opinió

​Menysprear la Generalitat

«Cal prestigiar al màxim la Generalitat, dotar-la de la màxima ambició i utilitzar al màxim la seva capacitat de transformació de la realitat»

per Jordi Muñoz, 2 de gener de 2021 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de gener de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una de les novetats, diguem-ne doctrinals, d'una part del sobiranisme aquest any ha estat el menyspreu a la institució de la Generalitat. Els límits obvis a la capacitat de les institucions autonòmiques per actuar de manera sobirana han portat alguns a concloure que el que hi passe és relativament secundari. Com si la Generalitat fos una mena de gestoria, amb poca capacitat política. En alguns casos es fa aquest plantejament, potser, per interessos espuris. Com la guineu, que quan no les pot haver diu que són verdes.

En d'altres, com a conseqüència d'una certa frustració per les promeses incomplertes dels anys del procés, en què el govern havia de preparar "estructures d'estat", i el Parlament havia de fer-nos transitar cap a la independència, "de la llei a la llei", i seguint el reglament fil per randa. El fet de fixar aquestes expectatives irreals va fer topar les institucions amb la dura realitat de la seva condició de subalternitat respecte a les institucions espanyoles. Una subalternitat que es va fer dolorosament evident amb l'aplicació de l'article 155, i que l'assetjament judicial al Parlament i al govern durant tota la legislatura ha reforçat.


Davant d'aquesta realitat, potser és comprensible que una part del sobiranisme reaccioni amb despit. Però no sembla l'opció més racional, perquè al capdavall la Generalitat és la principal eina política. Malgrat les evidents limitacions, disposa de personal qualificat, pressupost, autoritat i una legitimitat que només el sufragi universal pot conferir a una institució. El moviment sobiranista probablement necessita dotar-se d'institucions de moviment com a mecanismes unitaris d'acció política, però pensar que aquestes institucions de moviment poden substituir, d'alguna manera, la Generalitat, és situar-se fora de la realitat.

Probablement la reacció més intel·ligent no és el menyspreu de les institucions pròpies sinó el contrari: prestigiar al màxim la Generalitat, dotar-la de la màxima ambició i utilitzar al màxim la seva capacitat de transformació de la realitat. Tractar-la com una gestoria és precisament el que vol l'espanyolisme, i malauradament sembla també que és el projecte que té el PSC actual per la Generalitat.


Per això el sobiranisme més aviat hauria d'anar en direcció contrària. En la història del catalanisme hi ha força exemples de com amb intel·ligència, imaginació i audàcia s'ha desbordat políticament els marges de l'autonomia limitada. Això ha passat amb governs de colors i intencionalitats diferents. Però n'hi ha exemples tant en temps de la Mancomunitat, com de la Generalitat republicana, com en temps més recents, de l'autonomia actual.

Això, certament, arriba fins on arriba, i l'ambició aviat topa amb una paret que cal saltar, que d'això es tracta. I per saltar-la seran fonamentals també les eines de mobilització i acció política, extrainstitucional, del sobiranisme. Però, tot i que és evident que les institucions autonòmiques per elles mateixes no ens faran saltar la paret, sense elles és probablement impossible. Entre altres coses perquè les independències solen aconseguir-les territoris amb institucions pròpies fortes, proto-estatals. I la Generalitat és el nostre proto-estat. Amb totes les seves limitacions, sí, però és el que tenim.


El repte, doncs, és tractar la Generalitat amb tota l'ambició. Ara bé, això requereix un pas endavant molt substancial en la qualitat de la governança respecte del que hem vist aquesta legislatura. Perquè no n'hi ha prou amb dir que no vols convertir-la en una gestoria: no governar-la bé és una altra manera de menysprear la Generalitat.

Probablement governar-la bé ara mateix requereix, entre altres coses, repensar l'estructura política i institucional del govern, per adaptar-la al nou context de reconstrucció. I acabar amb un format de govern que es basa en compartiments estancs que es reparteixen els partits entre ells i que s'acaben convertint en regnes de taifes que es miren de reüll, quan no es boicotegen directament. Més enllà de l'estructura, òbviament, cal reforçar molt la meritocràcia en la selecció d'alts càrrecs, i mobilitzar la intel·ligència del país, de dins i de fora de les institucions, per plantejar polítiques públiques avançades en tots els àmbits. I, inevitablement, plantejar reformes en una administració escleròtica. Que és el repte principal i més complicat, però que no es pot ajornar amb excuses.

Tot això, és clar, cal fer-ho mentre el moviment sobiranista manté i estén la xarxa ciutadana i la mobilització, i esmola les eines d'intervenció política interna i internacional. Perquè la construcció d'una hegemonia prou sòlida per plantejar de manera seriosa, i no frívola ni folklòrica, la independència demana fer tot això, i molt més. I fer-ho molt millor, amb molta més exigència que fins ara.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
13/03/2021

L'experiència dels divuit mesos

28/02/2021

Els judicis que venen

16/02/2021

Aprofitar l'oportunitat

16/01/2021

Teoria i pràctica de la mentida política

02/01/2021

​Menysprear la Generalitat

19/12/2020

Canadell com a símptoma

05/12/2020

Misèria pandèmica

21/11/2020

Cuinar les dades per no enganyar la ciutadania

08/11/2020

El país que tenim, i l’independentisme tòxic

24/10/2020

Entre Cayetanos i distòpia autoritària

Participació