​Portadors de somriures

«Ja fa molts dies, que anem fent com si tot fos provisori. Però la tristesa va per dins, va fent un pòsit inevitable»

per Roser Iborra, 7 de gener de 2021 a les 09:50 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de gener de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Surto de casa i respiro una glopada d’aire net. Fa fred, però fa sol. Les festes, a tocar! I llavors m’adono que no porto la mascareta. És clar, per això podia respirar tan bé... Em poso la d’emergència que sempre porto i  continuo. Em saluda algú que, amb la mascareta, no conec. Però no goso dir-li-ho.

En arribar a la plaça Vella, veig que hi ha una animació inusual: una colla de noietes canten nadales, totes amb jerseis vermells i blancs. La gent mig escolta, mig conversa. Uns noiets se les miren des d’un racó de la plaça, potser amb somriures còmplices. És clar, ara no se sap.


M’assec a escoltar asseguda a la terrassa del bar del davant, que encara està oberta. No és que ho facin especialment bé, però sí que respiren desimboltura i alegria... Escolto i ploraria. Potser perquè per un moment he vist la normalitat, la llum al capdavall d’un túnel. Però és un miratge. No poden cantar gaire bé perquè porten, totes, mascaretes negres.

Ja fa molts i molts dies, que anem fent com si tot fos provisori, que al capdavall ho deu ser. Però la tristesa va per dins, va fent un pòsit inevitable.


I sí, hem de vigilar i ens hem de cuidar, però cal que en parlin a tothora, del virus, als mitjans? Tan sovint o més que si parlessin del temps?

Avui fa fred. Sota zero. Risc de coronavirus alt. Gairebé totes les comarques de color vermell fosc. De moment es manté l’anticicló. Els cribratges continuen. La cota de neu, de moment, alta. El vent, del nord. La previsió és que arribin aviat les vacunes. Cal abrigar-se: guants, bufanda, abrics, mascareta. Les ratxes de vent poden ser notables. Confinament comarcal. Isòbares que s’aparten. Distància, sobretot social.


Doncs, vigilarem i ens cuidarem. Sí. Però em nego a considerar els altres com a possibles portadors del virus. Més aviat espio els ulls i hi busco vestigis de complicitats, de dignitat, de lluita contra aquesta desfeta que paga la gent més feble. La que va a treballar on sigui sense prou mesures sanitàries però que quan té festa s’ha d’estar a casa, perquè no té segona residència ni diners per a un hotel. 

Les noietes barregen nadales i cançons més seves. Omplen el poble i  el dia d’alegria necessària. Tiro les monedes a la funda de la guitarra oberta. 

I torno cap a casa mirant als ulls de conegudes i de desconeguts, espiant somriures. Perquè ens fan molta, molta falta.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Roser Iborra
Escriptora
Nascuda a Alpens (Lluçanès, Osona), el 1952. Li agrada escriure i li agrada llegir. Creu que la literatura, però, no pot estar deslligada de la vida, i la vida no pot estar deslligada del compromís.Escriu al seu bloc Des de la finestra.
03/09/2021

​Despertar-se

27/07/2021

Incendis sense aturadors

10/06/2021

​Ens han crescut les ales

08/04/2021

​Abraçades perdudes

13/03/2021

La repressió que no s'atura

03/03/2021

​Record de Puig Antich

16/02/2021

Un disbarat

01/02/2021

​Masclismes il·lustrats

07/01/2021

​Portadors de somriures

10/08/2008

Amadeu Casellas: un crit

Participació