Opinió

Entendre l'esquerra abertzale

«La dreta espanyola enyora l'existència d'un grup armat que li permetia criminalitzar la idea de la independència»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 18 de novembre de 2020 a les 20:00 |
Hi ha comunitats nacionals distintes perquè hi ha identitats nacionals diferents. Tot procés d'emancipació nacional ha d'adequar-se, doncs, a la seva pròpia realitat si vol acabar sent exitós, adaptar-se al ritme que més li convé i a les formes expressives que poden ser més entenedores en el seu context social per tal de crear l'espai de complicitat més ampli possible.

No hi ha solucions idèntiques, perquè no existeixen realitats nacionals idèntiques, ja que, en aquest cas, ja no serien nacionals. Cada terra fa sa guerra, per emprar la paremiologia com a font argumental i, per això, tot i que la major part de la nació basca i de la catalana formin part, ara i tant, de l'estat espanyol, el cert és que el cas basc té moltes més proximitats amb l'irlandès que no pas amb el català. Al nord d'Irlanda, víctimes i botxins, que n'hi hagué per totes bandes, van acabar no sols enterrant les armes, sinó que els antics enemics van formar un govern conjunt no sense grans dificultats.


Al País Basc, el conflicte nacional no resolt ha provocat un miler de víctimes entre els contraris a la independència i els que n'eren partidaris, al llarg de mig segle. I un miler de morts en un territori que, al sud de la nació, no arriba als tres milions d'habitants, són molts morts. La societat basca és una societat que ha patit molt i amb moltes assignatures pendents de ser aprovades, ni que sigui tan sols amb un aprovat justet, per tal que la convivència en la diversitat sigui menys difícil de construir. La memòria de la violència no és remota sinó recent, amb fets luctuosos que continuen vius en el record i que hi perduraran durant temps.

És una societat que té moltes ferides pendents de cicatritzar i fins que no ho hagin fet del tot, ningú no pot assegurar que no en quedarà cap senyal sobre la pell, per sempre, com a testimoni permanent d'un passat que cal superar. En una mateixa escala, en un mateix carrer, en un mateix poble, poden viure-hi les famílies d'activistes independentistes que, en nom de la independència del País Basc, van matar un familiar o bé membres de cossos policials espanyols o antics col·laboradors d'organitzacions il·legals que, en nom de la unitat d'Espanya, van actuar semblantment, de manera totalment execrable, amb morts i tortures. Uns i altres, o els seus familiars, van a la mateixa botiga, compren el pa al mateix forn, pugen al mateix bus o agafen el mateix tren o metro. I aquesta tibantor en l'ambient, en llocs molts concrets, no es resol en un batre d'ulls.


L'existència de l'organització armada independentista era el pretext ideal que servia els contraris a la independència per a deslegitimar-ne aquesta opció, amb l'afirmació, ja s'ha vist que del tot falsa, que "sense violència es pot parlar de tot". No és cert, perquè desapareguda la violència des del 2010, no es pot parlar de tot. La dreta espanyola enyora l'existència d'un grup armat que li permetia criminalitzar la idea (la independència) a causa del procediment emprat (la violència) i per això té interès a esquitxar de sang l'independentisme polític per obstaculitzar el seu procés de normalització a la societat, com a opció democràtica legítima, com si els atemptats continuessin produint-se.

L'IRA no hauria abandonat mai les armes sense un acord amb el Sinn Fein, i aquest partit no hauria aconseguit el final de la violència sense el vistiplau del grup armat. Com explica molt bé Antoni Batista en el seu darrer llibre, ETA i nosaltres, els dos artífexs finals de la superació de l'etapa armada al País Basc són el polític Arnaldo Otegi i el dirigent de l'organització militar Josu Urrutikoetxea. D'aquí que ara, per a l'independentisme basc representat institucionalment per una sola força política, la independència no sigui l'objectiu principal, imminent i prioritari, sinó la seva normalització als ulls de tota la societat, basca, espanyola i internacional, com a opció democràtica, pacífica i exclusivament política. Per això al parlament espanyol fa el que fa i permet la viabilitat dels pressupostos del govern espanyol.


És una mesura que, en una anàlisi superficial, potser pot costar d'entendre, però que obeeix a una lògica del tot política. Mentre continuï vinculant-se l'esquerra abertzale a la violència serà impossible d'avançar, efectivament, cap a la independència amb una càrrega tan feixuga a l'esquena. L'única manera de fer-ho és desprendre-se'n com més aviat millor, amb gestos que l'associïn a la governabilitat responsable, la dinàmica institucional i la cultura democràtica. Sabent, clar, que la dreta espanyola sempre procurarà impossibilitar-ho i que el sector més reaccionari del principal partit d'estat, el PSOE, la força més important del règim, sempre hi posarà entrebancs.

Per això l'esquerra abertzale permetrà l'aprovació dels pressupostos, encara que sigui a canvi de no-res, perquè el seu objectiu és un altre. Però no puc estar de demanar-me això: faria exactament el mateix si el ministre de Cultura del govern espanyol afirmés, per exemple, que el basc que es parla a la Comunitat Autònoma Basca i el de Navarra són llengües diferents i mantingués noms diferents amb versions diferents de les seves webs oficials? Què haurien fet els abertzales, llavors? Haurien votat que sí o, haurien fet servir la seva força per capgirar la situació i resoldre aquest tema, com a condició prèvia a la votació? No sé si m'acabo d'explicar...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
20/01/2021

Eleccions sense llei

13/01/2021

El mapa de la llibertat

06/01/2021

Diputats de la Mancomunitat

30/12/2020

Nadal banal

23/12/2020

Elogi dels llibres

16/12/2020

Esperantisme, l'altre internacionalisme

09/12/2020

Un país de bones persones

02/12/2020

El combat de Fuster

25/11/2020

Layret, l'esquerra nacional

18/11/2020

Entendre l'esquerra abertzale

Participació