjorat. Per no estendre'm, convido a consultar l'informe L’impacte de gènere de la Covid-19 en dadesde desembre del 2020, que conclou com les dones han fet front a la pandèmia des de professions molt feminitzades i, sovint, precaritzades, i com el canvi dels usos del temps motivats pel teletreball i el confinament, han reclòs les dones en l'àmbit domèstic, fent-los adoptar rols tradicionals com les feines de cura de familiars, l'atenció als infants i la gestió de la casa. 

No sé com dir-ho perquè no se m’entengui malament. El color lila, les pancartes enginyoses, els crits de guerra estan molt bé i potser són necessaris. Però no deixa de ser un toc folklòric per un dia que no n'ha de tenir res. És la imatge de l'altre dia del Pont de Ferro de Girona tenyit de bombes de fum liles, que va organitzar la UGT. Tinc dubtes que barrejar el 8-M amb una diada contribueixi amb una dinàmica sistèmica i condescendent de permetre excentricitats aquest dia perquè les dones tenen dret a queixar-se i és de justícia. Però em temo que aquestes concessions tenen poc de subversiu. I, el feminisme, només pot aspirar a canviar el món, a subjugar les desigualtats existents, revertir-les i encaminar-nos cap a una societat més justa, equitativa i respectuosa si les assenyala sense compassió.

No celebrem el 8-M perquè sigui una festa. Ens aturem per recordar que vivim en una trinxera, on no s'augura per enlloc cap treva, i no podem distreure'ns perquè l'amenaça de regressió plana en tots els fronts.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
19/09/2021

Mentre duri l'empat

05/09/2021

Pits enlaire!

22/08/2021

​A cop de toc de queda?

08/08/2021

No és que les faldilles siguin massa curtes

25/07/2021

Pagesos que llauren

27/06/2021

Un tribunal per passar comptes

13/06/2021

Homes que maten

30/05/2021

Els indults contra la dreta

16/05/2021

La deslleialtat

02/05/2021

Una pena de presó «desproporcionada»

Participació