1
opinió

Efecte i desafecte Illa

«Guanyar a les urnes el que fins ara només han pogut fer amb l'ajuda dels tribunals: laminar el mínim autogovern de Catalunya»

per Laura Pinyol , 24 de gener de 2021 a les 21:53 |
L'efecte Illa s'ha colat com un missatge subliminar a tots els fòrums de discussió política. La maniobra de la Moncloa ha forçat que Miquel Iceta hagués de fer un pas al costat, qui sap si amb la promesa d'anar a fer política a Madrid com a ministre, que per algú amb tanta carrera i després de veure frustrades les seves aspiracions de presidir el Senat, és molt més que un premi de consolació.

Com el PSC, el PSOE, la Moncloa i mitjans entusiastes amb aquest relleu han aconseguit situar Salvador Illa com un revulsiu és digne d'estudi. Perquè Illa és l'encarnació prototípica d'un apparátchik de partit dels de tota la vida. Com a ministre de Sanitat, va ser nomenat el gener de l'any passat –just fa un any, qui ho diria com ha canviat la vida– salvant la quota catalana del PSC al govern de coalició de PSOE amb Podemos. Poc s'ho pensava, Illa, que li queia a les mans una cartera que hauria de gestionar una pandèmia mundial que comportaria a Espanya 55.500 morts, a data d'avui.


Però més enllà de la seva gestió durant la pandèmia –que comporta avaluar als seus votants–, Salvador Illa ha sobresortit per ser una mena de portaveu de fets, delegant el pilotatge de la gestió diària en Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries. Sorprèn, doncs, que la seva sobreexposició als mitjans pugui servir per catapultar-lo com a esperança del PSC per guanyar les eleccions. I, tanmateix, així sembla segons el CIS que s'ha conegut aquesta setmana. Els socialistes no sols encapçalen el sondeig sinó que el 22% dels enquestats el preferirien com a president i és l'únic dels candidats que treu un aprovat.

Salvador Illa és un gat vell de la política. Un professional, podríem dir. Secretari d'Organització del PSC des del 2016, va mantenir un posat agressiu i inflexible amb la gestió del Procés, encarnant un antiindependentisme sense fissures. Després de l'1-O, el 155 i els empresonaments, Illa era el representant de partit més assidu a les manifestacions de Societat Civil Catalana, rodejat sense massa complexos per totes les cares conegudes de la dreta i l'extremadreta que s'ha prodigat en aquestes concentracions. De fet, encara avui és hora que aclareixi si estaria disposat a acceptar els vots de VOX, en cas que tregui representació al Parlament, per ser president.


Regidor des de l'any 1987 a la Roca del Vallès (llavors tenia 22 anys) i militant del PSC des de l'any 1995, ha estat alcalde del seu municipi (1999-2005), director general al Departament de Justícia i director de l'Àrea de Gestió Econòmica de l'Ajuntament de Barcelona. Un ampli currículum que l'avala com un home de partit, dels que ha forjat la vella política. Un home avesat a l'esgrima del dia a dia i amb prou cintura per sortir airós d'errades que, en d'altres, els hauria costat el càrrec, com assistir a la celebració multitudinària que va reunir 150 convidats de l'alta societat madrilenya per celebrar els cinc anys del diari El Español (de Pedro J. Ramírez), dos dies després de l'aprovació d'un nou estat d'alarma i l'aplicació d'un toc de queda nocturn.

Amb aquest bagatge i un carisma moderat, a què respon l'entusiasme per la seva candidatura? Doncs perquè el PSC s'ha convertit en l'esperança de l'unionisme a Catalunya. Tal com va representar Ciutadans el 2017 (i el CIS li dona una forquilla similar, entre 30-35, pels 36 que va obtenir Arrimadas), Illa té la possibilitat de guanyar les eleccions. Qüestions a banda serà si té prou suports per governar, però, mentrestant, els aparells de l'Estat i tot l'espectre unionista, constitucionalista i nacionalista espanyol de Catalunya somia amb aquesta possibilitat.


Fent-ho compromet la majoria sobiranista al Parlament (que està per veure si serà re editable) i aspira a tancar un cicle a les urnes. Un cicle que ve viciat d'inici amb una política tramposa d'ingerència judicial. Així va començar aquesta legislatura: amb un 155 i unes eleccions convocades pel president Rajoy. I així acabarà la mateixa legislatura: amb un president inhabilitat i unes eleccions convocades pel TSJC.

L'efecte Illa és un somni humit. Guanyar a les urnes el que fins ara només han pogut fer amb l'ajuda dels tribunals: laminar el mínim autogovern de Catalunya, impugnar totes les polítiques possibles per sembrar el caos i aconseguir calar la idea que l'independentisme és incapaç de gestionar. Convindrà que la desafecció de tants votants sobiranistes –exhaustos de tanta flagel·lació, travetes entre partits i politiqueig de vol gallinaci– esmercin tots els esforços per saber què està en joc i transformin la impotència, la ràbia i el desassossec per mantenir viu el pols de l'independentisme.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
21/03/2021

Racisme transversal

07/03/2021

8-M, no és una festa. És una trinxera

21/02/2021

Taula de diàleg, amnistia i referèndum

24/01/2021

Efecte i desafecte Illa

27/12/2020

Llum al final del (llarguíssim) túnel

29/11/2020

Herois, ídols i maltractadors

01/11/2020

Ubuntu i el bé comú

18/10/2020

Erradicar el virus de la vanitat

04/10/2020

Agulló i l'espai de comunicació català

06/09/2020

La devaluació de la Presidència

Participació