opinió

L'obstacle principal

«L’independentisme, sense abjurar oficialment de la seva voluntat de revolta democràtica, es manté com una opció que pretén gestionar l’autogovern en el dia a dia»

per Francesc-Marc Álvaro , 10 de desembre de 2020 a les 20:00 |
Els independentistes catalans han perdut el procés però ara es troben en el centre de la política espanyola. L’independentisme ha transformat el camp de joc a Catalunya però hi ha la meitat de la ciutadania catalana que no participa d’aquest projecte. Els partits independentistes aspiren a continuar governant l’autonomia però la discrepància entre ells és més aguda que mai. Són tres paradoxes que cal posar per davant de qualsevol anàlisi. Tres paradoxes que diuen quina és la distància entre el somni i la realitat.

Per sobre de tot això, encara una quarta constatació: l’independentisme no té un balanç compartit i clar sobre el que ha passat des del 2010 fins ara. Hi ha milers de pàgines escrites sobre el procés i, en canvi, el diagnòstic de consens que hauria de servir per parlar del futur no hi és. En aquest context, les eleccions del febrer se m’apareixen com un combat d’aparences entre els partidaris d’un mentrestant poc definit i els partidaris d’una emoció esbravada. Els primers busquen trobar en la política possibilista un espai per a refer el camí. Els segons apel·len a una confrontació que saben del cert que haurà d’ajornar-se sine die. En realitat, uns i altres són conscients que el temps del procés (en els termes plantejats fins octubre del 2017) s’ha acabat. I també són conscients que la circumstància dels presos i dels exiliats confereix una provisionalitat extrema a qualsevol intent de repensar les estratègies. Extrema i fràgil.


Però la lògica autonòmica col·loca dins d’una campana de vidre tot el que hem consignat abans. Perquè l’independentisme, sense abjurar oficialment de la seva voluntat de revolta democràtica, es manté com una opció que pretén gestionar l’autogovern en el dia a dia, fent polítiques amb total normalitat. Les dues intencions de l’independentisme conviuen malament en un context de ferides obertes. D’una banda, la sensació permanent de decepció (segons el relat fixat l’any 2012) fa d’altaveu al segment més antipolític i purista del bloc; de l’altra, l’aposta per ampliar el suport social a partir de projectar un bon govern des de la Generalitat esdevé molt incerta en el paisatge de la crisi provocada per la pandèmia (que és una màquina implacable de triturar consellers).

Tot amb tot, és evident que tot això són problemes secundaris davant del principal obstacle que impedeix -ara mateix- que la política independentista pugui interpel·lar aquell veí nostre que, al voltant del Primer d’Octubre, va semblar que potser assumia -a estones- que una Catalunya independent seria un lloc que li convenia per viure, treballar i tenir un futur. Aquell veí -que no vol gent a la presó però que tampoc ha entès les coses fetes pel president Torra- ara observa els partits independentistes amb una barreja de fatiga i d’indiferència. Quin és l’obstacle que allunya el nostre veí del missatge (sovint contradictori) dels independentistes? Que el focus dels partits independentistes està posat sobre ells mateixos, més que sobre la societat a la qual volen representar, ni més ni menys. Independentisme d’autoconsum. Per als ja convençuts. Independentisme que oblida olímpicament el nostre veí.


L'independentisme, entotsolat en les seves batalles internes incessants, obturat per una competició insomne per veure qui arriba en primer lloc, dividit per ressentiments personals convertits en doctrina, assetjat pel narcisisme de les jornades suposadament històriques, i desdibuixat per la retòrica buida d’una via unilateral que és impracticable, no hauria de refiar-se gaire de cara al 14 de febrer. No pas perquè el votant independentista tingui incentius per votar altres coses, sinó perquè estem arribant a una cruïlla especial, que alguns no volen veure. Una cruïlla que és també un canvi de rasant i un examen sense opció de segona convocatòria.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
15/04/2021

Sunzi no era de l’ANC

01/04/2021

De portes endins

18/03/2021

Volíem viure el fet

04/03/2021

El lloc (real) dels líders

18/02/2021

Entre el foam i el 51%

04/02/2021

La campanya i la veritat

21/01/2021

Patriotisme i mediocritat

07/01/2021

Els «nostres» d’Amèrica

24/12/2020

Tornar a estudiar el país

10/12/2020

L'obstacle principal

Participació