Acció exterior

«El Departament d’Acció Exterior, el Consell per la República i l'ANC-Exterior haurien de col·laborar, amb una estratègia comuna, lògica i ben elaborada»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 10 de febrer de 2021 a les 20:00 |
Tenim el cas de Suïssa, on Marta Rovira, secretària general d’un partit independentista representat a totes les cambres possibles, i Anna Gabriel, membre d’una altra força d’orientació també independentista amb presència al Parlament i a les Corts espanyoles, resideixen amb tota normalitat, sense que les autoritats locals les hagin molestades per les seves conviccions ideològiques, i des d’allà participen, de manera virtual, en la vida política catalana, perquè no volen exposar-se a una possible detenció i represàlia en cas de fer-ho al seu país.
 

I tenim els tribunals d’Alemanya i, sobretot, de Bèlgica que, de manera reiterada una vegada i una altra, s’han pronunciat en contra de les pretensions espanyoles d’extradir al seu Estat els diversos polítics, cantants i activistes diversos que s’hi han refugiat. Tots ells hi han trobat la denúncia pública de les condemnes fetes a Espanya des de plantejaments més polítics que, pròpiament, jurídics i de defensa dels drets democràtics fonamentals, discrepant repetidament de les pràctiques censurables de la justícia espanyola. Fins i tot el fiscal general belga acaba de dir, oficialment, al jutge Llarena que revisi les seves decisions per si havia limitat drets fonamentals a l’exiliat Lluís Puig, mentre resulta que la delegada del Govern de Catalunya a Brussel·les és una política exiliada.
 

I no són pocs els parlaments (regionals, nacionals, estatals, federals) on la qüestió catalana hi ha estat tractada, en plenari i en comissió. I de vegades fins i tot s’hi ha creat una comissió de seguiment i d’estudi de la repressió promoguda per Espanya a Catalunya, intervencions i iniciatives parlamentàries en les quals han participat diputats de formacions que abasten tota la pluralitat d’opcions del ventall democràtic, des de la dreta conservadora fins a l’esquerra percebuda com a més radical.
 

L’octubre de 2019, Hua Chuying, portaveu d’afers estrangers del govern de la Xina denunciava el silenci de la Unió Europea davant la situació a Catalunya, en contrast amb les crítiques habituals a l’actuació del govern xinès a Hong Kong, denunciant la doble moral europea sobre el concepte de repressió. Els mateixos dies, a Barcelona i a la ciutat asiàtica, tenien lloc manifestacions de suport mutu a les dues causes democràtiques, mentre la semblança entre la repressió en un indret i en un altre era destacada per nombrosos mitjans de comunicació de tot arreu.
 
Fa quatre dies, Alexander De Croo, primer ministre belga, en resposta a la pregunta formulada al parlament federal per un diputat flamenc sobre Espanya i Catalunya, va situar al mateix nivell Espanya, Polònia i Hongria, Estats sobre els quals assegurà que “cal que respectin els valors europeus fonamentals com a respecte a l’estat de dret”. Si, fins avui, la gran anomalia democràtica de la UE, allò que més grinyolava pel que fa al drets i valors fonamentals, eren Polònia i Hongria, avui ja veiem com, des de la perspectiva de la primera autoritat de l’Estat europeu on tenen la seu central les institucions europees, cal afegir-hi també Espanya, d’ara endavant.
 
Però la més sonada de les notícies que han tornat a situar Catalunya a primer nivell internacional ha estat la declaració de Serguei Lavrov, ministres d’Afers Exteriors rus, davant mateix de l’Alt Representant Europeu, l’espanyol Josep Borrell. El ministre Lavrov, segurament el més gat vell i experimentat dels titulars d’Exteriors d’arreu del món, ha deixat mut i totalment descol·locat el seu homòleg de la UE, en fer memòria que Espanya, Estat de la UE, manté polítics independentistes a la presó, “per haver organitzat un referèndum a Catalunya”, tot recordant, per fer més fonda la ferida, l’actitud de la justícia alemanya i belga al respecte, absolutament contrària a les pretensions espanyoles. La posició russa ha estat reiterada per part de la portaveu del ministeri d’Exteriors en ironitzar sobre la titular espanyola del mateix ram i befant-se de la seva declaració que convertia Espanya en un dels 23 Estats més democràtics del món.
 
Lavrov, sense despentinar-se ni perdre les bones formes en cap moment, ben al contrari, ha deixat K.O. Josep Borrell i, amb ell, les institucions de la Unió Europea i dels seus 27 Estats membres. Aquests dies, la premsa europea s’ha fet ressò del ridícul fet pel diplomàtic espanyol a Moscou. Sobretot la premsa alemanya ha estat d’una contundència absoluta i les portades dels diaris van plenes de les acusacions de “ridícul” a què ha dut la UE el seu Alt Representant, alhora ciutadà i defensor d’un Estat que representa una tan baixa concepció de la democràcia.
 
Borrell té, com a espanyol, els peus de fang per fer front a segons quines crítiques, sobretot si davant seu troba un gegant com Rússia. "Incompetent", "ingenu", "actitud desastrosa" i que "debilita la UE" són alguns dels qualificatius que ha merescut el seu capteniment i al qual s’acusa que, com a bon espanyol, es preocupa més d’Amèrica Llatina que no de la veïna Rússia, tal com li correspondria com a Alt Representant de la UE. Mentre la diplomàcia europea estigui en mans d’algú així, que ja s’estrenà qualificant Rússia de "vell enemic d’Europa", exponent de la seva finor diplomàtica, la UE es veurà condemnada a caminar per l’escena internacional sempre amb els peus lligats, arrossegant un sac de pedres judicials a l’esquena i vivint amb l’amenaça permanent que qualsevol interlocutor recordi a Borrell què fa el seu Estat amb Catalunya.
 
Davant aquesta realitat que facilita que Catalunya vagi apareixent en el mapa del món, més pels errors dels altres que no pas pels nostres encerts, és bo de demanar-nos si hem sabut, fins ara, aprofitar l’acció internacional com un amplíssim espai d’oportunitats i convertir-lo en un instrument a favor nostre. No és pas que Rússia sigui un aliat tradicional nostre, ni un país solidari de la nostra causa, sinó un Estat capaç de moure’s internacionalment aprofitant els esdeveniments mundials per actuar a favor dels seus interessos. I nosaltres, també fem el mateix a favor dels nostres? Tenim capacitat de resposta ràpida i agilitat de moviments per moure’ns amb destresa en l’oceà internacional?
 
Quina ha estat la reacció oficial del Govern de Catalunya pel que fa a l’afer Borrell a Rússia, sobretot quan ens és servida la resposta en safata d’or? Quin interès han demostrat, posem per cas, les nostres autoritats sanitàries per conèixer la viabilitat d’ús, a casa nostra, de la vacuna russa Sputnik, com han fet ja altres països de la UE? Aquest sí que fora un gest intel·ligent d’acció exterior. Ha cridat, discretament, qui sí que podria fer-ho, el cònsol rus a Barcelona per agrair-li l’esment a la repressió espanyola a Catalunya i informar-lo, que, si bé l’ONU parla de tres catalans empresonats, en realitat són nou? Fer-ho tot dinant en el marc incomparable de la Casa dels Canonges i obsequiar-lo amb un diccionari català-rus i algunes obres de Tolstoi i Dostoievski traduïdes al català seria un magnífic gest gastronòmic i literari, tot assaborint, després del cafè, el vodka que, com a llevant de taula, ha preparat el protocol de la Generalitat.  
 
Departament d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, Consell per la República i ANC-Exterior són les eines de què disposem per intervenir en l’àmbit internacional. Ho fan, ho fem? Si el Govern figura que és independentista des de fa un grapat d’anys, com tot fa pensar que en deuen ser també el Consell i l’ANC, tenen algun tipus de relació o contacte regular i estable entre ells? Actuen pel que fa a l’escena internacional d’acord amb una estratègia comuna, lògica i ben elaborada? Tenen els papers repartits i cadascun d’ells coneix ben clarament l’àmbit i la forma de la seva actuació i que no tots tres poden ni han de fer el mateix, evitant el perill de sobreposar-se, repetir-se i trepitjar-se el terreny en una imatge pèssima de descoordinació? Mentre això no sigui una realitat, continuarem anant amb una sabata i una espardenya, però sense moure’ns de lloc, sempre confiant, això sí, en la pròxima vegada que Espanya la torni a espifiar i no pas en la intel·ligència, mà esquerra i sentit d’Estat de la nostra acció internacional.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
14/04/2021

Adeu a un protestant català

07/04/2021

Ciutadania, literatura, llengua

31/03/2021

La triple aliança

24/03/2021

Una llengua, molts accents

17/03/2021

Enraonar poc, garlar massa

10/03/2021

Dzhambazki no és un àngel

03/03/2021

Si només votem...

24/02/2021

Què contenen els contenidors?

17/02/2021

L'hora valenta

14/02/2021

Victòria independentista. Notes d’urgència

Participació