opinió

Què contenen els contenidors?

«Persones més preocupades per saber, conèixer i reflexionar els motius pels quals es produeixen aldarulls d’aquesta intensitat»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 24 de febrer de 2021 a les 20:00 |
[Aquest article comença amb el final d’una paraula, perquè la cosa ja ve d’abans, i acaba amb el principi d’una altra perquè la realitat continua i encara conté més coses]

nt durant temps; malestar social pel patiment de les conseqüències de la crisi econòmica de 2008, ara agreujat tot pel daltabaix de la pandèmia;
menjar, roba, calçat i andròmines de tota mena que algú remenarà, trobarà i aprofitarà per alimentar-se, vestir-se, calçar-se o trobar-hi una utilitat inesperada, una imatge infinitament més violenta que deu contenidors cremant; crits burletes de mossos, de la furgoneta estant, cridant som gent de pauuuuuu o bé d’agents a peu dient rojos de mierda als manifestants; joves els pares dels quals van tallar carreteres, autopistes i la frontera i també van ocupar l’aeroport, en protesta per les sentències del procés; estudiants d’història que recorden Friedrich Engels assegurant que Barcelona és la ciutat d’Europa on més barricades s’han alçat i tota la rastellera de bullangues, revoltes, atemptats anarquistes i crema de convents en diferents èpoques, al costat de la vaga de tramvies o bé de taxis ocupant, durant dies, vies centrals de la capital; policies de la Generalitat que baden el cap a més d'un a terra, sense prestar-li ajut un cop ja ferit, tres persones que han perdut un ull i una altra un testicle, amb cops per tot el cos, per més que ho prohibeixin els protocols; estudiants que fa prop d’un any que no saben què significa cursar una carrera universitària en condicions de normalitat acadèmica;  4 de cada 10 joves sense feina ni perspectives de tenir-ne o bé en condicions laborals de clara explotació, contractes escombraria, sous de misèria i horitzó de precarització; angoixa existencial davant d’un futur sense perspectives de benestar, ni seguretat de cap ocupació remunerada i digna; gent sense recursos, famílies senceres sense casa, a qui una sentència judicial i l’acció intimidatòria policial ha fet fora del pis que ocupaven, propietat com altres centenars d’immobles similars deshabitats d’un banc o d’un fons voltor; massa dies observant la tristor de la mirada dels pares que s’han quedat sense feina, conscients que a la seva edat serà ja molt difícil que en trobin i notant a casa les estretors forçades per la situació econòmica; usuaris de l’ajuda solidària de Càritas o altres organitzacions semblants, on han d’acudir en cerca de roba, calçat, menjar i medicaments; botiguers que han hagut d’abaixar la persiana davant la impossibilitat de continuar sostenint un lloguer quan les vendes són mínimes i ja no es pot pagar el personal que hi treballa; treballadors autònoms a qui el govern més progressista de la història els acaba d’apujar un 50% la seva quota, crònica anticipada d’una mort anunciada; experiència de vida en un model de societat on impera un sistema corrupte, injust i profundament inhumà, en el qual la diferència entre els que tenen més recursos i els que en tenen menys va fent-se abismal, any rere any; frustració davant l’incompliment de les promeses electorals dels partits governants i sensació de presa de pèl estructural; desconfiança en la via política com a instrument més adequat per a la resolució de conflictes, problemes i carències; percepció de l’existència de cossos policials sense direcció política, amb connivències amb l’extrema dreta espanyolista i pràctiques del tot inadmissibles, sense que mai no passi res, ni es produeixi cap depuració, càstig o sanció, dels culpables; fàstic per la corrupció institucionalitzada en alguns partits polítics i en membres de la casa reial, la judicatura, l’empresariat, mitjans d’informació, forces armades i cossos policials, la majoria dels quals gaudeixen d’una impunitat escandalosa; manipulació, tergiversació, mentides i ocultació per part de bona part de l’estructura mediàtica de tot allò que pugui qüestionar el sistema imperant; reculada progressiva i accelerada de drets democràtics fonamentals, com la llibertat d’expressió i de manifestació; banalització reiterada del franquisme i el nazisme, blanqueig del feixisme espanyol i promoció mal dissimulada d’aquest; fatiga civil enfront d’un sistema que explota, margina, discrimina i oprimeix i que criminalitza tota oposició real que no s’avingui a expressar-se només per mètodes tan convencionals com estèrils; incomprensió davant la reacció violenta d’alguns manifestants per part dels mateixos que recorden el maig del 68 amb nostàlgia, celebren el vot de les sufragistes, s’emocionen amb el final d’alguns aspectes de l’apartheid racista, aplaudeixen l’assoliment de la jornada de vuit hores i la prohibició de l’explotació infantil i commemoren el final de l’esclavitud, sense adonar-se que no s’haurien produït mai si, en algun moment, no s’hagués violentat l’ordre establert; desconcert davant el saqueig a certs establiments comercials o l’agressió al Palau de la Música per part d’una minoria sense connexions evidents amb el gruix de manifestants, alhora que els mossos hi brillaven per la seva absència perquè estaven ocupats a encapsular manifestants i atonyinar-los o bé a abonyegar, a cops de porra, la carrosseria de vehicles desocupats; vestidures esquinçades davant d’accions vandàliques al carrer, però silenci absolut en relació amb comportaments policials, judicials, legislatius, empresarials i periodístics del tot vandàlics; sospita que algú està interessat a crear una imatge pèssima de Catalunya i la seva capital, potser per impedir-hi un govern de la majoria, és a dir, independentista, i fer que s’estengui la necessitat d’un govern fort, de falsos partits d’ordre, és a dir, espanyolistes i còmplices de les injustícies i irregularitats del règim del 78; escàndol per la manca de sensibilitat davant de ciutadans agredits, colpejats i ferits, la reivindicació dels quals acostuma a ser silenciada, enfront del plany per un contenidor o una paperera cremats; estupefacció davant les crides de la patronal a formar un govern...d’esquerres, amb PSC, ERC i Comuns, perquè segur que serà qualsevol cosa, llevat d’esquerres; cansament pels comportaments racistes d’agents de l’autoritat, discriminatoris pel color de la pell, l’origen geogràfic o la manera de vestir; impunitat real davant del saqueig permanent dut a terme per les elits monàrquiques, polítiques, econòmiques, judicials, policials, militars, mediàtiques i religioses; manteniment de situacions de discriminació de gènere en tots els àmbits de la vida pública i privada, expressada amb una violència de formes i intensitat diverses; criminalització generalitzada dels joves pel simple fet de ser-ne i deduir-ne conviccions antisistema; sensació de passivitat davant l’extrema dreta i de col·leguisme amb aquesta, per part d’agents de policia que mai no han actuat amb ells amb la mateixa contundència amb què ho fan amb els crítics del règim i el sistema, tot i que els feixistes utilitzen simbologia i fan ostentació d’ideologies que promouen l’odi i no haurien de tenir cabuda en el marc constitucional; nets que han vist morir els avis, fills que han conegut la mort dels pares, a causa d’un virus descontrolat contra el qual no sempre s’ha menat el combat més adequat i valent; cansament de constatar, un cop i un altre, que no és possible cap canvi efectiu en la situació d’injustícies i desigualtats, si s’empren només vies pacífiques i polítiques i no es forcen les coses, també, com els armilles grogues francesos que trenquen vidres d’aparadors de les botigues de luxe dels Camps Elisis, mentre n’hi ha que les saqueja, o dels pagesos gals que cremen cotxes de la policia en defensa dels seus interessos; impotència davant de sentències judicials absolutament injustes, exagerades i desproporcionades, a partir d’una utilització política tendenciosa del marc legal, del tot restrictiva cap a les llibertats bàsiques; hipocresia pel cost públic del mobiliari urbà fet malbé, mentre es manté la boca tancada davant el cost que comporten certes actituds, mesures i sentències legals per a la qualitat de la democràcia; ràbia, desencís, impotència acumulada davant una situació amb tantes injustícies creixents, fet que comporta també l’increment d’una consciència social més crítica i més comprensiva cap a les protestes més contundents, per més que no n’agradin les expressions més violentes o innecessàriament destructives; crits d’alerta gairebé desesperada enmig d’una crisi social, econòmica, política i nacional sense precedents; població que viu en barris desestructurats, mancats d’eines bàsiques suficients de cohesió, benestar i igualtat d’oportunitats; gent gran que surt als balcons animant els manifestants i llençant objectes a la policia; persones més preocupades per saber, conèixer i reflexionar els motius pels quals es produeixen aldarulls d’aquesta intensitat, amb gent tan jove, més que no pas per condemnar-los sense una reflexió prèvia dels motius que els ocasionen, sabent que analitzar o comprendre’n les raons no és el mateix que aplaudir-ne els mètodes; tenir a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, figures que garantien el caràcter pacífic de les protestes, injustícia que pot animar a optar per altres vies de reivindicació, vist que l’Estat no estar per gaires diàlegs ni vies pacífiques i que acaba criminalitzant-les totes; possibilitat qu

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
14/04/2021

Adeu a un protestant català

07/04/2021

Ciutadania, literatura, llengua

31/03/2021

La triple aliança

24/03/2021

Una llengua, molts accents

17/03/2021

Enraonar poc, garlar massa

10/03/2021

Dzhambazki no és un àngel

03/03/2021

Si només votem...

24/02/2021

Què contenen els contenidors?

17/02/2021

L'hora valenta

14/02/2021

Victòria independentista. Notes d’urgència

Participació