Carta als reis (per si de cas)

"Si els partits volen comunicar una cosa, simplement la facin. Que ningú pregunti “aquest què ha fet per nosaltres?”. Que la generació Tap, que explica en Josep Sala, entengui que el país només avançarà sense ells"

per Oriol de Balanzó , 22 de novembre de 2020 a les 20:00 |
Després de gairebé nou mesos de pandèmia duem a sobre un còctel emocional complex. Estem entre farts, sobreinformats, expectants i decebuts. Us ho explicarà i donarà més respostes la psicòloga Alba Alfageme quan intenta desxifra el que s’anomena “fatiga pandèmica”. El que sí que està clar és que, ara mateix, poques coses representen el bon auguri. Enteneu-me: si la imatge de l’optimisme i l’alegria ha de ser el ministre Salvador Illa, anem arreglats.
 

Durant els darrers mesos hem anat veient com el Coronavirus ho ha deixat tot en evidència. I quan dic “tot” em refereixo a totes aquelles coses que donàvem per segures o com a mínim previsibles i afiançades. El sistema econòmic, el sistema sanitari, el sistema d’educatiu, la segona residència, la possibilitat de futur, la perspectiva de relació amorosa, emocionar-te i aprendre en un espectacle, trobar segons quins productes al súper, ... Fem-ho més barat d’anàlisi: en els darrers mesos ni tan sols Messi ha estat una garantia de res.
 

Com a remei a les crisis contemporànies se’n ha venut la faula que d’una crisi en surt una oportunitat de canvi. Avís: els sistemes no volen canviar. L’any 2009 Tony Blair, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy es van trobar i ens van explicar que s’havia de “refundar el capitalisme”. A veure, ... Diríem que no se n’han sortit excessivament bé. Per tant, tot i el meu optimisme crònic, poso molt en dubte que sortits de la pandèmia ningú estigui per grans revolucions.
 

És més, si alguna cosa aprenem de la ficció
, de grans sèries estimades com Downton Abbey o The Crown és que qui vetlla perquè res no canvïi no són els que es beneficien més del sistema (“els de dalt”) sinó aquells “càrrecs intermitjos” que viuen prou bé i que intenten que res no canvïi perquè el terra els desapareixeria sota els peus. Aplicable a la ficció britànica però també a casa nostra i als nostres càrrecs polítics.
 
Apunto això últim perquè en 3 mesos votarem
(oi?) un nou Parlament. I la fatiga pandèmica afecta, ara mateix també els nostres partits. El cansament sumat a l’inexorable i infal·lible repressió de l’Estat farà que ens plantem al 14F amb cara de “i ara què voto?”. I per què? Perquè la perspectiva és funesta. Si la independència volia dir canviar-ho tot, ara som molt lluny d’ella. 
 
Diuen que tindrem un Nadal descafeïnat.
Però em nego a deixar de fer carta als reis. Ho faig ara per si més endavant els tenim confinats (ja sabeu que els reis són població de risc). A ses majestats els demano bàsicament que se’ns permeti tenir plans de futur. Ni que en sigui UN. Una espurna, una il·lusió, una boutade, una malifeta, una equivocació.
 
Si em posés ambiciós (no ho faré, perquè sóc català i hauria de demanar perdó durant molt de temps) també els demanaria que si els partits volen comunicar una cosa, simplement la facin. Que ningú pregunti “aquest què ha fet per nosaltres?”. Que la generació Tap, que explica en Josep Sala, entengui que el país només avançarà sense ells. Que els homes entenguem que ocupem massa espai i tenim por de cedir-lo. Que el Barça deixi de ser “més que un club” i simplement sigui “un club”. Que ningú amb càrrec polític em digui mai “me paso al castellano porque así me entiende todo el mundo”. Perquè això només feia gràcia quan ho deia en Quimet Canyellas a una assemblea de l’Espanyol.
 
Tenim por. Tenim moltes incerteses i una gran crisi de confiança. I una societat poruga rarament és solidària. Així que als reis, també demano que aquesta basarda social no ens faci perdre ni l’empatia ni la solidaritat ni la il·lusió de pensar que els Reis mags no fallen. Algun regal caurà.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
20/12/2020

«La Marató» ens retrata

06/12/2020

Nadal a tres bandes

22/11/2020

Carta als reis (per si de cas)

08/11/2020

La ciutat en crisi

25/10/2020

Quina mandra, la democràcia

11/10/2020

​Apologia de l'error

13/09/2020

Com vols que sigui casa teva?

19/07/2020

Una pandèmia plena de caspa

05/07/2020

Estem confinats en una sèrie

21/06/2020

Encara fem olor de petroli

Participació