Fil directe

I Laporta irromp a Madrid

«Al Barça li cal sentit comú perquè l'ha extraviat, però també recuperar l'orgull, i Laporta ho transmet d'una manera diàfana»

per Joan Serra Carné , 15 de desembre de 2020 a les 21:00 |
L'abril del 1989, el Barça de Johan Cruyff es va classificar per a la final de la Recopa després de superar el CSKA de Sofia d'un tal Hristo Stòitxkov. L'equip només era un esbós del que l'holandès pretenia i el club perseguia un títol per guanyar tranquil·litat. La necessitava tothom, també la directiva de Josep Lluís Nuñez, que s'havia encomanat a Cruyff aquella temporada per sortir d'anys de foscor i mediocritat. Però, abans de la final de Berna, van aparèixer les pors endèmiques del club, empetitit des de la desfeta del 1986 a Sevilla.

A la Sampdoria hi jugava Víctor Muñoz, excapità blaugrana, i els complexos van prendre forma. Un directiu es va acostar a l'entrenador i, sense ser conscient que desplegava el manual nuñista que amarava la institució, va argumentar que seria ridícul haver arribat tan lluny, perdre la final i que Víctor aixequés la copa. Hauria valgut més caure a semifinals, pensava el directiu. Cruyff, en una de les primeres lliçons de lògica despullada de floritures, va replicar sense immutar-se, com només poden fer els qui estan inferits d'autoritat per l'ascendent que se'ls suposa. "Si nosaltres no el volíem, ells juguen amb deu". Víctor va ser a l'onze titular dels italians i el Barça va guanyar 2-0. Va ser el primer títol de l'era Cruyff, l'etapa més decisiva de la història del club, perquè va dotar-lo d'una idea genuïna, de valor incalculable. El Barça havia recuperat l'orgull.


Recuperar l'orgull. Aquesta és una idea que mobilitza. I és el missatge que traspua de l'acció que ha situat Joan Laporta al centre de la campanya de les eleccions del 24 de gener. "Ganes de tornar-vos a veure", resava la lona gegant amb la imatge de l'expresident penjada a Madrid, a pocs carrers del Santiago Bernabéu. Poques vegades un anunci ha dit tant amb tan poc. Laporta vol tornar i evoca tot allò del que va ser capaç: la construcció d'un Barça guanyador a partir de la idea futbolística engendrada per Cruyff i sublimada per Guardiola, i l'exercici del barcelonisme de forma desacomplexada. A les campanyes es necessiten missatges nítids i, també, tocar la fibra. El de Madrid és un cop d'efecte, perquè sintetitza els atributs del candidat i és una guspira que dissipa l'ensopiment que transmet el club, encorbat per la gestió erràtica als despatxos i la gespa.

Al Barça li cal sentit comú, perquè fa temps que l'ha extraviat, però cap dels aspirants a la presidència, que ofereixen receptes per superar el calvari, havia trobat la manera d'apel·lar a l'orgull d'una manera tan diàfana. Laporta, doncs, parteix amb avantatge. Se l'intueix com a favorit perquè ja ha demostrat que no l'atemoreixen els reptes, apareix com a antítesi a l'etapa de despropòsits de Bartomeu i ha sabut galvanitzar la campanya. En un club tan polaritzat i caïnita, el vot del culer emprenyat pensa en Laporta quan idealitza el passat i es neguiteja amb el present. Si la resta de candidats volen tenir coses a dir en aquestes eleccions, hauran de transmetre que han rumiat més detingudament el futur que l'expresident.

    
Laporta no necessita vendre projecte, en té prou sacsejant les emocions. Aquesta vegada, a diferència del 2015, però, sembla haver-se preparat i envoltat millor. Transmet imatge de presidenciable, compta amb assessors de campanya amb experiència en la batalla política -que havien estat a la sala de màquines de Convergència- i suma suports del món econòmic, cap de tan rellevant com el de Jaume Giró, amb passat a la cúpula de Caixabank. Laporta s'ho creu, en resum. S'ho creu més que fa cinc anys, en el darrer intent fallit. La seva presidència no és impol·luta, però el desgavell de Bartomeu li facilita la pista d'aterratge.


Els rivals electorals, amb Víctor Font al capdavant, hauran de comunicar certeses per arribar a l'esprint final amb opcions. Font és qui ho pot fer amb més arguments: suma una marató de treball en un projecte pensat per al llarg termini i té el trumfo de Xavi com a icona. L'empresari, però, encadena una precampanya erràtica -amb massa relliscades per a un nouvingut a l'arena electoral- i encara no ha trobat la manera de connectar el missatge d'eficàcia amb la il·lusió que ha d'evocar el president que hereti la tasca titànica d'aixecar el Barça del fang, en l'ocàs de Messi. Curiosa paradoxa la que haurà d'entomar Font: un cruyffista declarat només tindrà opcions de guanyar si convenç el nuñisme sociològic que la recepta que proposa Laporta no és de fiar i ha caducat. La resta d'aspirants es perfilen com a personatges secundaris del duel, encara més després de les renúncies de Jordi Roche o Juan Rosell, noms que tenien padrins.

Diran els qui es miren aquestes eleccions amb el filtre dels anys daurats del Barça contemporani -els que connecten Cruyff i Guardiola-, que les eleccions s'enceten amb una victòria prèvia, la fidelitat a l'ADN Barça dels dos principals presidenciables. En els anys de grisor i acomplexament, Madrid sempre apareixia en el receptari del victimisme, arguments atropellats que justificaven la derrota i servien de coartada per fugir del model. Cruyff i els seus deixebles van mesclar talent i autoestima per sortir de tanta negativitat. La lona amb la imatge de Laporta a tocar del Bernabéu projecta aquest altre Barça, el que va deixar de patir per començar a gaudir, des de la proposta singular. Madrid, sempre a l'equació, protagonista de complexos passats i escenari per a la redempció.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
15/02/2021

La vida del matrimoni Aragonès-Borràs

03/02/2021

Respostes que no valen

27/01/2021

Política confinada

19/01/2021

Iceta i el caos electoral

29/12/2020

L'any que ens hem fet més vulnerables

22/12/2020

Ara que parlem de la DUI

15/12/2020

I Laporta irromp a Madrid

25/11/2020

Figo i el pacte de pressupostos

18/11/2020

La mare i el Govern

11/11/2020

Eleccions i poder, tot això i res més

Participació