1
opinió

Sebastià Sospedra, un pioner

«Queda la sensació que aquelles bandes primigènies de rock’n’roll no són on haurien de ser a les vitrines nostrades»

per Jordi Bianciotto , 29 de gener de 2021 a les 23:17 |
En el degoteig de decessos que ens acompanya en els darrers temps en el pop i rodalies topem tristament amb un apreciat actor secundari del nostre rock’n’roll. Sebastià Sospedra, que ens va deixar diumenge passat, a punt de fer setanta-cinc anys, va ser un d’aquests músics que formen part d’una història important però massa oblidada, mancada de tot quan guardó o reconeixement institucional. Quan parlem dels anys seixanta, l’anomalia continua prevalent: només els cantautors solen ser reconeguts com a cultura, i es deixa els pioners del rock al bagul de l’entreteniment i la nostàlgia.

Però Sospedra va ser el baixista de l’era clàssica de Los Salvajes, el més bèstia dels pioners de la nostra escena, el grup amb qui Los Sírex i Los Mustang evitaven a tota costa compartir cartell. Nanos resolutius, que van tastar la vida boja arran d’una gira per Alemanya el 1964, quan amb prou feines eren majors d’edat. Allà van descobrir que pretendre amenitzar les vetllades a base de Sapore di sale no era bona idea: calia apujar el to, atacar sense por el Johnny B. Goode, de Chuck Berry, i endollar les guitarres a pedals de distorsió. D’aquí vindria l’estrident so mosca amb què Los Salvajes es van fer notar, no només amb les seves versions dels Rolling Stones (algunes de les quals van arribar a ser més populars que les preses originals), sinó amb composicions pròpies, inclosos els himnes Soy así o Es la edad, cantats a la selvàtica manera pel ferotge Gaby Alegret. Rock de garatge d’abans del rock de garatge; pur instint.


Com el mateix Sebastià m’explicava fa uns anys, Los Salvajes van tenir la seva ànima rock, la mod i la pop, i van fer equilibris durant uns anys, acostant-se a la psicodèlia a final de la dècada, fins a la dissolució del grup, el 1970. Ell, a qui havien posat el sobrenom d’“el Sospecha” (per la semblança fonètica amb Sospedra), es va integrar llavors en una altra formació de llegenda, Lone Star, amb Pere Gené i companyia, caminant cap al hard rock i la música progressiva, mentre continuava mirant de reüll el seu ídol Bill Wyman, a qui considerava el cor dels Stones. L’àlbum Viejo lobo, del 1982, va ser un punt i final poderós d’aquesta banda, rocker a l’antiga, apartat dels corrents de l’època.

Sospedra va lligar després el seu destí a cantants d’extracció diversa (Tony Ronald, Dyango), i en la maduresa, després del canvi de segle, es va retrobar amb Los Salvajes en una reedició efímera que, després d’algunes (enèsimes) tibantors amb Gaby Alegret, va conduir a la Delfín Fernández Band. Amb aquesta formació encapçalada per l’exbateria del grup va acabar tancant files, fins a les portes de la pandèmia, segons deia, “pel simple plaer de tocar”. 


Val la pena repassar un parell de llibres de memòries (Los Salvajes y yo, de Gaby Alegret; Es la edad. Tocando los tambores con Los Salvajes, de Delfín Fernández) per fer-se un fart de riure amb els excessos juvenils i mirar d’entendre el que devia ser treure el nas a l’avantguarda cultural del país en ple franquisme. Continua quedant la sensació que aquelles bandes primigènies de rock’n’roll no són on haurien de ser a les vitrines nostrades, i la comparació amb països com França és, un cop més, difícil d’esquivar. Sebastià Sospedra té un alt hereu, però, el seu fill Miquel, també baixista, a qui hem pogut veure a l’escenari amb Mazoni, Refree, Sanjosex, The New Raemon, Xarim Aresté, Amaia... Tant de bo el país sigui amb ell, i amb la seva obra, una mica més generós (i menys desmemoriat).

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
10/04/2021

Quan l’esquerra censura

26/03/2021

Palau Sant Jordi 1 - Parlament 0

13/03/2021

Piazzolla, el geni que fa 100 anys

26/02/2021

Res a perdre?

13/02/2021

Trencar bombolles

29/01/2021

Sebastià Sospedra, un pioner

01/01/2021

2021, el full més blanc

18/12/2020

Escenaris a la Barcelona real

05/12/2020

La memòria del pop valencià

20/11/2020

La moderníssima música d’arrel

Participació