Opinió

Nadal banal

«L'eficàcia de l'acció desnacionalitzadora de l'Estat queda reflectida en la poca consciència lingüística de tants catalanoparlants»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 30 de desembre de 2020 a les 20:00 |
Michael Billig, jueu londinenc i psicòleg social, publicà el 1995 Banal nationalism, obra de la qual Editorial Afers i la Universitat de València feren la versió catalana el 2006. De llavors ençà, el concepte de "nacionalisme banal" ha fet camí i avui és comunament emprat, com a referència i autoritat, sobretot per aquells que en som víctimes.

El nacionalisme banal és aquell que hi és sense que ho sembli, perquè de tant d'ocupar espais públics, dia rere dia, nit rere nit, del dret i del revés, amb tota la subtilesa, ha acabat sent normal i, ai las, envaint també la vida privada. Es tracta del conjunt de pràctiques, hàbits, creences i signes que els estats imposen –"para que se note el efecto, sin que se advierta el cuidado"- d'una forma aparentment inofensiva en els seus límits territorials, inclosos els territoris nacionals que no coincideixen amb la nació propietària de l'estat; territoris que tenen, també, les seves pròpies pràctiques, hàbits, creences i signes, distints dels de l'Estat, l'objectiu del qual sempre és la substitució progressiva de la cultura nacional no estatal per l'estatal, fins a la seva extinció o desaparició, llengua inclosa. Embolicar amb la inscripció de Gobierno de España els vaccins europeus n'és una mostra. I fer passejar per tot Quebec, el dia del segon referèndum, el nou disseny de les furgonetes de correus amb una gran bandera del Canadà, també.


Cap àmbit públic no s'escapa a l'actuació del nacionalisme banal, nacionalisme que els estats mai no reconeixen i que, sempre, l'adjudiquen als altres, als que no tenim estat. L'abast de la banalitat aparent d'aquest nacionalisme de llop agressiu, vestit amb pell d'ovella, és absolut: administratiu, polític, militar, judicial, policial, mediàtic, arquitectònic, esportiu, musical, gastronòmic, religiós, ferroviari...i també, ben particularment, cultural. Si una cosa hi és, hi és sempre i hi és pertot arreu, al final acaba sent normal i, el que és pitjor, l'únic que és normal. Aquest Nadal n'hem pogut tornar a comprovar la intensitat, d'aquesta banalitat que ens va amarant i que més d'un admet, amb una ingenuïtat indescriptible, de forma candorosa, acceptant primer una cosa i després una altra, sense adonar-se que, a poc a poc, són totes unes formes culturals alienes les que acaben instal·lant-se amb comoditat a les nostres vides, escarxofades al sofà del menjador de casa, d'on costarà ja molt de treure-les. Qui fa un cove, fa un paner, i al cap de l'any és cisteller.

Als Països Catalans, Nadal només ens arriba un cop cada any i per això només el celebrem una vegada cada 365 dies. Per tant, els Nadals és un calc bast de las Navidades, en plural, perquè no en tenim dos o tres anualment. Al País Valencià ja ha perdut vigència, però l'endemà de Nadal continua sent una data assenyalada en el nostre calendari festiu: sant Esteve a Catalunya, sant Esteve o segona festa de Nadal a Menorca, sa segona festa a Mallorca i sa festa mitjana a Eivissa. És d'esperar que duri i, tant de bo, que els valencians puguin recuperar la festa perduda amb tota l'esplendor d'abans.


El 24 al vespre és la Nit de Nadal, però no pas la "nit bona", ni la "nochebuena", perquè totes les nits poden ser bones amb la companyia adequada i la imaginació suficient. "Esta nit fa bona nit/ i demà serà Nadal./ Que mos donen les estrenes/ per les festes de Nadal", diuen a Alacant, el dia abans de la gran festa familiar. I les estrenes, no pas "l'aguinaldo", que ja se sap que "Per nadal, qui res no estrena, res no val". I mentre hi ha cultures, com l'espanyola, que celebren que s'acaba l'any -nochevieja, fin de año-, d'altres com la catalana (nit de cap d'any, cap d'any), l'anglesa (new Year's Eve, new Year), la italiana (vigilia di Capodanno, Capodanno) o la basca (urte berri bezpera, urte berri) celebrem just el contrari, que en comença un de nou. Per tant, res de "nochevieja", ni "nit vella"!

Cadascun d'aquests casos esmentats, analitzats aïlladament, un per un, poden semblar detalls minúsculs sense cap importància, però és evident que en tenen i molta, perquè no són detalls aïllats, sinó parts d'un paquet de dimensions més grans i, en cap cas, no atribuïbles a l'atzar o a una simple coincidència en el temps. Les formes de cultura tradicional i popular que més resisteixen el pas del temps i l'acció banalitzadora dels estats dominants són aquelles que no necessiten la llengua per expressar-se, com ara balls i danses, castells, muixerangues, etc. Per tant, quan una comunitat nacional conserva encara una llengua nacional diferent de la de les nacions veïnes, l'objectiu de l'estat sempre és la desaparició d'aquest idioma distint tot substituint-lo pel de l'estat, però de manera que no es noti, amb formes amables, simpàtiques, agradables i tot.


Ho he pogut comprovar, novament, aquest Nadal, visitant unes figures gegants fetes amb sorra de la platja, en una experiència ja tradicional en aquestes dates. Durant tota l'estona que hi vaig ser amb els nets, fent d'avi, totes, absolutament totes les cançons de Nadal que s'hi sentien eren en castellà, i cap ni una en català, com si fóssim en una platja de Marbella, Torremolinos o Zahara de los Atunes. El "tamborilero", doncs, ha esborrat el rabadà. I el mateix passa, ben sovint, en uns magatzems, un mercadet nadalenc o pels altaveus d'un carrer comercial i, de tant de sentir-ho, arriba un moment que ja no ens crida l'atenció, ni ens sorprèn, perquè ja ho trobem normal, de tan quotidiana com ha esdevingut aquesta pràctica banal.

Soc conscient que la banalitat està tan ben exercida que, denunciar-la o combatre-la, et fa ser fins i tot antipàtic als ulls dels quals no s'adonen i aparèixer com un exagerat, un intransigent o alguna cosa pitjor. Però, si del que es tracta és de projectar una imatge oberta de cosmopolitisme sincer, com és que això es redueix a l'ús d'un sol idioma que, a més, no és el propi del país i, a banda de no emprar el català i l'occità d'Aran, no se senten nadales en les altres llengües europees d'indrets on també celebren aquesta festa cristiana, com ara l'anglès, l'alemany, el francès o l'italià?

De cosmopolitisme, doncs, res de res. I d'obertura mental, menys encara. Per desmentir aquest Nadal banal espero amb candeletes una pluja de vídeos i àudios, vinguts de Madrid estant, on se sentin pels altaveus de carrer, nadales en català, en basc, en gallec, en occità, en aragonès, en asturià i en lleonès. Serà la millor demostració de com vaig d'equivocat en el meu plantejament, altrament estarem davant d'una pura i simple operació més de substitució cultural, d'una cultura nacional que resisteix per una altra que s'imposa per tots els mitjans, violents i banals, sovint imperceptibles.

L'eficàcia de l'acció desnacionalitzadora de l'Estat queda reflectida en la poca consciència lingüística de tants catalanoparlants i en la nostra minsa capacitat de resistència i de reacció. Sé molt bé que l'opressió nacional és, justament, això: anar afeblint els vincles nacionals propis i, alhora, assumint els que imposa l'estat, amb la mateixa ingenuïtat que els xais van cap a l'escorxador. No n'hi ha prou de carregar els neulers, tots els neulers, a l'estat, i de treure importància a fets aparentment menors si nosaltres mateixos ja hem desistit de fer-nos valer i afermar la nostra cultura nacional.

Si vam resistir el franquisme, hem de ser capaços de resistir aquesta nova onada agressiva, pintada de santa innocència i naturalitat. Al cap i a la fi, es tracta d'una faceta més de la mateixa opressió cultural i lingüística que Josep Benet denunciava en un llibre i resumia en una sola paraula. Comença amb una "G"... Que tinguem un bon any!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
20/01/2021

Eleccions sense llei

13/01/2021

El mapa de la llibertat

06/01/2021

Diputats de la Mancomunitat

30/12/2020

Nadal banal

23/12/2020

Elogi dels llibres

16/12/2020

Esperantisme, l'altre internacionalisme

09/12/2020

Un país de bones persones

02/12/2020

El combat de Fuster

25/11/2020

Layret, l'esquerra nacional

18/11/2020

Entendre l'esquerra abertzale

Participació