1 de 10
Opinió

«La Marató» ens retrata

per Oriol de Balanzó, 20 de desembre de 2020 a les 20:00 |

«Donem perquè no ens fiem que, si ho fem a través de l'administració, els diners arribin on han d'arribar?»

Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de desembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Que els catalans tenim una relació no resolta amb els diners s'ha escrit del dret i del revés. Als catalans, el clixé i el tòpic ens atribueix una especial predilecció pel treball i per voler tenir diners.

Evidentment, els tòpics no se'ls construeix un mateix sinó aquells amb qui tens relació. En aquest cas, com explicava Josep Fontana, el tòpic del català productiu versus el castellà gandul el van aprofundir els il·lustrats espanyols. Jovellanos deia que Catalunya havia tingut una indústria i agricultura que "han ido siempre a más. Mientras en Castilla, siempre a menos". Eugenio Larruga (ideòleg del primer cens modern de les províncies espanyoles) directament deia que els castellans eren uns tanoques que deixaven esclavitzaven les dones: "mientras las mujeres son unas esclavas, los hombres se hacen haraganes".


Els tòpics serveixen d'excusa per a moltes coses. A Castella, al poder li devia anar bé dir a la gent que no servien per a res, així no es feia la revolució industrial ni l'organització obrera que l'acompanyava, que sempre fa mandra això de l'assemblea, les demandes i haver de negociar. Jo ja ho entenc.

A Catalunya el tòpic de l'avar ens l'hem cregut plenament. Tant és així que el català modern ha decidit deixar de parlar de diners gairebé per vergonya. El català (tiro de generalització), quan va a una entrevista de feina, sua quan arriba el moment de preguntar "quant cobraré". Gairebé no ho vol saber. Perquè quan et diuen el salari, és com si estiguessis en deute. Com si t'estiguessin fent un favor.


Evidentment tampoc preguntem quant valen les coses. Fa de pobre, d'avar o d'illetrat (intolerable tot). Així no ens atrevim gaire a discutir pressupostos a un paleta, preguntar quan cobren per la depilació làser definitiva i ens podem plantar a cal notari sense saber ni què ens cobrarà pels seus serveis. Transpirant, però somrients.

Si això ho traslladem a la política, ja entrem en el terreny de la tragicomèdia. Cada cop que un polític català s'aixeca i diu que reclama diners a l'Estat, s'obre la porta del tòpic. I ja ens teniu, 40 anys explicant que volem els nostres diners per a fer coses bones, justes i necessàries, que no és per nedar-hi mentre fumem puros. Perquè hem d'esborrar el clixé. De debò que no, que no som uns garrepes.


Aquesta setmana algunes personalitats mèdiques del país (Argimon, Pedrós) han explicat que si tinguéssim més pressupost, podríem contrapesar l'únic remei eficaç contra la pandèmia (tothom a casa, tot tancat). A això s'hi suma que aquest diumenge TV3 i Catalunya Ràdio han ofert una nova edició de La marató.

Enguany la jornada solidària ja és el súmmum. Es tracta d'aconseguir diners per la lluita contra la pandèmia més global dels nostres dies. I aquí és on torna a posar-se de manifest, per enèsim cop, que no som un país normal.


Amb La marató passa com amb l'associacionisme i el cooperativisme. Com que no tenim un Estat que gestioni res, ens hem hagut d'empescar una societat paral·lela que amb voluntat, precarietat i sobreesforços diaris, i a hores intempestives, intenta que tot rutlli. I si cal donar diners directament, es donen. Em pregunto: els donem perquè no ens fiem que, si ho fem a través de l'administració, arribin on han d'arribar?

El company guionista Manel Vidal Boix deia amb sorna aquesta setmana que "som un país pobre amb fibra òptica i aspiradores que van soles". Amb maratons, voluntat i sobreesforços constants, de vegades no sé si ens entestem a aguantar un sistema que fa aigües per conservar l'aparença de normalitat o simplement estem construint una cosa fantàstica que sortirà a la superfície quan aquest món en el qual vivim acabi de petar.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
Més articles de l'autor
20/12/2020

«La Marató» ens retrata

06/12/2020

Nadal a tres bandes

22/11/2020

Carta als reis (per si de cas)

08/11/2020

La ciutat en crisi

25/10/2020

Quina mandra, la democràcia

11/10/2020

​Apologia de l'error

13/09/2020

Com vols que sigui casa teva?

19/07/2020

Una pandèmia plena de caspa

05/07/2020

Estem confinats en una sèrie

21/06/2020

Encara fem olor de petroli

Participació