La dimensió internacional del 14-F

«Un govern independentista que minimitzés el suport del govern del PSOE a la repressió seria contradictori i autoderrotador»

per Aleix Sarri , 11 de febrer de 2021 a les 20:00 |
Divendres passat la roda de premsa Lavrov-Borrell va recordar el que els independentistes fa dies que defensem: que mentre hi hagi presos polítics i exiliats, mentre Espanya reprimeixi el dret a l'autodeterminació i la llibertat d'expressió, el prestigi de la UE se'n ressentirà.
 

Avui, amb la crisi de la Covid més viva que mai, i amb un conflicte geopolític cada cop més obvi per la distribució de les vacunes (i la sortida de la crisi), el problema català és un assumpte no-urgent a les agendes internacionals, però també una pedra a la sabata que afecta el prestigi de la Unió Europea i que saben que ressorgirà. Sempre ho ha fet.
 

Per aquest motiu, totes les cancelleries europees i les grans capçaleres internacionals estaran molt pendents de què passa a Catalunya la nit del 14-F. Una victòria espanyolista seria interpretada en clau de rendició. Resulta obvi. De la mateixa manera que una nova victòria independentista, sobretot si suma més del 50%, serà vista amb disgust pels qui voldrien que mai canviés res.
 

Dins el bloc proindependència, una victòria d'ERC, pot ser vista com un aval a la taula de diàleg amb el PSOE. A ulls europeus, la solució política estaria encarrilada, encara que òbviament no en la línia defensada l'octubre del 17, però encarrilada dins el règim constitucional espanyol. Finalment, una victòria de Junts, liderada pel president Puigdemont i Laura Borràs, enviaria el missatge que sense l'exili i el respecte a l'autodeterminació dels catalans no hi haurà solució a Catalunya. La legitimitat del president a l'exili com a líder indiscutible de l'independentisme seria confirmada a les urnes malgrat totes les maniobres efectuades per evitar-ho.
 
Amb la formació de govern, l'esquema seria similar. Un govern de via "àmplia" que inclogués els comuns enviaria a la UE i la comunitat internacional el senyal que estem buscant una pista d'aterratge, la que sigui, i que aviat no caldrà preocupar-se de Catalunya. D'altra banda, un govern independentista hauria de demostrar amb fets què vol dir ser independentista quan s'és al govern. Quatre anys més de desunió sense rumb clar serien letals.
 
Internacionalment analitzaran també qui lidera l'acció exterior del govern i amb quina línia política. El desinterès i la inacció actuals assenyalen molt clarament a fora que una part de l'independentisme no té especial interès a seguir internacionalitzant el conflicte. Si hi ha un nou govern independentista, serem capaços d'entendre que a Exteriors ens cal actuar amb mentalitat d'Estat i no de partit? Aconseguirem que l'estratègia internacional de l'interior i l'exili vagin lligades? Que govern i societat civil vagin a l'una per defensar la causa dels catalans a l'estranger? Serem capaços de coordinar mínimament l'acció internacional de totes les àrees del govern de la Generalitat?
 
Aviat ho sabrem. La fermesa en la internacionalització de la causa dels catalans, requereix tota una sèrie de canvis que no són obvis encara que sí imprescindibles si l'objectiu encara és la independència de Catalunya. I aconseguir que els parlaments nacionals de tercers països (i algun dia els seus governs) donin suport a la causa dels catalans requereix una alineació total d'interior i exili. Tenir un govern independentista que mantingués una línia de minimitzar internacionalment el suport del govern del PSOE a la repressió i el caràcter autoritari de les estructures de l’Estat, seria contradictori i autoderrotador. No està gens clar que la insubstancial taula de diàleg actual faci guanyar simpaties internacionals, en tot cas provoca l'alegria d'aquells qui prefereixen no embrutar-se les mans i que tot quedi com un afer intern.
 
La nit del 14-F serà important doncs, per saber on som tan interna com internacionalment. Hi haurà uns grans absents però, els catalans de l'exterior, que (amb sort) podran votar en un 4% dels casos. Una assignatura pendent que cal començar amb una llei electoral pròpia que, com a mínim, atorgui un o dos diputats a la diàspora catalana i en faciliti el vot.
 
Ja seria hora. A fora no només hi viuen joves a la cerca de les oportunitats que la Catalunya autonòmica els nega. Generacions de catalans han hagut de marxar a l'exili a cercar la llibertat que no podien tenir a Catalunya, i sovint els seus familiars hi van arrelar. És per això que els pròxims anys tenim la responsabilitat d'honorar-los, i fer de l'exili de tants catalans, un motor espiritual de l'acció exterior d'aquest país. Aquest diumenge 14-F tenim una bifurcació. També pel que fa al rol internacional de Catalunya i la seva acció exterior. Siguem-ne conscients i que cadascú voti en conseqüència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
04/04/2021

De Pasqua i tradicions

21/03/2021

El tancament de caixes de 1899: la «sedició» fiscal dels catalans

21/02/2021

L'Estat no ha canviat, nosaltres sí

11/02/2021

La dimensió internacional del 14-F

24/01/2021

Brexit: l’amenaça fantasma?

11/01/2021

La política internacional catalana: una mirada personal

28/12/2020

Hi ha catalanofòbia al Tribunal Constitucional?

13/12/2020

Minoria nacional

30/11/2020

Memòria d’un confinament, amb Joan Maragall a la Setmana Tràgica

15/11/2020

Adeu a un «petit» activista

Participació