opinió

Memòria d’un confinament, amb Joan Maragall a la Setmana Tràgica

«Proposa construir sobre el dolor, no oblidar-lo. Perquè l'oblit no soluciona els problemes»

per Aleix Sarri , 30 de novembre de 2020 a les 08:05 |
Aquest és l'article número 100 que publico amb NacióDigital. A causa de diferents circumstàncies, no tinc el temps per preparar un article com es mereix, he pensat a recuperar aquest text que vaig escriure a principis d'abril. Està essent un any dur el 2020, i sembla que no s'acabi mai. Però el que és segur és que ens ha fet replantejar prioritats i objectius. Potser d'aquí a uns anys el recordarem com un any zero de coses millors.

Deia que aquest és el meu article 100 en aquesta casa. Durant aquests anys he escrit sovint sobre independentisme i política internacional, les conseqüències econòmiques del centralisme a Espanya, França o Itàlia (o del colonialisme a Amèrica), he reivindicat una historiografia que superi els traumes de 1939 i 1714 i hi vegi més enllà, he escrit sobre la necessitat de no deixar-nos endur per la retòrica de les dues Espanyes, defensat la DUI l'octubre del 17, o simplement parlat de les coses i les idees que he après a estimar durant el camí, però sempre ho he intentat fer amb una mirada catalana i tan nova com fos possible. El què ha passat aquests anys, ha canviat aquest país, i també ens ha canviat a nosaltres mateixos.


A vegades he encertat més, a vegades menys (aquí està la llista completa). Tanmateix no he escrit mai (o no realment) sobre els llibres que he llegit. És per això que he pensat que una bona manera de celebrar els 100 articles és compartir aquest text que vaig escriure quan estàvem confinats sobre el llibre de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica que vaig llegir aquelles primeres setmanes. És una obra mestra, desconeguda per mi i que em va descobrir una figura, Joan Maragall, que m'ha impressionat profundament.

El fons anticolonial de la Setmana Tràgica, la valentia del poeta, el rol de Prat de la Riba, la incomoditat de Cambó, el silenci... El text que copio més avall és molt personal, no és un article com de costum, però espero que us agradi i que us faci buscar el llibre i llegir-lo vosaltres mateixos. Gràcies a tots els lectors i la gent de NacióDigital per ser-hi i per la confiança, i fins aviat.


-------------------------------------------

Joan Maragall, el monstre no el poeta


He acabat de llegir el llibre de Josep Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica. M'ha impressionat molt. En primer lloc per l'extraordinària tasca de Josep Benet recopilant i analitzant de forma exhaustiva els fets ocorreguts i les reaccions d'uns i altres. Però sobretot per la meravellosa exegesi practicada per entendre l'ànima de Joan Maragall a través dels seus articles sobre la Setmana Tràgica. N'he après molt de Benet, les comparacions entre la Setmana Tràgica i els fets d'Urquinaona són cadascú a la seva escala, pràcticament inevitables. Sense morts ni atacs als convents, els joves de la nostra època van organitzar una bullanga de sis dies, abandonats per la política i sovint criminalitzats.

Volien canviar les esglésies per la Comissaria de Via Laietana com a font de l'opressió, un senyal de per on aniran les coses en un futur. L'església a Catalunya cada dia és menys important. Controlada per un bisbe de fora com l'Omella, s'ha convertit en un apèndix insuls. La seva única intervenció recent ha estat per aturar la DUI, i a canvi ja hem vist que ha passat. La seva culpa és gran, però encara major la dels qui la van amplificar per parar-ho tot. Es podria escriure una història de Catalunya a través de l'espanyolització dels seus bisbes i clergat.

Tornant al llibre, em sento colpit pel descobriment de l'escriptor Maragall, que m'ajuda a agafar la dimensió política i social de la seva poesia. El meu pare ve d'una masia de Lladurs, i la nostra família no té un record intens de les lleves colonials. Fins a la lectura d'aquest llibre no he entès què volia dir Maragall amb el seu Adéu a Espanya. La dimensió sanguinària de la identitat nacional espanyola, en què la sang dels mateixos homes i dones s'oferia a major glòria d'un imperi que era una carcassa morta. L'antimilitarisme d'avui no es pot deslligar del d'ahir. "Primer morir en la revolta justa que deixar que els seus morin per un arbitri de poder o per conveniència d'altri". El Princeps Namque ressona de molt lluny. La revolta de les quintes de Gràcia, també.

Tenia a Maragall per un altre burgès de finals del XIX i he descobert un home. Un gran home. Només una persona fora del comú podria alçar-se per sobre la seva classe social, i al bell mig del trauma col·lectiu de la violència, inspirar com ho va fer ell, lluitar per allò què és just encara que la lluita sigui contra tota esperança. Els seus dos articles 'La ciutat del perdó' i 'L'església cremada' són obres d'una alçada que desconeixia que fos possible. L'ànima de Maragall és plena d'amor, d'un amor que tot ho envaeix i d'un patriotisme fora del comú. Patriotisme del qual fa avançar els pobles, que guia, que il·lumina, que no es cansa de cercar un futur millor també en el pla moral. No per tenir raó, com fan molts polítics nostrats, sinó per enfortir col·lectivament la societat i ajudar-la a créixer per esdevenir alguna cosa millor.

El seu al·legat per l'indult a Ferrer i Guàrdia, La ciutat del perdó és inoblidable "no la sentiu la germanor amb aquests infeliços?" "El cor no vos diu res, ara, mentre estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres?". "Ell farà un salt i caurà mort com un conill... Ell, que era un home, tant com vosaltres... Potser més que vosaltres?". Prat de la Riba no el va publicar. De forma mesquina, acontentar la turba de dalt, va valdre per Prat més que la vida d'un home. La crida a l'amor i el perdó com a motor de canvi va ser desoïda i silenciada, potser perquè entronca amb una veritat massa profunda del nostre ésser.

Encara impressiona més la relectura que fa del rol de l'Església i l'esmena a la totalitat envers la pròpia classe social a L'església cremada. La seva reivindicació d'una església de base com a contraposició amb una església "que massa semblava ja una oficina als ulls del poble" contrasta amb el revengisme dels qui l'envoltaven. Desmunta per complet l'església del seu temps. L'església que parla en llatí, una llengua que no entén ningú, i que ja no evoca cap altre sentiment que la voluntat de control social. Maragall, cristià autèntic, se sent més a prop dels obrers que han cremat les parròquies que no pas dels qui els denuncien.

Almenys el seu dolor és veritable. Transmet una veritat més elevada que les togues i la passivitat dels suposats creients que omplen les misses cada diumenge. Proposa construir sobre el dolor, no oblidar-lo. Perquè l'oblit no soluciona els problemes. "No reedifiqueu les runes, no esborreu la sang, no poseu bàlsam al dolor".

Llegir-lo m'ha fet pensar que ja ningú escriu com ell, però descobrir-lo és una inspiració que no oblidaré. "Cal fer lo que es puga" que va dir un temps després just abans de morir.

Llegir Maragall i parlar cada dia amb l'(...) m'ha fet buscar en la poesia una idea de la bellesa i l'amor que potser no sabria construir sol. Per estimar algú, primer cal estimar la vida. Llegint-lo també he entès una mica millor el nostre país. Sempre acabo al mateix lloc. M'ha agradat especialment el seu poema sobre la fageda d'en Jordà. M'ha recordat el dia que hi vam anar amb el Sergi, la Laura i la Makeba, i això, confinat, val molt. Quan sigui gran hi anirem amb el Blai.

"Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profund,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
¡Oh companyia! ¡Oh deslliurant presó!"

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
21/02/2021

L'Estat no ha canviat, nosaltres sí

11/02/2021

La dimensió internacional del 14-F

24/01/2021

Brexit: l’amenaça fantasma?

11/01/2021

La política internacional catalana: una mirada personal

28/12/2020

Hi ha catalanofòbia al Tribunal Constitucional?

13/12/2020

Minoria nacional

30/11/2020

Memòria d’un confinament, amb Joan Maragall a la Setmana Tràgica

15/11/2020

Adeu a un «petit» activista

18/10/2020

(També) Depèn de nosaltres

04/10/2020

Era un 4 d'octubre

Participació