opinió

Els «nostres» d’Amèrica

«Cap demòcrata -independentista o no- pot sentir simpatia per qui assalta per la força un Parlament per impedir que siguin validats els resultats d’unes eleccions»

per Francesc-Marc Álvaro , 7 de gener de 2021 a les 20:14 |
El trumpisme desbocat rebota sobre l’opinió pública catalana i l’olla bull. Des de Ciudadanos, corren a dir que els assaltants del Capitoli i els independentistes del Primer d’Octubre són la mateixa cosa, sense manies. Els d’Arrimadas han copiat l’argumentari de les autoritats xineses, que identifiquen l’oposició democràtica de Hong Kong amb les masses animades pel multimilionari que no es resigna a anar-se’n de la Casa Blanca. Embolica que fa fort. Mentrestant, alguns independentistes (subsector pit-i-collons jugada mestra russa) que admiraven el tarannà de Trump es troben un pèl descol·locats. I molts comuns i cupaires que havien defensat l’intent d’assalt dels manifestants del 15-M al Parlament de Catalunya ara qualifiquen de cop d’Estat el que han fet els fans del president nord-americà sortint. Embolica que fa fort, encara més. La realitat sempre te la fot pel cantó més inesperat.  

Hi ha bona gent, a Catalunya, que avui es demana "quins són els nostres a Amèrica?". Gent independentista, que un dia ha votat ERC i un altre ha votat Puigdemont, que voldria Graupera a Junts, que voldria el retorn de David Fernández, gent que encara no sap el misteri pel qual Canadell deixa la Cambra de Comerç per ser diputat, persones que sempre demanen "unitat", contribuents a qui no agrada sentir que el procés ha fracassat tot i que l’independentisme condiciona la política catalana i espanyola més que mai. Que hi hagi gent que no sap quins són “els nostres” als Estats Units indica dues coses: a) els jocs de miralls són perillosos, quan sembla que ens van a favor i també quan sembla que ens van en contra; i b) algun guru de l’independentisme és tan llest que s’acaba marcant uns gols sensacionals a la porteria pròpia. 

A veure. Mirem d’aclarir-nos.

En primer lloc, cap demòcrata -independentista o no- pot sentir simpatia per qui assalta per la força un Parlament per impedir que siguin validats els resultats d’unes eleccions que s’han realitzat amb totes les garanties. Repeteixo: el dret de manifestació no inclou el dret a ocupar una Cambra legislativa per aturar la tasca dels representants de la ciutadania. Això val per a qualsevol país democràtic. Els que es van alegrar perquè Mas va haver d’arribar al Parlament de Catalunya en helicòpter el 15 de juny del 2011 i ara s’indignen per la invasió trumpista de l’edifici que acull les dues Cambres legislatives dels Estats Units tenen un problema de moral de geometria variable, que vol dir que són sectaris i hipòcrites. També tenen aquest problema els que van animar i aplaudir l’intent d’un centenar de manifestants independentistes d’entrar per la força al Parlament de Catalunya l’octubre del 2018.


En segon lloc, estic d’acord amb el filòsof Daniel Innerarity que cal anar amb compte a l’hora de fer servir el concepte "cop d’Estat" alegrement. A Catalunya, aquesta lliçó l’hauríem de tenir ben apresa des de la tardor del 2017. Segons el pensador basc, el que afebleix la democràcia no és un assalt com el que ha patit el Capitoli (ell afegeix que aquest episodi pot enfortir, fins i tot, les institucions), sinó el discurs de l’odi quan es fa cada dia. A més, sembla improbable que als Estats Units pugui prosperar mai un cop d’Estat, sobretot perquè els militars nord-americans s’han sotmès sempre al poder civil i no tenen res a veure amb els seus col·legues d’alguns països de l’Europa meridional, l’Amèrica Llatina, Àsia o Àfrica.

Els pares de la República van imaginar la figura del president com algú que, en cap cas, pogués tenir les temptacions d’imitar un monarca absolut. Era la seva obsessió fundacional. És cert que Trump ha actuat de manera arbitrària i autoritària, però no ha pogut fer tot el que volia: el sistema de contrapesos ha funcionat, malgrat les dèries i martingales de l’inquilí de la Casa Blanca; al final, la seva legió de fanàtics i friquis desbocats va ser desallotjada del Capitoli per les forces policials.


En tercer lloc, hem de subratllar que Trump és inequívocament populista, com populista va ser el moviment del 15-M i com populista és una part de l’independentisme català, i com populista és el partit Cs, que va néixer per generar un problema amb la llengua a les escoles. Dit això, hi ha moltes menes de populismes, no podem posar-los tot al mateix sac, esclar. El populisme de Trump és de dreta extrema i connecta amb el populisme dels ultres de Vox, Bolsonaro, Marine Le Pen, Salvini o Orbán. Ni el 15-M ni els moments populistes del procés tenen res a veure amb aquesta filiació, per bé que no deixen de ser populistes i, per tant, es basen en una idea simplista del poble i en una sobrecàrrega emocional que dilueix la complexitat i premia la gesticulació. Els dirigents de Podem han reivindicat el populisme que practiquen com un factor “positiu”, en la línia d’alguns pensadors d’esquerres als quals s’adscriuen. El problema de tots els populismes és que esborren l’escala de grisos i que, es vulgui o no, alimenten percepcions que sovint poden ser enganyoses.

Finalment, en quart lloc, la reclamació d’un referèndum per decidir l’statu quo de Catalunya i l’agenda del trumpisme no tenen res a veure, com no tenen res a veure el procés català i el Brexit (per bé que, en ambdós casos, es van produir discursos d’estil populista al costat d’argumentacions fonamentades). Per molt que certs mitjans ho hagin repetit interessadament, brexiters i independentistes catalans responen a coordenades distintes, començant pel fet que l’europeisme del camp sobiranista és inqüestionable, si exceptuem els cupaires.

Tenint tot això en compte, cal remarcar la miopia de certs personatges de l’independentisme català que -fascinats per la retòrica antisistema de Trump- han volgut trobar inspiració en aquella experiència, a partir de l’actitud de confrontació que informa una amalgama molt diversa de malestars sorgits sota el mandat de Barack Obama. Des del punt de vista intel·lectual, estratègic i polític és un error monumental que alguna minoria independentista hagi cregut que l’etapa de Trump aniria bé a la causa de la secessió democràtica de Catalunya. El mateix error conceptual dels que han especulat (mig de broma o no) amb una independència catalana hipotèticament protegida per Moscou. Cal saber molt poca història i molt poca geografia per empassar-se aquestes faules.

Qui són "els nostres" als Estats Units? Si som prudents, i considerant que la idea d’una Catalunya independent no fa gràcia a cap estat constituït, el més intel·ligent és ser propers a aquells que volen ampliar els drets, les llibertats i el progrés de totes les persones, aquells que treballen per reconstruir les polítiques de dignitat i de justícia social, ben lluny dels que promouen l’odi i les conspiranoies. "Els nostres" d’Amèrica són els que no posen en dubte el resultat de les urnes, ni més ni menys.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
15/04/2021

Sunzi no era de l’ANC

01/04/2021

De portes endins

18/03/2021

Volíem viure el fet

04/03/2021

El lloc (real) dels líders

18/02/2021

Entre el foam i el 51%

04/02/2021

La campanya i la veritat

21/01/2021

Patriotisme i mediocritat

07/01/2021

Els «nostres» d’Amèrica

24/12/2020

Tornar a estudiar el país

10/12/2020

L'obstacle principal

Participació