OPINIÓ

Eleccions sense llei

«Si es pot treballar, comprar o tenir oci privat electrònicament, no hauria d'haver-hi motius perquè no es pogués també votar»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 20 de gener de 2021 a les 20:05 |
Les pròximes eleccions al Parlament, es facin quan es facin, tindran lloc sense una llei electoral pròpia que les reguli. Aquesta constatació, tan lamentable com certa, és l'expressió de la nostra incapacitat durant quaranta-un anys d'aprovar una llei electoral pròpia de Catalunya.

El Principat és l'únic territori dels Països Catalans que continua funcionant amb els requisits electorals establerts a la disposició transitòria quarta de l'Estatut d'Autonomia de 1979, en vigor avui encara en aquest apartat, com a llei orgànica de l'Estat. A les Illes Balears, en canvi, és vigent la llei electoral de 26 novembre de 1986 i, al País Valencià, la del 31 març de 1987. Mentre la llei balear oficialitza les circumscripcions insulars i no consagra la divisió provincial (uniprovincial, circumscripció única, en aquest cas), la llei valenciana sí que dona continuïtat a les circumscripcions provincials de factura espanyola. Totes les altres comunitats autònomes de l'Estat, a més de les esmentades, també es regeixen electoralment per la seva pròpia llei i no per una normativa espanyola, com en el cas de Catalunya.


De cara al futur cal prendre's seriosament l'objectiu d'elaborar una llei electoral pròpia, moderna, útil i que respongui a les necessitats i singularitats de la nostra època. Per exemple, partint dels 135 escons actuals com a xifra indicativa del nombre de parlamentaris, disposar de la potestat, automàtica, segons els percentatges de participació electoral, de reduir-ne fins a un màxim d'una quinzena, fins a un mínim de 121, o bé d'augmentar-ne el nombre fins a un topall de 151 escons. A més participació, doncs, més diputats i a l'inrevés, d'acord amb uns paràmetres que en fixessin el nombre de parlamentaris a adjudicar a cada candidatura en funció del nombre d'electors que hagin concorregut a les urnes.

D'altra banda, caldria abolir una cosa tan rònega i provinciana com la circumscripció provincial, tot substituint-la per circumscripcions d'un àmbit més ajustat a la realitat d'avui, com ara vegueries o regions, per exemple, Terres de l'Ebre, Camp de Tarragona, Comarques de Girona, Pla de Lleida, Alt Pirineu i Aran, Catalunya Central, Penedès, Àrea Metropolitana i potser Barcelona ciutat com a circumscripció, com abans del franquisme.


Pel que fa a les llistes, més enllà d'estudiar la possibilitat de llistes obertes com ara en les eleccions al Senat d'Espanya, no hauria de ser tan difícil d'obrir cada candidatura en el seu interior, llevat del cap de llista que hi identifica i personifica l'orientació política, de manera que els electors poguessin ordenar un nombre determinat de candidats del total de membres de cada opció electoral, amb el mateix percentatge a totes les circumscripcions, per exemple el 33%, i la resta tal com consten oficialment a la candidatura, o bé íntegrament si no se'n prioritza cap.

Ara les eleccions es fan en diumenge, per no perjudicar l'economia, i en una sola jornada electoral. Mantenint el caràcter festiu de la jornada, podria estudiar-se la possibilitat d'ampliar a més d'un dia l'opció de votar per afavorir-ne la participació i estudiar altres possibilitats. Països com Irlanda voten en divendres, Eslovàquia, Letònia, Malta, Islàndia, Nova Zelanda o Austràlia ho fan en dissabte, el Canadà ho fa en dilluns, els Estats Units en dimarts i el Regne Unit en dijous. Hi ha estats on la votació dura dos dies, com ara Eslovàquia (divendres i dissabte), Itàlia (diumenge i dilluns) i Txèquia (divendres i dissabte).


Les hores d'obertura dels col·legis electorals són també diverses i poden anar de les 5 hores de Luxemburg fins a les 15 del Regne Unit, en tots dos casos en un sol dia. Ampliar o no l'horari de votació hauria de ser també considerat com a alternativa, així com pensar en horaris específics reservats a persones contagiades que puguin desplaçar-se o bé a persones amb alta capacitat de risc de contagi. I pensar en la conveniència o no de la jornada de reflexió en el seu format actual, des dels tres dies d'Austràlia, les 48 hores de l'Argentina o la impossibilitat de fer campanya només el dia de les eleccions com a Nova Zelanda.

Hi ha persones que tenen problemes reals de mobilitat, ja sigui per raons d'edat, malaltia, hospitalització, aïllament geogràfic o amb altres dificultats de desplaçament per a accedir als col·legis electorals. En aquests casos, l'eventualitat d'utilitzar urnes mòbils, com faran aquest diumenge a Portugal, podria ser una sortida eficaç en el cas de residències de gent gran, hospitals i centres penitenciaris en el cas d'interns que no hagin estat privats del dret de sufragi. I un servei ben organitzat, no com ara, de vot per correu podria també ser d'utilitat per a persones impossibilitades d'acudir personalment a les urnes, així com una ampliació del nombre de col·legis electorals per reduir distàncies entre aquests i el domicili dels votants.

El vot electrònic hauria de ser una opció de les més sòlides a tenir present en clau de futur, com avui ja és una realitat del tot positiva en un país com Estònia, on la digitalització ha fet passos de gegant. En plena pandèmia s'ha estès la pràctica laboral del teletreball de casa estant, la compravenda de productes per internet i fins i tot les relacions més personals.

Si es pot treballar, comprar facilitant dades bancàries o de targeta de crèdit o tenir oci privat electrònicament, no hauria d'haver-hi motius perquè no es pogués també votar. Aquesta solució es podria aplicar als catalans residents fora del país i a qualsevol altra persona, no sols amb problemes de mobilitat. Hauria de ser una opció a l'abast de tothom, sobretot de les generacions més joves, ara allunyades del format de vot tradicional, però avesades al llenguatge electrònic quotidià. Es tracta, en definitiva, d'augmentar la participació electoral tot fent les coses més fàcils als ciutadans perquè puguin decidir, amb la màxima comoditat possible, el futur de la seva ciutat i el seu país.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
24/02/2021

Què contenen els contenidors?

17/02/2021

L'hora valenta

14/02/2021

Victòria independentista. Notes d’urgència

10/02/2021

Acció exterior

03/02/2021

Equivocar-se d'enemic

27/01/2021

El «partit» judicial

20/01/2021

Eleccions sense llei

13/01/2021

El mapa de la llibertat

06/01/2021

Diputats de la Mancomunitat

30/12/2020

Nadal banal

Participació