Opinió

L'hegemonia i la majoria

«La Catalunya dual de finals de segle XX, socialistes i convergents repartint-se els espais de poder, es regira i no vol passar a millor vida»

per Joan Manuel Tresserras , 8 de febrer de 2021 a les 20:10 |
Hegemonia política i majoria política. Sovint les confonem. I és ben lògic perquè tenen una relació molt estreta. Però no són exactament el mateix; no són equivalents. La majoria política és més voluble i vinculada a la conjuntura que la fa possible. Encara que hi ha majories molt estables –i molt lligades a una hegemonia cultural específica-, sovint les majories polítiques responen a uns estats d'ànim, a uns contextos emotius que s'expressen electoralment, a unes reaccions de durada limitada, a unes aliances instrumentals més o menys coherents.

L'hegemonia, en canvi, fa referència sobretot als models d'interpretació de la realitat, a les conviccions profundes, als principis inspiradors fonamentals, a les prioritats durables, a les estratègies que apunten al mitjà i al llarg termini, a les mentalitats, a la "cultura" que es desprèn dels nostres comportaments. L'hegemonia es construeix a partir de les experiències acumulades, a partir dels dubtes i les interpretacions que suscita tot el que passa al nostre voltant, a partir de reflexions cuinades a foc lent i laboriosament digerides.


La majoria sol ser més efímera i superficial. Es pot forjar al voltant d'un pacte, d'una conveniència transitòria, o per servir un interès immediat. L'hegemonia té arrels més pregones i les seves reverberacions són més duradores. A Catalunya, gairebé mig segle després del final de la Dictadura i pocs dies abans d'unes eleccions al Parlament, encara veiem ben actiu el pòsit franquista en algunes formacions polítiques i les seves campanyes. Reverberacions.

Parlem d'hegemonia quan observem que hi ha determinades idees generals i patrons de comportament que són amplament adoptats per moltes persones diferents. Un nou sentit comú; unes noves concepcions que van sent compartides. Les hegemonies s'encavalquen; es desplacen amb una relativa parsimònia; però davant de canvis intensos o situacions de crisi la seva mutació es pot accelerar. Això és el que ha succeït a Catalunya durant el procés.


Un relleu en l'hegemonia consagra el predomini d'un punt de vista diferent, un cert mètode, una mirada inèdita, un estil de pensar, una determinada caracterització renovadora de la política. I això és el que ha estat passant amb l'independentisme. L'eclosió independentista, la seva persistència, profunditat i diversitat interna, es corresponen amb un reajustament de l'hegemonia política a Catalunya.

L'independentisme històric i el seu partit polític contemporani principal, ERC, han estat les llavors que han fet possible el ràpid desplegament de la darrera dècada. Moltes persones i formacions, d'altres filiacions, han trobat referències facilitadores a l'hora de fer un gir en els seus plantejaments. I, evidentment, els han incorporat de maneres particulars a partir de les seves trajectòries i de les seves altres devocions.


L'Esquerra Republicana dels últims 20 anys ha inspirat els aspectes fonamentals d'una nova hegemonia a Catalunya, protagonitzada sobretot per les classes treballadores, emprenedores i professionals. En el terreny de l'hegemonia, ERC ja fa uns quants anys que està guanyant, modificant l'orientació del catalanisme i fent-lo molt més inclusiu, compromès socialment i molt majoritàriament independentista. Per això és la formació que té una presència territorial més equilibrada i un electorat més divers.

Però les velles hegemonies de l'etapa fundacional del règim del 78, com és lògic, es resisteixen a cedir. En la campanya d'aquests dies es veu ben clarament. El PSC romanent (el de la vella hegemonia metropolitana), que ja fa anys que ha expulsat els seus quadres més conseqüentment catalanistes, enarbora el seu nacionalisme espanyol, tot fent-se còmplice de la repressió, la judicialització i la degradació de les institucions catalanes.

I el catalanisme conservador d'arrels pujolianes/convergents, hegemònic a la Catalunya autonomista, pugna per fer valer encara l'herència d'aquell predomini per mantenir a cop de gesticulació la presidència de la Generalitat. Fa quatre dies, invocant la unitat electoral independentista ("ni esquerra ni dreta; primer la independència, després ja veurem de quin color la pintem"). Ara, en plena fragmentació del seu espai, renegant del Govern que han presidit i no volent assumir cap responsabilitat sobre les condicions excepcionals de la convocatòria del dia 14. L'expulsió del PDECat i les imprecisions programàtiques fan evidents les limitacions i vaguetats del projecte de Junts. Però és que la imprecisió programàtica i la vaguetat eren també característiques de la seva vella hegemonia d'origen.

La Catalunya dual de finals de segle XX, socialistes i convergents repartint-se els espais de poder (sociovergència en l'oasi), es regira i no vol passar a millor vida. Per això ERC, el pol d'arrossegament de la nova hegemonia social possible, que no havia tingut la urgència imperiosa de guanyar, necessita ara que la seva aportació es tradueixi en una majoria política clara. Els exemples de l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona permeten tenir un retrat prou clar de les vel·leïtats dels possibles socis. Veurem si aquesta vegada l'electorat català vol passar pàgina del passat, obrir un nou cicle i proporcionar efectivament al republicanisme d'esquerres les eines per construir la República Catalana. Perquè l'emergent hegemonia social, sobiranista i d'esquerres, quedi reflectida en una nova majoria política.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Manuel Tresserras
Professor de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
03/05/2021

Porucs, pallassos i tortugues

05/04/2021

Esquerra i dreta

08/03/2021

Saber llegir

08/02/2021

L'hegemonia i la majoria

11/01/2021

Confiar en les pròpies forces

14/12/2020

Tenir un pla o no tenir-ne

16/11/2020

De virus i bandolers

19/10/2020

Més pebrassos que rovellons

21/09/2020

Política conservadora

28/07/2020

El poder de prescripció

Participació