opinió

Diputats de la Mancomunitat

«A vegades, l'evolució ideològica d'algun personatge és espectacular, sobretot pel que fa a la connivència amb el franquisme»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 6 de gener de 2021 a les 22:03 |
Sempre he tingut debilitat per la lectura de biografies, memòries i, de manera particular, m'han sempre atret els diccionaris biogràfics de tota mena: a partir de la professió, ideologia política, municipi o comarca i període històric. És una manera d'endinsar-te en una realitat que t'és, en general, poc coneguda i que sempre acostuma a gratificar-te amb alguna sorpresa inesperada. Precisament això és el que m'ha passat tot llegint el Diccionari biogràfic dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), dirigit per Enric Pujol i Josep Santesmases, obra editada per la Diputació de Barcelona, un veritable treball d'equip on han participat una cinquantena d'historiadors d'arreu de Catalunya i que ha estat possible gràcies a la Coordinadora de Centres d'Estudi de Parla Catalana i l'Institut Ramon Muntaner.

Quan el 2014 es commemorà el centenari de la Mancomunitat distintes obres van estudiar-ne l'acció de govern, però la biografia d'alguns dels qui en foren diputats era fins i tot desconeguda per molts historiadors. Aquest Diccionari hi posa solució, ja que facilita les dades bàsiques dels 220 diputats que va tenir la institució al llarg de la seva existència, generalment amb una fotografia de cadascun d'ells i també la seva signatura autògrafa. A vegades, l'evolució ideològica d'algun personatge és espectacular, sobretot pel que fa a la connivència amb el franquisme o bé en la constatació de pràctiques caciquistes habituals.


Crida l'atenció el nombre elevat d'advocats, empresaris i industrials que, majoritàriament, van fornir els rengles representatius de la Mancomunitat, així com el fet que, en més d'un cas, l'escó de diputat va passar de pares a fills, sempre homes, com tots els electes, dintre les mateixes files. En comparació amb els noms dels partits d'avui, tenen un aire exòtic noms com Partit Liberal, Partit Liberal Fusionista, Partit Conservador, Partit Reformista, Partit Possibilista, Unió Monàrquica Nacional, Federació Monàrquica Autonomista, Comunió Tradicionalista o Unió Federal Nacionalista Republicana.

Si bé molts noms, certament, ja fa dècades que han estat entaforats en qualsevol calaix de la memòria perduda, localment, en forma de carrer o plaça, encara se'n conserva algun record entre la gent més gran, record que no va, però, més enllà del poble o la comarca. A més dels dos que van ser-ne presidents, com Enric Prat de la Riba, ànima de la institució, i Josep Puig i Cadafalch, hi trobem també Josep Irla (futur president de la Generalitat), i Joan Casanovas (primer conseller de Defensa, primer Vicepresident de la Generalitat i President del Parlament), així com el conseller d'Agricultura de la Generalitat Pere Mias i Codina i els ministres de la República Lluís Nicolau d'Olwer (governador del Banc d'Espanya) i Miquel Santaló, batlle, aquest, de Girona, com Pere Lloret ho fou de Tarragona. I els també ministres de la República, Josep Estadella, poeta, en llengua catalana, lerrouxista igual que R. Guerra del Río.


Hi ha actuacions de caràcter positiu no gaire conegudes, com F. d'A. Bartrina, monàrquic conservador, defensant els drets de la llengua catalana en carta al consell de ministres; el catalanista republicà Albert Bastardas, mort el 1944, el recordatori del qual fou escrit en llatí en no poder fer-se en català; l'exmembre de la Lliga Lluís Duran i Ventosa, fundant i presidint una filial de l'Institut d'Estudis Catalans en la clandestinitat franquista; el líder lerrouxista Mir i Miró reivindicant a Madrid, el 1920, el dret d'un poble per definir-se com a nació o l'escriptor Josep Pla, diputat per la Lliga Nacionalista del Baix Empordà, assumint plantejaments nacionals combatius.

I d'altres fets i biografies potser més difícils de classificar, com el lligaire Josep Bassols, que deixà dona i quatre fills per ser parella de Margarita Ruiz, agent doble entre Primo de Rivera i el líder independentista rifeny Abd el-Krim, juntament amb la qual va mutilar part del cadàver d'una filla d'aquesta per a guardar-lo com a record; el lerrouxista Àngel de Borjas, que, en aprovar-se les bases de la Mancomunitat, que no eren ni tan sols autonòmiques, abandonà la sala amb els seus correligionaris al crit de "Visca Espanya i la República Federal"; el montblanquí Francesc Contijoch, que portà a la Conca de Barberà el primer tractor i la primera màquina de segar a la comarca; l'historiador Ferran de Sagarra, pare de l'escriptor Josep Maria de Sagarra i, el més singular de tots, el catalanista conservador Josep Carabén, amo del famós "Café Español" del Paral·lel, que tenia la terrassa més gran de tot l'estat, avi del directiu del Barça Armand Carabén i besavi del cantant de Mishima, David Carabén, el qual rebia al seu cafè clients de tota condició, del Noi del Sucre a Picasso, passant per Rusiñol, Ramon Casas, Juli Vallmitjana o Fructuós Gelabert, empresaris, treballadors i tertulians variats, fet que li donava un aire de transversalitat, fins al punt de pagar de la seva butxaca les mensualitats del lloguer d'un ateneu llibertari o un centre catalanista.


A conseqüència del procés revolucionari que es va viure a partir del juliol de 1936, tretze dels antics diputats de la Mancomunitat van ser assassinats, una dotzena van fugir cap a l'exili o bé en direcció a la zona franquista, sis diputats republicans van morir a l'exili, dos van ser empresonats en restar al país i dos més van ser afusellats, entre els quals Josep Fàbrega, antic batlle de Palamós, que, malalt i sense poder sostenir-se, fou lligat a una cadira, posició en la qual fou afusellat.

Altres noms destacats de la política catalans van ser també diputats de la institució, com ara Raimon d'Abadal, Jaume Bofill i Mates, Fèlix Escalas, Josep M. Espanya, Manuel Massó i Llorens, Domènec Palet i Barba, Alfred Perenya, Josep Puig d'Asprer, Romà Sol, Ferran Valls i Taberner o Narcís Verdaguer i Callís. Biografies diverses, ideologies distintes, lleialtats diferents, totes les quals ens són posades a l'abast en aquesta obra que recomanem i que tant d'interès pot tenir en la recuperació de la memòria històrica en pobles i comarques, per a fer justícia tardana a qui es mereix el record permanent.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
20/01/2021

Eleccions sense llei

13/01/2021

El mapa de la llibertat

06/01/2021

Diputats de la Mancomunitat

30/12/2020

Nadal banal

23/12/2020

Elogi dels llibres

16/12/2020

Esperantisme, l'altre internacionalisme

09/12/2020

Un país de bones persones

02/12/2020

El combat de Fuster

25/11/2020

Layret, l'esquerra nacional

18/11/2020

Entendre l'esquerra abertzale

Participació