Opinió

Convèncer

«No es tractaria de triar entre ser-ne més o confrontar. Tota mobilització hauria de voler les dues coses»

per Jordi Mir , 30 de novembre de 2020 a les 20:00 |
"Hem de prioritzar la determinació perquè la quantitat, eixamplar i ser-ne més, no hem tingut clar que valgui per avançar. Hem avançat quan hem confrontat". Aquestes són paraules de Laura Borràs, la candidata de Junts per Catalunya, a les properes eleccions catalanes acabada d'escollir en primàries, en una entrevista a NacióDigital. El missatge té una voluntat clara d'establir quina és la seva posició a diferència del que està fent el seu soci de govern.

ERC, des de fa dècades, quan era l'únic partit independentista del Parlament, ha tingut present la necessita ser-ne més. Diferents de les decisions preses, per exemple, els tripartits acordats amb el PSC i ICV es poden llegir des d'aquesta perspectiva. Costa pensar que es pugui mantenir que ser-ne més no valgui per avançar. Podem pensar que si l'independentisme no ha deixat d'avançar, especialment, en els 10 darrers anys és perquè ha aconseguit ser-ne més.


Plantejar-ho com un dilema no sembla encertat: confrontar o ser-ne més. No es tractaria de triar entre ser-ne més o confrontar. Tota mobilització hauria de voler les dues coses, i hauria d'aconseguir fer les dues possibles. Borràs, o Junts, ni abans de la seva elecció ni després, no ha explicat com vol confrontar més enllà de la crítica a ERC per haver acordat amb el govern espanyol el suport als nous pressupostos. Què en surt de la confrontació que bloqueja uns pressupostos? Què aporta a la mobilització? Què s'aconseguirà sent més? Què es podrà fer ampliant els suports? Junts per Catalunya vol establir un nou eix de la política catalana actual: confrontació/ser-ne més. Volen un nou eix que passi per davant d'altres que consideren menys útils pels seus interessos com, per exemple, el més tradicional dreta/esquerra.

Quan des del 15-M, o d'opcions com Barcelona en Comú, es deia "no som no d'esquerres ni de dretes" es plantejava una objecció a un eix que consideraven poc útil perquè qui es deia d'esquerres no feia les polítiques que consideraven que s'haurien d'identificar amb aquesta posició política. La utilització interessada d'aquests conceptes, d'aquests eixos, és un greu problema per la confusió que genera. Com confrontarem? Què farem quan siguem més? Què vol dir ser d'esquerres? Laura Borràs, per cert, ha dit que és d'esquerres, i que està en contra d'apujar impostos a qui més té, i que gràcies a l'escola concertada tenim escola pública...


El moviment independentista, com el feminista, també en part com l'ecologista, pateix crisis de creixement. El seu creixement, el seu èxit, fa que s'hagi d'enfrontar a preguntes, conflictes, lluites internes... Cada persona, cada organització, cada partit decidirà què vol fer. Cada persona, d'acord amb les seves inquietuds, voluntats, possibilitats, decidirà si hi té alguna cosa a dir o fer. Dit això, des d'anàlisis de la mobilització social i des de la preocupació per la construcció d'una societat democràtica hi ha algunes consideracions que hauríem de tenir presents. Ara en voldria destacar una: transformar una societat necessita el convenciment. Si ens fixem en tots aquells canvis que han transformat una societat que es vol democràtica en els darrers anys han necessitat el convenciment, guanyar el suport a les causes que els promovien. Un suport que es guanya en la política, en la cultura, en diferents àmbits.

Podem pensar en les transformacions impulsades des del feminisme, des de l'ecologisme, des de la mobilització LGBTI... Podem pensar en com eren les nostres societats fa vint anys i com ho són ara. Aquestes transformacions s'han aconseguit confrontant? Sí, confrontant, però sempre volent ser-ne més. Volen ser més persones, més col·lectius, per confrontar. Volent confrontar amb voluntat de ser més, volent ser més amb voluntat de confrontar i fent tot allò necessari per fer possible aquest equilibri. És, per exemple, allò que ha fet la gran organització que protagonitza el moviment pel dret a l'habitatge aquesta dècada: la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.


La PAH va començar a Barcelona, amb un grup molt reduït d'activistes, que va tenir molt clar que calia canviar lleis per fer possible un dret que tot i ser citat a la constitució espanyola estava molt lluny de ser garantit. Encara no ho han aconseguit. Però onze anys després del seu naixement el dret a l'habitatge, i la necessitat d'acabar amb els desnonaments, ha arribat a una centralitat parlamentària i social. Una altra cosa és que siguin aplicades... L'hegemonia discursiva que ha aconseguit la PAH, la mateixa Borràs les defensa, no es tradueix necessàriament en una hegemonia efectiva. En la fase actual cal veure com s'aconsegueix fer aquest pas.

L'entrada de les propostes de la PAH a les institucions ha canviat polítiques públiques. Persones provinents d'aquest espai avui governen, per exemple, a l'Ajuntament de Barcelona o al govern d'Espanya. El moviment continua mobilitzat aturant desnonaments, guanyant suports i més suports a les seves reivindicacions. La seva lluita és considerada legítima per un ampli sector de la població. Això ha de tenir molt a veure amb el fons de les seves reivindicacions i amb les seves formes de fer, també amb la seva capacitat de convenciment des de la coherència entre allò que reivindiquen i allò que fan.

Segur que la gent de la PAH hauria volgut aconseguir ja tot els seus objectius. Tot el que el moviment pel dret a l'habitatge ha aconseguit és molt. No és suficient, però és molt. I cal veure com s'ha de seguir avançant. Allò aconseguit sempre ha estat, com en altres moviments al llarg de la història, a partir de ser més i convèncer. Convèncer i no imposar. Un projecte que es vol democràtic utilitzarà la mobilització social, la desobediència civil noviolenta, buscarà confrontar, polaritzar, però ho farà volent convèncer. Volent que a la seva societat es vulgui avançar d'acord amb la transformació que es proposa. No volent imposar. Encara que s'enfronti a estats, governs o empreses que imposin.

Més enllà de la posició que tinguem sobre la independència, el dret a l'habitatge, l'ecologisme, el feminisme... Més enllà de les nostres posicions polítiques, si defensem una societat que es vulgui democràtica, hauríem d'acordar que el convenciment i no la imposició és el camí per la transformació. Un convenciment que implica necessàriament ser-ne més i també la confrontació. Però cal pensar i explicar com es fa aquesta confrontació per aconseguir convèncer i per tal que sigui coherent amb la societat democràtica que es vol aconseguir.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Mir
Doctor en humanitats, professor a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i a la de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. És membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (UPF) i l’Observatori del Sistema Universitari. A Twitter: @llambordes.
22/02/2021

Allò que els aldarulls amaguen

25/01/2021

Les eleccions no són la democràcia ni la solució

28/12/2020

No n'hi ha prou amb la vacuna

30/11/2020

Convèncer

02/11/2020

Protestes en les crisis de la pandèmia

05/10/2020

Elogi de l'activisme

07/09/2020

Principi de generositat

10/08/2020

Quan Puigdemont elogiava Felip de Borbó

13/07/2020

Ningú està fora de perill

15/06/2020

Estàtues i aldarulls

Participació