Toquen canelons. Per què no?

«Al cap i a la fi, el desig que compartim no és altre que recuperar l'enyorada normalitat»

per Josep Ballbè , Terrassa , 18 de desembre de 2020 a les 14:14 |
A vuit dies de Nadal i tal com pinta tot, està cantat que haurem d'obviar les grans trobades familiars. Enguany, la tradició es pren un respir, obligada per les circumstàncies. Fins i tot en aquells casos que el patriarca d'un clan bastia un pessebre a la casa pairal, caldrà passar-ne un vídeo per WhatsApp o xarxes socials.

Ben bé podem pronosticar que els àpats associats a les festes nadalenques seran "atomitzats": cada petit nucli familiar durà a terme el seu, a casa seva. Per tant, toca reinventar-se. Mai més ben dit! Això sí, recuperant esquemes de l'antigor, defugiria bastant el recurs fàcil de les noves tecnologies. Encara que fos per un sol moment. Al cap i a la fi, és el que tocaria fer perquè tothom fa el mateix, oi?... Doncs no!


Intentaria ser més imaginatiu. Lluny de càmeres o Skype, penso que la restauració i la cuina ens podem donar un bon cop de mà. "Per Nadal, cada ovella al seu corral. I, per Sant Esteve, cadascú a casa seva". Essent així, per què no nomenem un caporal "furriel", com a la "mili"? Un autèntic encarregat de "material, subministraments i queviures". Aquest personatge esdevindria el responsable del tec del dia 26, bo i preparant safates "adaptades" a cada unitat familiar confinada. El dia abans, les podria fer arribar a cada casa, ben acompanyades amb una ampolla de bon cava català.

De moment, obvio citar-ne marques. Pel que fa al gran dia de Nadal, preparar una consistent sopa de galets amb un capó o un indiot ja ho entreveig bastant més complex. Llavors, en acabar, trucades o sessions de vídeo per a veure els rostres llampants i ben adobats amb cremes, ungüents i perfums. Les senyores, amb els llavis i les celles ben "marcades".


Amb un somriure als ulls, d'orella a orella... I amb un vestit de gala total, d'acord a l'ocasió. Àdhuc, si s'escau, amb lluentons. Aquella dita del que "ens costarà més el farciment que l'indiot" té un sentit màxim aquesta vegada. Ja no es tracta de cruspir-se un gran tiberi.

L'interessant i essencial implica fer palès un cor net, joiós i ben disposat. Aparcant rancúnies, tibantors i gelosies. D'aquests ingredients --més o menys-- dissortadament n'hi ha arreu. Ja que la mort d'algun ésser estimat no ha estat causa suficient per arxivar

querelles i embolics, potser una bestiola invisible obrarà el miracle de llimar asprors. Bo fóra ressituar-ho tot al lloc que pertoca.

Encara, tanmateix, més idees: aquest 2020 podem recordar l'invent dels dotze grams de raïm a la nit de cap d'any. En aquest sentit, per què no col·locar aleatòriament una gran fava dins dels canelons (o la beixamel) i aquell que la trobi es faci càrrec de la minuta financera del cava? No endebades, "ara ve Nadal. Matarem el gall i, a la tia Pepa, n'hi donarem un tall... Farem xerinola i veurem tots Canals i Nubiola". O tal vegada Freixenet, Codorníu, Gramona, Juvé-Camps, Moët Chandon, Segura Viudas, Sumarroca, Vallformosa, Bach o el que sigui... I ho sento molt per aquelles marques la memòria de les quals el meu cap no ha arribat a recuperar.

Al mal temps, cal fer-li bona cara! I, si s'escau --tot i que amb una certa moderació—fins i tot agafar una "minipaperina". Després es pot solucionar/compensar amb una becaina o amb una purga d'estómac, com feia l'elit del'antiga Roma després d'alguna bacanal.

Ja veig que me n'ha anat l'olla una mica en escriure aquest article amb cert to sorneguer. Vull allunyar-me clarament de la carrincloneria i el neguit que ens ha imbuït, a tots, la COVID19. És bo --encara que sigui algun minut-- perdre una mica l'oremus. Al cap i a la fi, el desig que compartim no és altre que recuperar l'enyorada normalitat. No la "nova" que anunciava la classe política, ja prou desconjuntada.

En acabar, reprenc la seriositat i advoco per donar-l'hi –a Nadal-- el seu sentit autèntic. No cal que baixi a detalls que considero lògics i evidents. Prioritàriament, és festa religiosa... Aquest cop, emperò, podríem atorgar major protagonisme a uns actors inesperats: els canelons. Amb l'afegit del rodolí dels torrons. El somriure ens allarga la vida, que bona falta ens fa!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Ballbè
Periodista titulat per la UAB de Bellaterra (any 1978). Jubilat del sector de les caixes d'estalvi (34 anys a Caixa de Terrassa). Soci fundador del Cor Sant Martí de Viladecavalls. Antic alumne dels salesians i gran aficionat a la música. Sobretot en la vessant de l'orgue litúrgic.
26/02/2021

​L'art dels eterns ploramiques

17/02/2021

​La dignitat d'un far

08/02/2021

Serveix d'alguna cosa un míting?

02/02/2021

​Clients o draps bruts

18/01/2021

Massa poc per anar fent

11/01/2021

​L'essencialitat

31/12/2020

​El mot de l'any

18/12/2020

Toquen canelons. Per què no?

27/10/2020

D'on no n'hi ha...

07/09/2020

Els errors de les Caixes

Participació