Fil directe

Respostes que no valen

«Ens enredem en la discussió dels pactes, que és com es reparteix el poder, i prestem poc interès a les propostes, que és el camí per arribar-hi»

per Joan Serra Carné , 3 de febrer de 2021 a les 20:00 |
Mals temps per a la premsa. La pandèmia ha escapçat bruscament els ingressos dels mitjans, fins al punt de fer patir grans capçaleres, tensar projectes periodístics sòlids, alterar la retribució de molts professionals i condemnar a l'ostracisme col·laboradors externs. De casos, n'hi ha per donar i per vendre, de la mateixa manera que és encomiable la resistència dels rotatius que han superat la travessa sense tocar sous, possible només pel compromís amb la professió dels seus editors. La fotografia econòmica explica com és de costerut el camí de la recuperació per a un part important del sector, encarregat d'una tasca complexa entre tantes dificultats, la d'auditar els governs quan els governs han acumulat més poder que mai, per la suspensió de drets individuals en nom de la salut col·lectiva.

Als periodistes només ens faltava que ens retallessin l'últim que ens quedava, la capacitat d'interactuar en persona amb els protagonistes de les informacions. El confinament ja va limitar una de les llibertats més preuades de l'ofici, la de sortir al carrer, i ara ens pertoca explicar el que passa sense ser on passa. La campanya telemàtica és la culminació del missatge empaquetat, un producte amb llaç cada cop més difícil de desfer si el que es pretén és explicar matisos i assenyalar contradiccions a partir d'observació. La tecnologia és punyetera, perquè és tan còmoda que ens ha ajudat a justificar que no cal fer acte de presència on ara ja no se'ns espera. Petites derrotes vestides de parèntesis circumstancials.


Diran que es pot preguntar i repreguntar des de la distància, també en campanya, període de promeses i propaganda. La via de contacte amb els caps de llista no s'ha tallat i funcionen els canals informals de sempre que han nodrit la informació política, però també és cert que la distància ha bunqueritzat candidats. Les preguntes incòmodes molesten i encara ho fan més les repreguntes. Només cal observar el comportament de Laura Borràs quan se li requereixen explicacions pel presumpte fraccionament de contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, causa que és objecte d'interès periodístic, es miri com es miri, perquè podria condicionar la pròxima legislatura en el cas que Borràs guanyés les eleccions i es concretés una inhabilitació. Ho alimenta la mateixa candidata de Junts quan pronostica que només pot ser víctima de la "injustícia espanyola".

Borràs hauria d'entendre que la grandiloqüència del relat -equiparar la imputació per una praxi administrativa amb una condemna, per exemple, per declarar la independència- mina la seva part de veritat, que rau en el fet de ser més assenyalada per qui aspira a ser. Quan Borràs se sent jutjada per un qüestionari -com ha passat amb l'entrevista a El País- alimenta la negació a retre comptes, i en fa partícip el conjunt de l'independentisme. I l'actitud és perillosa, perquè transmet que tots els dirigents sobiranistes han de quedar al marge dels mecanismes de control, actuïn en benefici propi o com a representants d'una aspiració política compartida.


Ara bé, la incomoditat amb la fiscalització dels assumptes públics no és imputable només a la candidata de Junts, perquè l'evasió de concrecions o la pressió davant d'informacions lesives és present al conjunt de l'arc parlamentari. Ni es va explicar Salvador Illa quan va fer el salt de ministre a candidat -sense acomiadar-se del Congrés en plena tercera onada-, ni Oriol Junqueras és senzill de desxifrar quan es tanca a la closca hermètica, ni la CUP és immaculada quan s'adona que els seus debats interns treuen el cap als mitjans per la mateixa via per la qual s'escolen les dissensions de la resta de partits, gràcies a les fonts.

La penitència va amb els periodistes, carregats com estem de defectes, el primer dels quals és pecar de pretesa infal·libilitat. I els nostres errors s'encadenen. A l'acceptació flàccida de la distància que imposa la pandèmia hi hem afegit la resignació davant la inèrcia que imposen els partits. En la campanya ens enredem en la discussió sobre els pactes, que és sinònim de com es reparteix el poder, i prestem menys interès a les propostes, que és el camí per arribar-hi. Potser la culpa de tot plegat és que hem perdut el fil a la nostra feina, preocupats com estem tots plegats a interpretar els polítics en lloc d'atendre els lectors. Deu ser que la campanya, la que fa temps que dura, ens ha engolit per allunyar-nos de la realitat. I, de retruc, hem normalitzat el que és excepcional, que no totes les respostes valen.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
08/04/2021

La discrepància saludable

23/03/2021

El paper de Puigdemont

16/03/2021

Eleccions, per fer què?

15/02/2021

La vida del matrimoni Aragonès-Borràs

03/02/2021

Respostes que no valen

27/01/2021

Política confinada

19/01/2021

Iceta i el caos electoral

29/12/2020

L'any que ens hem fet més vulnerables

22/12/2020

Ara que parlem de la DUI

15/12/2020

I Laporta irromp a Madrid

Participació