opinió

Adeu a un «petit» activista

«Una de les coses més boniques de la política de base, com de l'associacionisme, és la gent que hi coneixes»

per Aleix Sarri , 15 de novembre de 2020 a les 20:00 |
Una de les coses més boniques de la política de base, com de l'associacionisme, és la gent que hi coneixes. Gent amb qui comparteixes moltes estones, amb qui treballes fent petites accions sovint poc agraïdes, però que fetes en companyia formen llaços que no s'esborren.

Fa un parell de dies va morir un amic que vaig conèixer fent política, l'Enric Manzano, en un accident de moto. Tenia 29 anys i el vaig conèixer deu fer una desena d'anys militant a la JNC de Sants Montjuïc. Era un noi excel·lent, alegre, un punt fantasiós d'una forma molt tendre i sempre disposat a donar un cop de mà. Tant participava en debats interns de tota mena, com ajudava a repartir centenars d'octavetes als vianants o ajudava amb un torrent d'energia a muntar un sopar pels companys. Un activista de cap a peus.


Era coratjós i un amic lleial. I encara que feia uns anys que quasi no ens veiem mai, conèixer la seva pèrdua ens ha causat un gran dolor als que havíem tingut la sort de tractar-lo. Al llarg dels anys, el noiet tímid i insegur que va entrar a militar amb nosaltres s'havia convertit en un jove ferm i segur de si mateix. Segur que la M., amb qui sortia fa uns anys i amb qui participava en un grup de teatre, hi ha tingut molt a veure.

Repassant fotos per whatsapp amb en Sergi, en David i en Víctor, em transporto a tots els anys que vam compartir militància amb l'Enric i la resta dels companys (l'Albert A., la Georgina, en L., l'Albert B., en Guillem, el seu amic de l'ànima, en Guillem C., la Laia, l'Andrea, l'Esteve, en Miguel, en Pau, en Dani J., ...) transporta a una altra vida. Més neta, menys informada i en certa manera més feliç. La militància política, si és honesta, és meravellosa i crea una companyonia que acompanya tota la vida. L'Enric no hi tenia cap ambició personal, però encara avui recordar com li brillaven els ulls quan parlava de la llibertat del nostre país fa que molts esforços valguessin la pena.


Escric aquest petit article com un petit homenatge cap a ell, més ara que per culpa de la Covid no el podem acomiadar com caldria. Però també pensant en els milers d'homes i dones que fan com l'Enric, militen en un partit, en una associació de defensa del país o de caràcter social. Donen el seu temps, la seva energia, el seu amor a la vida, sense esperar rebre res a canvi més enllà de l'alegria de lluitar i defensar una causa comuna.

A tots vosaltres, com a ell, moltes gràcies per ser-hi i per fer un país millor. Descansa en pau, Enric, gràcies per ser com eres, els qui t'hem conegut no t'oblidarem. El més sentit condol per la seva família, la seva parella i els seus amics més propers en aquests moments tan terribles.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
21/02/2021

L'Estat no ha canviat, nosaltres sí

11/02/2021

La dimensió internacional del 14-F

24/01/2021

Brexit: l’amenaça fantasma?

11/01/2021

La política internacional catalana: una mirada personal

28/12/2020

Hi ha catalanofòbia al Tribunal Constitucional?

13/12/2020

Minoria nacional

30/11/2020

Memòria d’un confinament, amb Joan Maragall a la Setmana Tràgica

15/11/2020

Adeu a un «petit» activista

18/10/2020

(També) Depèn de nosaltres

04/10/2020

Era un 4 d'octubre

Participació