opinió

Per una nova política lingüística

«Ens cal discutir sobre quines característiques ha de tenir la nostra nova política de llengües a Catalunya»

per Marta Rovira Martínez, 6 de desembre de 2020 a les 19:55 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de desembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les llengües no havien estat mai només un mitjà de comunicació. Ben aviat (ho dic amb ironia), podrem substituir les nostres converses quotidianes pels missatges d'una màquina, que ens farà companyia en el nostre isolament i ens acostaran al final de la història. Sense comunitat humana no hi ha història ni patrimoni; la llengua esdevé un codi de comunicació sense gaire recorregut, com passa amb el Globish, l'anglès que parlem la majoria dels humans que utilitzem aquesta llengua de comunicació global.

Diuen que el català està en recessió. Avui el més normal és que la majoria de les llengües del món estiguin en recessió. La globalització està modificant tant els ecosistemes naturals com els entorns culturals. A mesura que es desmunten les comunitats territorials en el magma de la cultura industrial global, les llengües esdevenen una peça de mercat que pot tenir una funció simbòlica reduïda a certes estratègies de significació tant espúries com nostàlgiques, és a dir, lleugerament legítimes.


Perquè si una minoria il·lustrada de la primera generació re-socialitzada en la cultura digital conserva encara una fidelitat a prova de bombes a la seva cultura i la seva llengua com a referents que enriqueixen qualsevol experiència cultural i vital, la següent generació, ja socialitzada d'inici en la cultura digital global, creix embolcallada de l'experiència d'una cultura sense lligams específics, ni referents patrimonials sòlids.

Els pronoms febles fa temps que s'han tornat superflus en la parla oral. Els accents diacrítics només preocupen als friquis (entre els quals m'incloc) amb capacitat per indagar les formalitats de la cultura. O més ben dit, de cultures específiques, antany arrelades i formalitzades al llarg dels segles XIX i XX a l'empara de l'aparició i el desenvolupament de l'anomenada cultura de masses, però deutora aleshores de les relacions socials específiques d'un territori i de la capacitat d'aquestes relacions d'establir institucions que fixessin un determinat ordre social, cultural, lingüístic... Avui convivim amb successives noves generacions per a les quals els diccionaris són només una aplicació de revisió de textos.


Com diu Byung-Chul Han, ens hem convertit en una mena de turistes culturals que volem contemplar estupefactes, més que no pas amb interès, les noves experiències que ofereix la ciutat global en la qual vivim; on s'acumulen petites comunitats culturals, cap de les quals té garantida una continuïtat en forma de producció cultural-lingüística única i singular, més enllà de formes d'oci de més o menys èxit. Ara és el reggaeton americà i el manga japonès; demà seran els herois de còmic americans i la moda de les Lolitas japoneses. O Halloween i el dia del solter xinès. O vés a saber.

La fórmula cultural del segle XX, que va desenvolupar la formalització de la llengua a través de la lingüística i la producció literària, que va desenvolupar també el sistema més potent de transmissió d'aquesta llengua formalitzada a totes les capes socials, l'escola, i que ha constituït la forma més important d'institucionalització de la identitat dels individus a través d'una comunitat que hagi viscut mai la humanitat, la nació, va poder ser produïda només per algunes comunitats, entre elles la catalana.


És a dir, malgrat que la cultura catalana no ha tingut la forma d'un Estat en el sentit polític, sí que ha disposat d'un marc institucional relativament feble, però suficient per fer possible que a través d'una llengua catalana formal s'hagi desenvolupat una producció cultural significativa per al conjunt de la comunitat i realment important des del punt de vista patrimonial i històrica. Però sempre amb la limitació imposada per l'estratègia d'afebliment dels Estats sota els quals ha viscut dominada; sempre qüestionada com a expressió legítima d'una comunitat, sempre vulnerable a les decisions alienes a aquesta comunitat respecte a la seva capacitat de transmissió i de reproducció en les noves generacions.

El perill de la nostra política lingüística actual és quedar atrapada per la lògica de la lluita contra l'Estat per defensar-se d'aquesta minorització permanent. Què hem de fer? Mantenir la lluita per sobreviure com a parlants de català, resistint fins al darrer sospir contra la imposició d'una altra llengua com a normal? Ben segur que estem disposats a fer-ho! Però qui? Quants? Resistirem amb les forces que tinguem mentre anem convertint-nos en la darrera generació d'una llengua tan rica com hereva d'una gran cultura desconeguda?

O prepararem la societat catalana per al món global, per a la cultura global, per al magma global de llengües? Algunes de les propostes en polítiques educatives estan apuntant cap aquí: el model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya ja proposa una fórmula per a l'aprenentatge de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural. Però ens cal bastir una nova política lingüística per al segle XXI, que renovi totalment el discurs i la pràctica d'una política pública que s'ha de basar en les necessitats dels ciutadans de tenir competències lingüístiques, de transitar entre diferents llengües, de disposar de continguts en les seves llengües.

Potser el més rellevant de la nova política lingüística no hauria de ser el diccionari, sinó la nostra capacitat per a generar continguts en català. O bé la nostra capacitat de gestionar la diversitat lingüística per donar valor a una cosa que per a nosaltres és molt important, però també ho és per a les generacions que hauran de competir en el mercat de treball globalitzat: les llengües. Per què quan acaben la secundària o la universitat els nostres alumnes no tenen un certificat de competències lingüístiques? Per què una noia que a casa parla amazic o tagàlog no pot tenir reconeguda aquesta capacitat? Per què no s'avalua la competència lingüística que tenen realment els alumnes en català i castellà?

Per què la nostra producció audiovisual no promou una altra manera de tractar les llengües que acomodi el català a la cultura global? Per què no promovem nosaltres les polítiques lingüístiques que en el futur seran més respectuoses amb la diversitat? Sense aquest pas no podrem convertir el català en la llengua comuna, en la llengua necessàriament compartida en la nostra comunitat territorial, perquè estarem actuant a remolc de la nostra minorització en comptes de fer-ho per establir unes regles del joc que responguin a la societat actual. Ens cal discutir sobre quines característiques ha de tenir la nostra nova política de llengües a Catalunya. Aquest és el debat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Marta Rovira Martínez
Doctora en sociologia per la UAB. lnvestigadora i consultora de polítiques públiques. Professora associada a la UAB. Directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. A Twitter és @roviramartinez
05/10/2021

Escola bressol gratuïta i equitat

02/08/2021

Per què coi ens preparem les classes?

17/05/2021

Futbol femení, per fi

11/03/2021

Solitaris i sectaris?

07/02/2021

La voluntat i l'estratègia

06/12/2020

Per una nova política lingüística

03/11/2020

August Comte ens salvaria del coronavirus?

23/09/2020

Fusions i cultura

09/07/2020

La digitalització del coneixement

05/04/2020

Desplegament educatiu a la xarxa

Participació