opinió

Les espurnes del conflicte intergeneracional

«És desencoratjador veure’ls demanant canvis que ens farien anar enrere com els crancs, i apropar-nos més a Argentina que a Dinamarca»

per Eric Herrera , 4 de març de 2021 a les 16:00 |
Vivim temps convulsos. El 2008 vam patir l'esclat d’una crisi global de liquiditat, que va acabar provocant la fallida del sistema financer internacional i el col·lapse d'una part substancial del seu aparell productiu. Un primer avís que va tensar el sistema econòmic que fins aleshores ens havia proporcionat les majors quotes de progrés i benestar de la història. Dotze anys més tard, quan semblava que començàvem a recuperar els índexs de benestar i ocupació anteriors a la crisi, un virus identificat a la ciutat xinesa de Wuhan desencadena una pandèmia mundial, ensorrant definitivament els fonaments de la nostra economia. Una prova d'estrès per a la humanitat només comparable a un conflicte bèl·lic. N'hi ha que ja parlen de la generació perduda, referint-se als joves.

Aquests dos cops en només una dècada –i el seu impacte en les generacions més joves– expliquen, en bona part, el fet de qüestionar el sistema capitalista i la democràcia parlamentària com a instruments rectors de la nostra vida en comú. Un oportú home de palla per satisfer el descontentament popular i abocar-hi la ràbia acumulada. Però, mentre països del nostre entorn més proper aprofitaven els darrers anys per iniciar reformes procompetitives i consolidar-se fiscalment, Espanya va triplicar el seu deute, deixant els comptes públics en una situació francament difícil per ajudar els col·lectius que avui més estan patint la pandèmia.


Tenim una societat condemnada a un atur estructural del 18% des de fa quatre dècades i una taxa de temporalitat del 25%, fruit d'un mercat laboral dual i escleròtic que condemna a l’atur a un de cada tres joves. Paradoxalment, la desprotecció laboral dels joves (per la dualitat de tipologies contractuals) i pressupostària (per la inexistència de partides que els ajudin a independitzar-se) coincideix amb la protecció reforçada dels contactes indefinits i el sistema de pensions més generós d'Europa (amb una taxa de substitució del sistema públic del 82%, enfront del 37% a Alemanya o del 17% a Dinamarca).

En aquest context, la condicionalitat que ens exigeixen els nostres veïns del nord és que emprenem reformes que insereixin la nostra economia en un mercat lliure i competitiu, racionalitzant l'ús de la despesa pública i abandonant les pautes corporativistes, d'origen franquista, que encara regeixen en molts sectors, començant per les nostres relacions laborals.


Davant d’aquest panorama, resulta, si més no, sorprenent veure com els joves centren la seva crítica a la reforma laboral –que va contribuir substancialment a reduir l’atur juvenil– o la famosa austeritat. El que es podria presentar com a equitat intrageneracional (rics a pobres) esdevé insolidaritat intergeneracional (dels contribuents actuals als futurs). Retòrica buida que reclama més regulacions, deute i control governamental sobre l’economia en comptes de demanar més llibertat, flexibilitat i responsabilitat. És a dir, una crítica cega al capitalisme de lliure mercat i una alabança sense matisos a l’estatisme responsable del col·lapse actual. Incomprensible.

Quin percentatge dels joves manifestants aposta pel contracte únic per acabar amb la dualitat i precarietat laboral? Per què no clamen perquè es bonifiqui fiscalment la contractació indefinida dels menors de trenta anys? Per què no sentim crits en contra de la hipertròfia legislativa que llasta la competència i la innovació? Per què no veiem pancartes demanant la liberalització del sòl urbanitzable i suplicant més oferta –pública i privada– de lloguer, quan sabem que la regulació de preus reduirà l’oferta i per tant el seu accés a l’habitatge en el futur?

 
Les protestes dels joves es poden entendre en un context on no només han hagut de patir la major recessió econòmica del darrer segle, sinó també els gestors públics més incompetents. Tanmateix, és desencoratjador veure’ls demanant canvis que ens farien anar enrere com els crancs, i apropar-nos més a Argentina que a Dinamarca o a Holanda. Aquests dies pels carrers de Barcelona, veiem les espurnes d’un conflicte intergeneracional. La pregunta és si l’embat dels joves els portarà a millores graduals en el temps o a la derrota definitiva.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació