opinió

Vampirs

«No se'n rigueu mai més, doncs, de les orelles punxegudes i els ullals ridículs d’aquell Nosferatu a blanc i negre sorgit del malson de la crisi»

per Francesc Viadel , 17 de novembre de 2020 a les 21:38 |
Els vampirs han arribat a la ciutat i s’han instal·lat, causant una gran admiració, igual que si foren artistes d’un anomenat circ internacional, en la gran carpa d’una antiga fàbrica de maons rojos. Una fàbrica bellíssima on dia rere dia, ja fa molts anys, es degueren deixar la pell per uns pocs cèntims les seues obreres i obrers, tots pobres com a rates, escanyolits i bruts, sifilítics, tuberculosos, alcoholitzats, units a la vida només pel cordó indestructible de l’esperança en la revenja.

Són vampirs de pega, però, que han vingut embalats dins de capses de cartró precintades, atrapats dins d’una presó electrònica de píxels, impresos sobre làmines de paper. Res de taüts reomplerts amb terra de la llunyana, hivernal Transilvània dels llops i de les feres misterioses...


Estan ací amb l’únic objecte de ser penjats de les parets, projectats, per ser observats sense perill per la multitud curiosa, per ser celebrats com a pura recreació de l’entortolligada imaginació humana que tant tem i tan poc sap de la puta mort i encara menys de la vida. Són els vampirs de Murnau, Herzog, Dreyer, Polanski, Coppola... Els va que interpretar Bela Lugosi o Cristopher Lee. Criatures, ben mirat, imprudents i golafres, un punt ridícules que retrocedeixen fent grans escarafalls quan ensumen l’olor d’all o amb la simple visió d’una creu. Criatures que, com siga, malgrat els seus poders, sempre acaben per ser fàcilment destruïdes amb només quatre colps precisos d’estaca o bé incendiades per la benigna i poderosa llum del dia, convertides en un grapadet de volàtils cendres.

En realitat, no tenen res a veure amb els vampirs reals que campen per tot arreu, a qualsevol hora del dia i de la nit, a les llars, als luxosos edificis d’oficines de les grans ciutats, en les rebotigues dels supermercats miserables dels barris més humils, darrere de la finestreta d’una qualsevol oficina bancària, en el mateix sofà on ens endormisquem confiats les vesprades dels cap de setmana, en els bordells de luxe i en les sagristies, en les sales de professors, en els tallers de mecànics de bicicletes, en els claustres conventuals, en els passadissos dels centres comercials, darrer del taulell d’un bar, en la consulta d’un ginecòleg, en un saló d’estètica, en la barberia, en el mostrador d’una botiga de roba íntima per a senyores, atenent amablement les taules d’un restaurant...


Vampirs amb comptes bancaris botits de diners, d’altres sense un clau a la butxaca, vampirs mascles, vampirs femelles, de totes les races, de rostres innocents, de rostres esmolats, de mirada tendra, discrets o vanitosos, silenciosos o cridaners, efeminats o masculins, seductors o repugnants, prims, obesos, atlètics, divertits, ensopits, bulímics, sibarites, mandrosos, hiperactius, freds, aparentment sensibles, intel·ligents, babaus...
Vampirs malalts, marginals com el que fa molts anys, posem per cas, em va temptejar en un banc de la Rambla on m’havia assegut per a descansar després d’una llarga nit de viatge en tren des de València, sense haver pegat ull, rebentat de vagarejar per la ciutat, perdut, sense saber ja on anar.


Recorde que era un vampir esquifit amb els braços plens de nafres causades per un milió de punxades de xeringa. Dubte que mai hagués mossegat tendrament, luxuriosament, el coll temptador d’una Melissa Stribling o d’una Barbara Shelley, ni habitat un castell o temut la ira de Déu. El cas és que amb un filet de veu em va demanar si volia guanyar en un tres i no res uns bons diners. Només calia que l’acompanyés a uns pocs metres d’on ens trobàvem i que em deixés treure una miqueta de sang. Em va prometre que em donarien unes cinc mil pessetes i un bon entrepà de xoriç o, potser, fins i tot un de pernil. Li vaig dir que no i, simplement, sense ni tan sols mirar-me, se’n va anar decebut i trist per on havia vingut, rambles avall, fent tentines, en direcció a la mar...

En aquell temps, la ciutat anava plena d’aquella mena de vampirs fins que va aparèixer de sobte el bitxo que s’ocultava a la punta de les agulles hipodèrmiques i en l’alegria humida dels sexes, en la sang mateixa. I en això, tots els d’aquella classe de vampirs es van convertir en uns pobres monstres sense cap més ocupació que sobreviure dia a dia a les tenebres de la seua pròpia amarga existència.

Després d’aquell encontre, durant tots aquests anys, he ensopegat amb molts altres vampirs. Tots molt diferents dels de l’espècie que un dia va habitar pacíficament aquelles Rambles a vessar de vida. Me’ls he trobat, per exemple, a la feina, en infinitud de treballs distints com el de jornaler o el de periodista. En molts moments, també, de quotidianitat banal. En llocs molt diversos i insospitats. I he de dir que sovint n’he estat víctima com la immensa majoria de tots vosaltres. De vegades amb el meu consentiment, d’altres per covardia o per feblesa. Quasi sempre, també, sense adonar-me’n. És important saber que no resulta fàcil distingir-los tal i com si vaig saber fer aquell matí gris a la Rambla. I, així doncs, lamentablement, un no sempre pot previndré la seua mossegada, l’esgarrapada profunda de les seues urpes invisibles. Fet i fet, s’assemblen tant a nosaltres que mai no n’estarem prou segurs de saber-ho.

T’entabanen, t’aprofiten, nodreixen les seues necessitats, capricis, objectius, aquieten la fúria provocada per les seues frustracions més profundes i doloroses, entretenen el seu desfici, a costa de la vostra energia. Fingeixen compassió, dissimulen la seua indiferència envers els vostres patiments amb astúcia. Mai no us mataran ni de colp ni del tot, aniran i vindran... I sempre aniran fent com ni vol la cosa. I, alhora, nosaltres anirem passant la vida, en companyia d’ells, de milers de vampirs que es passegen per les nostres ciutats, que duen els seus fills a jugar als parcs, que feinegen en els escorxadors, que fan veure que es guanyen la vida de comercials, despatxant pa o medicines, que treballen de paletes, d’advocats, d’instal·ladors de gas, de traumatòlegs, de jutges, de jornalers de temporada, de policies, de professors de solfeig o de francès o d’italià, d’agents immobiliaris...

No se'n rigueu mai més, doncs, de les orelles punxegudes i els ullals ridículs d’aquell Nosferatu a blanc i negre sorgit del malson de la crisi i de l’ascens del mal en el cor d’Europa, ni tampoc de l’enamorament estúpid, adolescent i tossut del Dràcula de Coppola, ni de cap de totes les seues absurdes fòbies. Només són disfresses, un parany perquè no ens els creguem. Feu atenció als senyals i protegiu-vos-en perquè no tindran cap pietat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Viadel
Francesc Viadel (Algemesí, 1968). Periodista i escriptor. És doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor de periodisme a la Facultat Blanquerna de Relacions Internacionals i Comunicació de Barcelona. Autor de diversos assajos, novel·les i llibres de poemes. A Twitter: @FrancescViadel i també a https://francescviadel.wordpress.com/.
23/02/2021

L'apartament del jaguar

09/02/2021

La llarga nit

26/01/2021

En defensa de Joan Tardà

12/01/2021

El tresor

15/12/2020

«Per raó d’Estat», periodisme en estat pur

01/12/2020

Berlín

17/11/2020

Vampirs

03/11/2020

El magraner

20/10/2020

Un dia el bitxo...

06/10/2020

Naixement d’un fugitiu a Brixton

Participació