opinió

Llengua i procés

«El català, doncs, llengua pública i comuna i, a casa seva, que tothom parli com bonament li plagui»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 4 de novembre de 2020 a les 22:42 |
Vet aquí un article d’aquells que m’hagués estimat més de no haver d’escriure mai. Però en la deriva dimissionària en qüestió de llengua que patim aquests darrers temps, el silenci pot dur la comoditat, però, alhora, també porta la complicitat de qui calla perquè no vol inquietar la placidesa lingüística de les aigües nacionals, ni criticar l’actitud de persones que respecto i en molts casos estimo i tot. En el procés cap a la independència on se suposa que estem immersos, si hom es demana quin lloc ocupa la reivindicació de la normalització plena de l’ús de la llengua catalana en la llista d’objectius prioritaris, la resposta és clara i contundent: cap, no hi és, no hi figura, no se’n parla, no existeix perquè, pel que es veu, la marginació de la llengua catalana no representa cap problema tal com està.

El cert és que la naturalització de l’ús del castellà en tots els àmbits, inclosos els pocs on el català encara senyorejava, s’ha disparat, afermat i consolidat aquests darrers anys, justament els mateixos en què, més que mai a la història, hi ha a Catalunya partidaris de la independència. I cada cop que el castellà avança, el català retrocedeix, perquè és l’ús del primer el que acaba imposant-se, en detriment del segon. Pot semblar paradoxal, però és així. L’independentisme avança, però la llengua recula i va perdent cada cop més posicions a favor d’un idioma que no ha de patir pel seu futur, perquè és un dels que més creix, amb centenars de parlants en diferents continents i oficialitat única a desenes de països. I el català va sent arraconat a llengua rural, marginal, poc moderna, davant la inconsciència i la complicitat passiva general.

 
El judici dels dirigents independentistes al Tribunal Suprem va ser una farsa i la sentència una injustícia absoluta. També va ser una oportunitat excepcional per a la llengua, del tot perduda. Tot i que hauria estat possible, cap dels dirigents jutjats, gent que estima sincerament el país i la llibertat, no va optar per declarar en català, la seva llengua, sinó que va preferir fer-ho en castellà. Va ser una llàstima, perquè es va desaprofitar, absolutament, l’ocasió de fer visible una realitat davant de tot el món: un grup de persones encausades per defensar la democràcia declaren en català davant un tribunal on jutges i acusadors han de posar-se auricular de traducció simultània perquè no entenen la llengua d’uns ciutadans que figura que són “espanyols” com ells. En aquest cas, la imatge hauria estalviat l’ús de paraules explicatives  perquè tot quedava ben clar: jutges, fiscals i acusació particular espanyols jutgen presos catalans i són tan diferents que parlen llengües diferents. Algú, creu, honestament, que la pena hauria estat encara superior pel fet d’utilitzar el català?

 
Tothom té tot el dret del món a emprar el que considera la millor estratègia de defensa. Fins i tot algú tan preocupat per la llengua com el president Torra, en comparèixer davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va optar per ser defensat en castellà, a través dels seus advocats, d’una competència fora de tot dubte, per més que ell sí que va parlar-hi en català. El gerro d’aigua freda que aquest gest simbòlic de la primera autoritat del país, sobre els advocats que s’escarrassen cada dia per usar el català davant dels tribunals, va ser d’antologia. Fins i tot la comissió de llengua del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya va transmetre el seu malestar al president i, pel que sembla, a hores d’ara, encara ningú no ha demanat la versió en català de la sentència contra Torra.


Alguns advocats d’indubtable tarannà independentista van arribar a afirmar que es deixessin estar d'orgues amb el català, que l’important era la defensa i no la llengua. Com si el més normal del món no fos que el president de Catalunya fos defensat en la llengua pròpia de Catalunya i sí, en canvi, en una altra. El català, doncs, fins i tot per a alguns independentistes, no és mai prou important, sempre és la llengua prescindible, l’idioma inútil, la parla invisible.
 
Al Parlament de Catalunya, el català hi ha deixat de ser la llengua única i la presència normal del castellà ha arribat a fites impensables abans. Hi ha diputats de PP i Cs que es neguen, a consciència, a utilitzar el català tot i saber-lo i opten per discriminar-ne l’ús, per amagar-ne la llengua com si fos la pesta, emprant sempre el castellà, pràctica a la qual, a vegades, s’apunta també algun parlamentari del PSC. Però no són sols aquests partits. En un Parlament on els independentistes són majoria a l’hemicicle i a la mesa, hi ha vegades que, en comissió, tothom, és a dir, tothom (JxC, ERC, CUP i Comuns també) renuncien a l’ús del català i parlen només en castellà en adreçar-se a algun dels compareixents, com va passar amb el cas del delinqüent econòmic Rodrigo Rato. En comptes de posar un servei de traducció simultània per al personatge, el Parlament de majoria independentista va optar per deixar de costat el català i parlar tota l’estona en castellà, com la cosa més normal del món, en un gest d’un provincianisme patètic, desolador, terrible.
 
Ha esdevingut ja un lloc comú, una pràctica habitual, que un cop els dirigents polítics o institucionals han fet una declaració en català llavors passin a repetir el mateix que acaben de dir, en castellà. De vegades són ells mateixos que, després de la primera intervenció, ja donen pas amb un somriure tranquil·litzador (?) a la segona fase, tot dient, amb una naturalitat esfereïdora: “Bé, i ara en castellà”. I jo em demano: és que quan parlen en català, no ho fan per a tothom arreu del món? A l’època de les noves tecnologies, quan una declaració es pot subtitular o bé pot fer-se sobreposició de veu, per què no es fa quan es parla en català? Com és possible que els nostres dirigents independentistes s’avinguin a aquesta pràctica tan menyspreadora i humiliant per al català?

Algú pot dir que el castellà és oficial a Catalunya i és cert. Però també n’és l’occità i no recordo que, després del castellà, tornin a repetir el mateix en occità, en compliment del marc lingüístic legal. Que un idioma sigui oficial vol dir que no pots impedir que ningú l’utilitzi, però no pas que tinguis l’obligació de fer-ho tu. Una llengua que no pot anar sola per la vida, que sempre ha d’anar de bracet amb una altra, no té cap futur i sí els dies comptats. O és que quan el president espanyol acaba una declaració també repeteix el mateix en català? O potser li reclamen la versió en espanyol a Merkel o Macron quan acaben de parlar?
 
En un mal entès sentit de l’educació hi ha qui s’adreça sempre en castellà a qui no parla català, de manera que fa una doble discriminació inconscient: de la llengua catalana i de les persones a qui se’ls diu a la cara que no són d’aquí, sinó de fora, i per això no se’ls parla la llengua d’aquí. Passa en els comptes de Twitter, també. I a les classes a la universitat de manera alarmant. No ha d’estranyar, llavors, que els mitjans de comunicació públics audiovisuals, com més va més, recullin aquesta pràctica i incorporin parlants habituals en les seves emissions d’una llengua que no és la que, per llei, va motivar la creació de TV3 i Catalunya Ràdio. I no es tracta de marginar persones, sinó de no contribuir a discriminar més el català. Si tan normal fos, com és que a les televisions i ràdios espanyoles no hi ha mai, amb tota normalitat, gent que s’expressi en català en els seus programes de forma estable? I per què no n’hi ha en anglès a les televisions franceses, o en espanyol a les italianes? Per què hem d’admetre com a normal aquí allò que no ho és enlloc?

Si no es produeix una reacció immediata, per dignificar i normalitzar l’ús del català en tots els àmbits, la llengua es consolidarà com el que ja és per a molts, dirigents independentistes inclosos, un objectiu pel qual no val la pena lluitar, una causa perduda. Personalment, em nego a fer amb el català el mateix que fan sempre PP, CS, de vegades PSC, i sovint tots els altres: no usar-lo, marginar-lo i substituir-lo pel castellà. Vull la independència del meu país i la plenitud de la llengua i no considero que siguin incompatibles, que calgui renunciar al segon per obtenir el primer. Perquè seria renunciar a un passat, a una cultura, una visió del món i, sobretot, a un futur on la llengua sigui un instrument d’acolliment, convivència i identitat compartida. El català, doncs, llengua pública i comuna i, a casa seva, que tothom parli com bonament li plagui!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
25/11/2020

Layret, l'esquerra nacional

18/11/2020

Entendre l'esquerra abertzale

11/11/2020

Salut i República!

04/11/2020

Llengua i procés

28/10/2020

Sense problema no hi ha solució

21/10/2020

Per la revolució catalana

14/10/2020

Companys i els protestants

07/10/2020

País de gestos

30/09/2020

Vergonya en comú

23/09/2020

Elogi de les coses petites

Participació