opinió

Brexit: l’amenaça fantasma?

«La por cerval al Brexit no estava justificada i només es pot explicar per la manipulació d'unes elits de Brussel·les»

per Aleix Sarri , 24 de gener de 2021 a les 20:00 |
Fa dues setmanes que el Brexit ja és una realitat i resulta que quasi ningú en parla. És curiós, el 2015 i 2016 durant els mesos previs al referèndum que decidí la sortida de la Unió Europea, se succeïen les anàlisis catastrofistes en cas de Brexit. L'economia havia de caure un 4%, deien. La City s'havia de buidar, deien. Recordo assistir a una conferència-debat al CIDOB en què cap dels suposats experts era capaç d'admetre el més elemental: que la Gran Bretanya se'n podria sortir igualment sense Brussel·les.

La realitat ha estat més forta que els papers, i l'economia europea de mitjana haurà caigut al voltant d'un 8% aquest 2020 a causa de la crisi de la Covid-19. Les conseqüències més reals del Brexit a hores d'ara són polítiques, no econòmiques. Sturgeon ja ha anunciat un segon referèndum d'independència amb o sense el suport de Londres (obertura interessant cap a un 1 d'Octubre a l'escocesa?) i l'Irlanda del Nord sembla cada dia més lligada a Dublin que a Anglaterra. Quan fa quatre anys i mig vam escriure 'L'Europa que han fet fracassar' amb el conseller Tremosa, la vam encertar de ple: petit impacte econòmic, gran impacte polític. Sense desitjar el Brexit (la Gran Bretanya era bàsica com a contrapès liberal de França), qualsevol podia veure que els britànics se'n podien sortir.


Malauradament, els nostres mitjans de comunicació van prendre una línia sorprenent. Com si separar-se de la Unió Europea fos un crim, van demonitzar els defensors britànics del Brexit com si fossin d'extrema dreta. La realitat era una altra, és clar, però no els va importar. Probablement cercaven més afermar l'statu quo (el què fos) que no pas admetre que la política admet canvis de fronteres i d'aliances i que aquests canvis es poden decidir democràticament.

El moment més delirant de tot plegat va ser quan el 23 de Juliol de 2019, el canal de Twitter del 324 piulava: "El provocador i excèntric Boris Johnson serà el pròxim primer ministre britànic". Provocador i excèntric, deien. No sé quina opinió tindria de Boris Johnson si jo fos anglès, però de ben segur que aquests no són els primers adjectius que em venen al cap per un senyor que abans d'arribar a Primer Ministre havia estat Ministre d'Exteriors, Diputat a Westminster, alcalde de Londres durant dues legislatures i havia estudiat a Oxford i a Eton; encara menys en un mitjà públic. Catalunya, que compta amb consellers incapaços d'articular dues frases seguides sense repetir tòpics i que ha tingut una gestió molt millorable de la pandèmia, no està en gaire bona posició per alliçonar democràcies, com la britànica, amb molta més tradició i qualitat institucional que la nostra autonomia efectiva.


La piulada del 324, representativa d'una línia editorial com a mínim qüestionable en el camp internacional, fa encara més mal quan es considera la permissivitat amb la dictadura xinesa. Sense anar gaire lluny, el 29 de Desembre titulaven: "La Xina finalitza el pla contra la pobresa extrema: 100 milions de camperols reallotjats". Reallotjats. Així es blanqueja el desarrelament de milions de persones per tal de controlar-los millor. Un eufemisme més de la neoparla per referir-se a la neteja ètnica encoberta del poble uigur i tibetà.

Pensava en tot plegat perquè la societat catalana sembla procliu a creure's aquestes amenaces fantasmes que serveixen per entretenir tothom mentre alguns agafen al vol l'oportunitat per imposar mesures autoritàries. La comparativa de piulades i notícies negatives aparegudes referents al Brexit o Boris Johnson o sobre les violacions de drets humans, socials o ambientals a la Xina de Xi Jinping faria envermellir a més d'un.


El Brexit em fa pensar en l'Ickabog de J.K. Rowling que s'ha publicat fa molt poc. En aquesta bonica faula infantil (i no tan infantil), el rei d'un país anomenat Cornucòpia decideix emprendre un viatge cap als pantans del nord per tal de trobar, combatre i matar el llegendari monstre de l'Ickabog que els pastors de la zona diuen que es menja gossos i ovelles. El rei Fred l'Intrèpid, que així es fa anomenar, ha ordenat la batuda creient que el monstre no existeix, però amb la vanitat de fer veure que escolta els seus súbdits. La sorpresa és que un cop arribats als pantans, i enmig d'una espessa boira, el rei creu que realment ha vist el monstre. Tan espantat queda, que força els seus consellers de confiança a què s'hi acostin i el matin, però malauradament ells també espantats, acaben disparant contra el cap de la guàrdia reial. Quan es dissipa la boira i veuen la destrossa, decideixen mentir i dir que ha estat l'Ickabog el qui l'ha mort. El rei s'empassa la farsa mort de por, i empès pels consellers comença una espiral autoritària per tot el país amb l'excusa de protegir el reialme d'un monstre que, almenys fins llavors, només existia en els seus malsons. La guerra contra l'Ickabog havia començat, una excusa magnífica per atemorir i controlar millor els propis ciutadans.

No voldria allargar l'spoiler d'aquesta història sobre el poder, les mentides i l'autoritarisme, però la metàfora queda clara espero i en recomano molt la lectura a petits i grans. Encara que el veiéssim amb mals ulls, la por cerval al Brexit no estava justificada i només es pot explicar per la manipulació d'unes elits de Brussel·les, i de les seves claques estatals i regionals, que espantades han intentat imposar un temor injustificable a tot canvi polític. Els catalans n'hem pagat el preu, és evident que la repressió espanyola ha estat legitimada per la por de les elits europees a una independència catalana que faria canviar les regles del joc dins la UE. Ara, la voluntat europea d'afavorir la independència d'Escòcia per venjar-se de Londres potser obrirà una altra finestra d'oportunitat per Catalunya mentre el Brexit deixarà el Regne Unit en una posició de major llibertat de moviments respecte de la política de la UE, caldrà veure si ho sabem aprofitar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
04/04/2021

De Pasqua i tradicions

21/03/2021

El tancament de caixes de 1899: la «sedició» fiscal dels catalans

21/02/2021

L'Estat no ha canviat, nosaltres sí

11/02/2021

La dimensió internacional del 14-F

24/01/2021

Brexit: l’amenaça fantasma?

11/01/2021

La política internacional catalana: una mirada personal

28/12/2020

Hi ha catalanofòbia al Tribunal Constitucional?

13/12/2020

Minoria nacional

30/11/2020

Memòria d’un confinament, amb Joan Maragall a la Setmana Tràgica

15/11/2020

Adeu a un «petit» activista

Participació