​L'oasi valencià

«Amb el Pacte del Botànic, fa l’efecte que els valencians es troben bé amb ells mateixos i viuen amb prou equilibri el que són i cap a on voler anar»

per Jordi Quer , 24 de gener de 2021 a les 16:30 |
Al País Valencià, sembla que les coses han canviat d’un anys ençà. Després de la devastació de dècades de govern del PP, hi ha hagut un ressorgiment entre les cendres. El Pacte del Botànic, que va donar la presidència a Ximo Puig, ha estat un bàlsam i un motor de canvi. Avui fa l’efecte que els valencians es troben bé amb ells mateixos i viuen amb prou equilibri el que són i cap a on volen anar.

No es començava de zero. Hi havia un rerepaís que havia estat soterrat per la política de terra cremada del PP i que ha emergit tot d’una. Hi havia un sentiment de pertinença que venia dels pobles i de les ciutats i que, des d’una gran capil·laritat, s’articulava entorn de la cultura popular, de les tradicions, de la música, de la gastronomia... És com si els valencians haguessin trobat el punt mig entre el costumisme de Sorolla i certa consciència nacional fusteriana. València seria això: la suma de Joaquim Sorolla i Joan Fuster. O dit d’una altra manera: només des de l’amor a allò local es pot construir un país.


L’autoodi lingüístic ha donat pas a una dignificació de la llengua en l’àmbit institucional i a una promoció en positiu, destacant la posada en marxa de nous mitjans públics de qualitat, com són À Punt TV i À Punt Ràdio. Hi ha un consens majoritari a favor de la unitat de la llengua i s’hi dona suport posant èmfasi en la variant valenciana.  L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada per Zaplana i Pujol, s’ha revelat com una eina eficaç per a l’arraconament i la desactivació del secessionisme lingüístic. El Diccionari normatiu valencià, publicat per l’AVL, ve a ser un repertori estàndard amb accent valencià.

Així, la definició de “valencià” és: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.” Però, en canvi, la de “balear” diu: “Varietat del català parlada a les Illes Balears”.


En la mateixa línia, participen de tot l’àmbit lingüístic quan el fet valencià n’és el centre, com passa amb els clàssics medievals pertanyents al Regne de València i, recentment, la coproducció de la pel·lícula Guillem. Fa difícil pensar que la televisió pública valenciana s’hagués bolcat en el cas d’un Guillem Agulló català o mallorquí.

L’historiador Vicent Baydal veu emergent d’aquesta nova València, parla sense embuts d’una valencianitat deslligada de la cultura catalana. Per ell, simplement compartim una llengua, com poden fer- ho l’Argentina i Xile, i el valuós llegat de la Corona d’Aragó, en aquest cas també amb els aragonesos. Baydal, de fet, posa al mateix sac els aragonesos i els catalans, tractant-los de “cosins” dels valencians.


Els valencians es reconeixen espanyols sense manies, si bé des de la perifèria. Així, el president i els consellers valencianoparlants defensen la llengua, però, quan la situació ho requereix, es passen al castellà amb tota normalitat. I, alhora, critiquen el centralisme madrileny i reivindiquen l’equilibri territorial en àmbits com el finançament i les infraestructures.

Hi ha certa consciència d’haver estat un camp de batalla entre Madrid i Barcelona, sobretot en l’àmbit lingüístic. Recentment ha tingut ressò una novel·la, L’últim dels valencians de Guillermo Colomer, que abona aquesta anàlisi respecte de l’anomenada “Batalla de València” durant la Transició. En aquest sentit, també hi ha certa voluntat de jugar a ser un tercer focus de poder a l’estat, com ha passat ja amb el trasllat de les seus socials de Caixabank i Banc Sabadell en territori valencià.

Ximo Puig, fins i tot, s’ha permès un momemtum maragallià i darrerament ha defensat una “Commonwealth mediterrània”, una vaga voluntat de coordinació entre País Valencià, Catalunya i Illes Balears per defensar els interessos comuns, on sura el fantasma dels Països Catalans i, per això, convenientment aigualida amb la incorporació de Múrcia, Andalusia... I Mónica Oltra, vicepresidenta del govern, ha fet “panvalencianisme” en una entrevista recent a Vilaweb: “Espere que de les eleccions a Catalunya isca un govern que es parega al Botànic”.

Alguns articulistes catalans, d’aquells que podríem dir unionistes civilitzats, ensaliven. Cap aquí, diuen, ha d’anar la Catalunya post-Procés. I, tirant d’història, evoquen el llunyà segle XV. Aleshores, mentre Catalunya es dessagnava en una guerra civil i les picabaralles entre la Biga i la Busca, la ciutat de València floria culturalment i econòmicament esdevenint la capital in pectore de la Corona d’Aragó...

Certes amenaces, és clar, pesen sobre aquest nou País València. Cal veure fins a quin punt tot plegat és un moviment de fons o un producte de la conjuntura. En tot cas, si la dreta guanya de nou la Generalitat de baix, que deia Ramon Barnils, tal vegada serà un miratge.

Ara que l’empantanegament català es fa més dens i inextricable, sempre ens quedarà mirar a València i gaudir del seu oasi, no fos cas que es dissipi com el nostre.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Quer
Jordi Quer (Juneda, 1978) és escriptor. Llicenciat en Humanitats i en Antropologia Social i Cultural, ha col·laborat a NúvolRevista de CatalunyaArtsEl ProcésSom Garrigues i Fonoll. Ha publicat la novel·la per entregues Sang a Sant Gervasi al periòdic El jardí de Sant Gervasi i Sarrià. A Twitter: @querjordi
24/01/2021

​L'oasi valencià

11/11/2020

Com si Catalunya tingués poder

30/09/2020

La basquitis que ve per la dreta

Participació