opinió

Són tres

«El debat entre els qui s'oposen al 155 no pot ser entre gestió o independència ara»

per Josep Huguet , 5 de gener de 2021 a les 19:55 |
Avui, vigília de reis, he escoltat al Matí de Catalunya Ràdio, l'epidemiòleg Miquel Porta advertint del risc de pontificar sobre el combat a l'epidèmia des d'un sol prisma. Ha recordat les dimensions socials, econòmiques i psicològiques al costat de la de salut física. I per tant, que el concepte de salut pública va més enllà de la sanitària estricta. Lamentablement, posicions ponderades com aquesta no solen tenir veu en uns mitjans de comunicació massa obsessionats en titulars cridaners que els proporcionen els qui des d'un àmbit sectorial defensen només la seva parcel·la de veritat: sectors econòmics, científics mediàtics, grups socials o territorials. Veu que sí que tenen, amb hipocresia, molts tertulians que surfejant malestars diversos, poden defensar més mà dura o més permissivitat en qüestió d'hores.

I després ve la política. La còmoda situació de l'oposició que cavalca sobre les dificultats del Govern, mentre els seus camarades de partit tenen les mateixes dificultats i practiquen errors similars a les Comunitats autònomes governades pel PSOE, Podemos, PP i Ciutadans, amb el suport de Vox.


Però el zenit de la impostura és el partit que essent corresponsable del Govern atia alhora les crítiques per poca mà dura preventiva i l'oposició dels sectors econòmics perjudicats. La fal·làcia i la falsedat d'una opció que té un expresident clamant perquè es tanqui tot, alhora que s'apunta als qui protesten perquè tanquen allò seu; i un conseller nomenat per ell que sistemàticament encén el foc de l'empresariat pels confinaments contra els socis republicans de Govern; no contra els seus socis socialistes de la DIBA, que són qui controlen els impostos i no n'han perdonat ni un; i qui té la caixa sobrada per augmentar la despesa militar.

Aquesta endimoniada conjuntura ofusca qüestions de fons que es poden començar a dilucidar en les properes eleccions. Hi ha un empat tècnic entre tres opcions de camins. Una opció, la d'Illa que promet tornar a la Catalunya d'abans del procés, és a dir a un marc d'autogovern minvant i amb una injustícia social diferencial respecte a la resta de l'estat, gràcies al dèficit fiscal estructural. I per això comptarà, si s'escau, amb el suport dels autoanomenats constitucionalistes que, de fet, volen tornar encara més enrere, al tardofranquisme.


La segona opció, la de Puigdemont/Borràs, que considera una pèrdua de temps gestionar l'autonomia, tot i que es presenten per fer-ho (titular d'ahir: "És estrany voler presidir una institució que pretenen abolir" i ho deia referint-se a Illa!). Hi ha una línia nihilista d'esbombar-ho tot perquè així la independència arribarà aviat. Tot i que convé que aparegui que qui posa la bomba és Esquerra. En cap moment es diu, ni tan sols es veu, en què consisteix la famosa confrontació. I de moment la principal mobilització aconseguida pels entorns postconvergents és en la recerca de traïdors. Sembla allò del maig del 37: o guerra al règim, o revolució. A Borràs ja li està bé el règim perquè ens ven que som tan forts que tant li fa que el règim es blindi, com que algú li busqui esquerdes perquè és perdre el temps.

Llavors les opcions Illa i Borràs tenen en comú la voluntat d'evitar el triomf d'Esquerra. I això es pot fer de forma subtil o no. Els socialistes deixant sense cap atot els republicans que han apostat per esquerdar el bloc del règim baixant a l'era, mentre els seus mitjans ratifiquen el suposat lideratge de Waterloo sobre l'independentisme. L'Estat profund sempre prefereix tenir al davant un perfil de radicalització per esclafar-la sense gaires costos i recuperant cap a posicions conservadores o abstencionistes els desenganyats. Les vies mortes a la independència són les que convenen a l'Estat.


Però encara hi ha més en l'escaquer. En declaracions recents, Artur Mas, que no ha avalat la ruptura del seu espai en estratègies enfrontades, diu que confia que Junts i PDECat obtinguin més diputats que Esquerra en les properes eleccions. I afegeix: "Quan vaig a veure els presos polítics que havien estat al meu costat durant molts anys, aquella és la meva gent. Però quan veig un munt d'alcaldes i alcaldesses que s'han quedat al PDECat, també són la meva gent". Lògic que ho vegi així qui, tot i tenir el suport del PSOE, es va veure descavalcat de la Generalitat pels vots i la voluntat d'ERC d'impulsar una reforma federalitzant de l'estatut que, o bé es guanyava, o bé engegava un procés de confrontació amb l'Estat que és el que va acabar passant.

La tercera opció, d'Aragonès, afirma que davant de la realitat de la correlació de forces comprovada a l'1 i 3 d'octubre del 2017 cal començar una nova fase, amb una estratègia guanyadora cap a la República catalana. Per això, s'ofereix la proposta d'un bloc social per la democràcia, la justícia social i l'autodeterminació. Aquest bloc va més enllà dels partits i ha de recuperar el consens que s'havia arribat a congriar en algunes meses de representació social i que va mostrar-se al carrer el 3 d'octubre.

Aquesta enorme majoria social ha de quedar representada al Parlament per acords de govern o governabilitat entre totes les forces contràries al 155, sense exclusions. Qui comenci a llançar anatemes contra els altres haurà d'explicar el perquè de la seva aversió a cooperar en un moment d'emergència sanitària, social, democràtica i nacional, per acabar fent el joc als qui volen anar enrere. I el joc a favor del règim té dues versions: que l'erosió constant als republicans, que per ara són els únics capaços de no excloure ningú, acabi afavorint el triomf d'Illa; o bé que la campanya emocional juntaire acabi donant l'oportunitat de liderar a Borràs que només vol manar amb els nítids. PDECats, republicans, cupaires i podemites abstenir-se.

En aquesta nova fase estratègica cap a la República proposada per ERC, l'ocupació o creació d'espais de poder pel bloc social majoritari és essencial. La Generalitat n'és un d'ells, però ni molt menys l'únic. S'ha de governar bé i transformar superant limitacions actuals. Però el debat entre els qui s'oposen al 155 no pot ser entre gestió o independència ara. L'actuació a Madrid obrint esquerdes, el govern de les institucions al servei de la gent i la creació de poders socials en tots els àmbits, encaixen en el marc d'un enfrontament de posicions amb el règim i l'Estat. La pregunta aclaridora pel 14-F és: Quina força està més ben disposada per catalitzar aquesta única estratègia guanyadora? Per això la tercera opció s'hauria d'explicar encara més bé davant la pinça que li fan la primera i la segona opció que es retroalimenten.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
02/03/2021

Calendaris

16/02/2021

Segona oportunitat

02/02/2021

Indecisions

19/01/2021

Per les obres els coneixereu

05/01/2021

Són tres

22/12/2020

Sembla que era ahir

08/12/2020

On és el front?

24/11/2020

El replegament tàctic

10/11/2020

Entre la urgència i la independència

27/10/2020

Lepanto

Participació