Tribuna oberta

El lloc on jugàvem abans

«Els partits de banda i banda, segrestats pels seus propis relats maximalistes, han renunciat a la noble tasca d'intentar entendre's»

per Oriol Vidal-Barraquer Castells , 24 de novembre de 2020 a les 17:35 |
A la cançó Tower of Song, de 1988 de l'àlbum I'm Your Man, Leonard Cohen hi diu "I ache in the places where I used to play" (em fa mal en els llocs on acostumava a jugar).

El passat 20 de novembre va fer 13 anys del discurs d'Artur Mas sota el títol "El catalanisme, energia i esperança per a un país millor". En aquell moment a Convergència hi passava allò del passat que encara no ha mort del tot i el futur que s'està acabant de gestar. Aquest punt gris explica per què al seu discurs Mas deia coses com que "el dret a decidir l'hem d'aplicar sobre aquells temes que més uneixen els catalans i no sobre els que més els divideixen", o que "els catalans som tots, però n'hi ha molts que encara no s'han fet seva la nació catalana. Si volem decidir, no ho fem contra ells; fem-ho amb ells. No intentem vèncer a una part de la mateixa Catalunya; convencem-la." Convergència jugava llavors en el terreny del consens, dels postulats gradualistes i matisats. No parlava de dret a l'autodeterminació o d'independència, sinó de dret a decidir i estat propi.


Ha plogut molt des del novembre del 2007: la Convergència de Mas va arribar finalment al Govern (el dels millors i business friendly), va esclatar la crisi del deute públic, el Tribunal Constitucional va emetre la seva sentència sobre l'Estatut i amb això va començar a prendre forma el procés sobiranista. Un procés en diversos actes que ha culminat amb la presó i l'exili dels líders polítics i socials per haver organitzat l'1 d'octubre.

Davant d'aquest procés, la societat catalana ha evolucionat i ha canviat, però on és la nova centralitat? Imaginem-nos per un moment que poguéssim representar el poble de Catalunya com dues persones assegudes en una taula. D'una banda un independentista: votant de tota la vida de Convergència, s'ha passat els últims anys anant a les manifestacions, l'1 d'octubre va ser a un col·legi electoral, s'ha manifestat per la llibertat dels presos i potser fins i tot va anar a Brussel·les el 7 de desembre de 2017. De l'altra un votant socialista, que no veia malament que Catalunya pogués disposar d'una hisenda pròpia, convençut que per resoldre el conflicte cal un referèndum legal i que l'1 d'octubre davant la televisió es va quedar de pasta de moniato veient els cops de porra de la policia contra manifestants pacífics.


Què ha canviat en aquestes dues persones des del 2017? Probablement el gran canvi és la seva dificultat per posar-se d'acord. Un no perdona a l'altre que no denunciï més vehementment les porres, la presó i l'exili. L'altre no perdona a l'un haver emprès el camí de la desobediència il·legal i haver proclamat la independència sense tenir en compte la seva opinió. Els dos estan més convençuts que abans que el seu camí és el correcte i menys disposats a renunciar-hi per trobar-ne un de compartit. Però si poguéssim obligar aquests dos ciutadans anònims a posar-se d'acord, a trobar un full de ruta compartit per solucionar els grans reptes del país en relació amb l'autogovern, seria molt diferent la conclusió a la qual arribarien avui que a la que haguessin arribat el 2007? La darrera onada del Sondeig d'Opinió Catalunya de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials revela que des del 2015, aproximadament un 45% de la mostra indica que li agradaria que el procés sobiranista acabés amb un acord amb Espanya per dotar Catalunya de més autogovern. El camí del mig.

Així doncs, la centralitat del país, si l'entenem com el resultat d'un diàleg entre una ciutadania complexa, no ha canviat tant com pugui semblar. El problema és que els partits de banda i banda, segrestats pels seus propis relats maximalistes, han renunciat a la noble tasca d'intentar entendre's i ara juguen a ampliar les emocions negatives dels nostres dos catalans asseguts a la taula de diàleg fictícia i a dificultar el consens.


Com que els catalans de banda i banda estan més tossuts que mai, és ben possible que una proposta com la que feia la Convergència d'Artur Mas el 2007, actualitzada i amb nous matisos, no tingui prou suport electoral per a fer canviar de rumb la política catalana. Però això no vol dir que no sigui el que el país necessita.

Als partits catalans els passa com a Leonard Cohen a Tower of Song, els fa mal allà on abans jugaven. Els socialistes han abandonat les reivindicacions de més autogovern per Catalunya i el perfil propi envers el PSOE. I els pretesos hereus d'aquella Convergència, Junts, abandonant el carril central de tot el país, atiant la confrontació constant i renunciant convèncer ningú. Caldrà veure si hi haurà algun partit capaç de dotar la política catalana d'unes noves coordenades que situïn el debat polític en el terreny dels consensos amplis, l'autèntica centralitat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació