opinió

L'ànima de Spotify

«Des que internet s’ha imposat en el consum de la música, preocupar-te per si una cançó és original o una versió sembla propi de gent excèntrica»

per Jordi Bianciotto , 6 de novembre de 2020 a les 23:44 |
La cançó dels músics que demanen a les grans plataformes, Spotify n’és la majoritària, que facin el favor de gratar-se la butxaca i pagar-los més ja és coneguda, però ha apujat de to les darreres setmanes, a mesura que la pandèmia ha anat extremant les condicions en què viuen els artistes. No és cap broma. Haver procedit a regalar, o gairebé, la música des de fa ja molts anys, i assistir ara a la suspensió i/ empetitiment dels concerts per un temps encara indefinit no deixa la professió musical en una posició gaire simpàtica.

Les reclamacions de la campanya Justice at Spotify passen en primer terme per pagar més als artistes i creadors, un centau de dòlar per reproducció (ara ho situen en 0,038 dòlars), objectiu de consecució complexa, ja que entren en joc els acords que les discogràfiques i les editorials han establert amb la plataforma com a intermediaris amb els músics. Aquesta entesa amb les majors és acusada d’opacitat, de maquinar-se a porta tancada. Hi ha altres reivindicacions, però, que no apareixen tant als titulars dels mitjans, i que són significatives, com ara la d’acreditar tota la feina que hi ha al voltant dels enregistraments, des de la colla de músics involucrats als arranjadors, enginyers i tècnics d’estudi.


Des que internet s’ha imposat en el consum de la música, preocupar-te per si una cançó és original o una versió sembla propi de gent excèntrica, cosa que potser no ens hauria de sorprendre en l’era dels talent shows i dels concursos de covers. Spotify, val a dir, ha incorporat una pestanya amb informació dels autors i productors, tot i que no es troba activada en tot el seu catàleg, deixa espais en blanc en àlbums remots i minoritaris, i s’hi detecten errors fruit de l'encreuament de dades. Cal parlar també de la signatura del disseny gràfic i de les fotos de portada. Tot això ho fa algú, i pel mig hi ha una convenció, pròpia de les societats avançades, anomenada propietat intel·lectual.

És l’equivalent, en fi, del llibret o full de crèdits de tota la vida, històricament imprès a l’interior tant dels vinils com dels compactes. Justice at Spotify demana que la plataforma habiliti un sistema que permeti cercar els professionals que han treballat en un disc pel seu nom, començant pels productors, de la mateixa manera que podem fer amb els cantants i els grups. Una demanda interessant: som davant de professionals que han contribuït a esculpir l’àlbum i a donar-li l’acabat final, i disposen del seu currículum amb caràcter propi. Són també artistes, i estrelles, fins i tot.


No té sentit que es puguin trobar ordenats a Spotify els discos en solitari de Brian Eno, però no apareguin en canvi alineades les seves produccions per compte aliè, quan es tracta d’obres del calibre d’un The Joshua Tree (U2). El mateix per un Rick Rubin o per al nostre Raül Refree, quan han estat de facto partícips, respectivament, d’àlbums com ara Blood sugar sex magik (Red Hot Chili Peppers) o el primer de Rosalia, i hi ha aficionats que els segueixen el rastre saltant de producció en producció.

Però a banda del reconeixement d’uns noms i uns cognoms, i de valorar una feina feta, ara que la professió musical està tan ferida, la informació completa que embolcalla un disc, així com tot l’acabat plàstic, constitueix un material consubstancial de l’obra. Excloure’l equival a agafar la música i deixar-la penjada a l’espai, sense narrativa, ni arrels, ni vincles afectius amb el món més enllà dels suggeriments que l’algoritme tingui a bé indicar-te perquè vagis empalmant cançons. És extirpar-li una part de l’ànima. Situar-ne el context humà és fer afició, i cultivar la curiositat, i tractar la música més com un objecte cultural que no pas com un vehicle d’entreteniment, i potser és aquí rau l’arrel problemàtica de tot plegat.


Estic abonat a Spotify premium des de fa una pila d’anys, i darrerament em sorprenc a mi mateix comprant discos vells (vinils sobretot), tot i saber que els puc escoltar quan em vingui de gust a la xarxa, per poder disposar dels seus fulls de crèdits, amb tot allò que detall sobre l’autoria de les cançons i els músics que hi toquen. A vegades, fem coses ben estranyes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
20/11/2020

La moderníssima música d’arrel

06/11/2020

L'ànima de Spotify

23/10/2020

Rock a contra-rellotge

09/10/2020

El Liceu fa cultura, i l'Apolo, entreteniment?

25/09/2020

La pinça contra TV3

11/09/2020

Benvinguda Mercè

28/08/2020

Música sota el ràdar

15/08/2020

Salvar la música

01/08/2020

Adéu «Q Magazine»

17/07/2020

El lloc més segur del món

Participació