Esperantisme, l'altre internacionalisme

L'interès perquè la humanitat disposés d'un idioma internacional que en facilités la comunicació per damunt de la torre de Babel idiomàtica ve de lluny. J.Delormel defensà un projecte de llengua universal en plena Revolució Francesa, el poeta B.C.Aribau feu costat a la idea amb una conferència sobre la possibilitat d'un idioma universal i promogué L'idéographie, la proposta concreta de Sinibald de Mas editada a Macau, mentre el moianès Francesc Mirambell publicava un alfabet universal que anomenà Anocugeni i el també clergue valencià Vicent Verdú un assaig sobre un projecte de llengua universal. Fora dels Països Catalans, alguns socialistes utòpics com C.Fourier, J.P.Proudhon o É.Cabet abonaren la mateixa idea i la influència del darrer, sobretot a Barcelona i a Mallorca, va ser notable. El 1878, el sacerdot alemany J.M.Schleyer creà un idioma artificial, el volapük, que arribà a tenir una acollida internacional destacada però que, finalment, no reeixí.

Qui explica tota aquesta aventura lingüística, amb un llenguatge amè, viu i precís és l'historiador Xavier Margais, resident a Bunyola (Mallorca), a la Breu història de l'esperantisme als Països Catalans que acaba d'aparèixer a la col·lecció de divulgació divÈrsia de Pagès Editors. Caldrà esperar el 1887 perquè un jueu polonès, Lazaro Zamenhof, editi la gramàtica i el vocabulari de la llengua per ell proposada: l'esperanto. Onze anys després, F. Pi i Margall animava els lectors dels seus articles a aprendre i emprar el nou idioma i el moviment que s'anà configurant entorn d'aquesta idea evolucionà als Països Catalans com ho feu també a la resta d'Europa.

El bressol de l'esperantisme català es troba a Ceret (Vallespir) on s'establí l'esperantista Paul Berthelot, el 1904, quan fundà l'Aplec Esperantista de Catalunya, primera entitat d'aquest tipus, amb membres a totes dues bandes dels Pirineus, però sense comptar amb el més mínim suport de les societats esperantistes franceses i espanyoles. Un any després, la Unió Catalanista acceptà la nova llengua com a eina de relació internacional, amb l'obligatorietat del seu coneixement per al secretari general de l'entitat. El mateix 1905 neix a Barcelona Espero Kataluna i, dos anys més tard, també associacions esperantistes a Menorca i Mallorca, molt vinculades al Principat. Abans, el 1903, s'havia fundat l'Agrupació Esperantista València relacionada, en canvi, sobretot amb Múrcia.

L'escriptor Frederic Pujulà i Vallès publicà la Gramàtica catalana de la llengua internacional esperanto (1906) i, tres anys després, dirigí el 5è Congrés Internacional d'Esperanto a Barcelona, on feu conèixer l'existència de la llengua i cultura catalanes, alhora que naixien els Jocs Florals Internacionals en la llengua de Zamenhof, en els quals foren premiats el poeta Carles Riba i altres autors de Lleida, Maó i València. Pràcticament fins als nostres dies, l'esperantisme ha patit tensions regulars entre els sectors catalanistes del moviment i els més espanyolistes, com en altres àmbits de la societat.

Després del congrés barceloní es reorganitzà el moviment i nasqué la Kataluna Esperantista Federacio (KEF) com a "representant de la nació catalana", així fou reconeguda pels organismes internacionals corresponents i, el 1928, la KEF celebrà el seu congrés a Vinaròs, amb assistents de Catalunya, les Balears i el País Valencià i, més endavant, també a Palma i a Sóller. L'intent d'una Confederació Ibèrica d'esperantistes no reeixí per la inassistència dels portuguesos i la retirada dels catalans, mentre els representants espanyols boicotejaven tant com podien la presència internacional dels esperantistes de llengua catalana.

Durant la guerra del 36, tant la CNT com el PSUC i el POUM editaren revistes en esperanto, i la Generalitat el famós cartell antifeixista del peu amb espardenya sobre l'esvàstica. Els anys del franquisme no van ser fàcils per a uns esperantistes generalment poliglots, de tarannà liberal, internacionalistes i molt lligats a un cert sentiment de país, de manera que les seves entitats van quedar suprimides. El 1980 es creà la Kataluna Esperanto Asocio com a organització esperantista de la nació catalana. El 1993 un nou congrés esperantista català va tenir lloc a Alcúdia (Mallorca) i un d'internacional a València, on els assistents foren obsequiats amb una antologia bilingüe esperanto-català d'Ausiàs March. Alguns esperantistes destacats foren l'orientalista mallorquí Joan Mascaró, exiliat, el pedagog i lingüista Delfí Dalmau, el claretià i defensor dels drets humans Manuel Casanoves i el professor de català i dirigent polític socialista Ramon Fernàndez Jurado.

L'esperantisme s'ha adaptat a l'època actual i fa un ús regular de les noves tecnologies per tal de difondre el coneixement de l'idioma artificial creat pel Dr. Zamenhof, el qual dona nom a molts carrers arreu dels Països Catalans. I conserven, més enllà de la funció actual de l'anglès com a llengua franca, aquell esperit inicial pacifista, humanista i internacionalista, convençuts que les guerres i altres atrocitats protagonitzades per l'espècie humana neixen, en part, per la incomprensió i la manca de comunicació entre pobles, cultures i llengües. Xavier Margais ha sabut explicar-nos l'aventura esperantista a casa nostra d'una forma planera, una història ben sovint desconeguda però de la qual, malauradament, no ens sorprenen els entrebancs per al seu creixement posats pels de sempre, amb les idees en contra de sempre.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor