Ca la Gitana

«Per Ca la Gitana va passar un important volum d'homes de Vic, de la comarca, i de tot Catalunya. Hi anava gent de totes les edats i condicions»

per Toni Coromina, 2 de novembre de 2020 a les 08:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de novembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ca la Gitana ha estat segurament l'establiment públic més mític de Vic. Coneguda arreu de Catalunya, aquesta casa de "senyores de la vida”, va tancar l'any 1969 a causa d'una denúncia. Fa prop de quaranta anys, la darrera propietària explicava a El 9 Nou que, tot i ser un negoci molt baix, era una casa molt seriosa. Durant més de seixanta anys, hi van passar tota mena de persones: treballadors, "gent de bé", professionals, pagesos, i un llarg etcètera. Els temps han canviat, però Ca la Gitana encara viu a la memòria de molta gent.

L'establiment era al carrer dels Aluders, ben a prop de les pelleries. No se sap exactament quan va obrir les seves portes, però és segur que ja funcionava els anys vint. Antigament, a Vic hi havia dos negocis d'aquest tipus: Cal Set, al començament de la carretera de Roda, i Ca la Gitana. En tancar-se la segona, Vic es va quedar sense un local on els homes amb necessitats afectives i sexuals, podien acudir a calmar el seu desig. Avui, hi ha algun pis on s'anuncia  el "relax", però no és el mateix; el concepte actual és tot un altre.


Per Ca la Gitana va passar un important volum d'homes de Vic, de la comarca, i de tot Catalunya. Hi anava gent de totes les edats i condicions. Allà coincidien professors d'escola, que en alguna ocasió havien topat amb algun alumne avantatjat; o molts pagesos, sobretot pel Mercat del Ram, que a vegades havien fet cua fins al Portalet; però la gran majoria de clients eren assalariats i bohemis, que anaven al bar de la planta baixa a fer alguna consumició. Si al client l'interessava rebre els "serveis" d'alguna xicota, pujava a dalt, pagava, feia la feina i passi-ho bé.

El màxim esplendor del local va ser durant la primera meitat de la dècada dels seixanta, tot i que el novel·lista Miquel Llor, l'autor de Laura a la ciutat dels sants, escrivia el 1931 que les noies noves que treballaven al prostíbul eren dutes "des del tren amb el cotxe de la presó, per evitar la clamadissa de veus més o menys blanques de la ciutat, sempre que el cap de policia fa el distret, amb l'ajut d'un parell de bitllets de banc". És molt possible que l'establiment citat per Llor fos Ca la Gitana. Sigui com sigui, anys després, les noies que s'estrenaven a Vic eren passejades per la ciutat, en sortir de la perruqueria, davant la indignació de les ments benpensants, i l'alegria dels futurs usuaris. El carrer dels Aluders també era conegut pel carrer de les banyes. Pels voltants dels anys vint, es veu que hi havia un sereno que a la nit proclamava en veu alta l'hora i el temps que feia; en passar per allí, content que deia: "Son las dos de la noche; cielo nublado y corrida en la calle de los cuernos".


L'any 1978 la darrera mestressa de la casa explicava a El 9 Nou que a Ca la Gitana "hi havia més respecte que a molts cafès de Vic. Els homes hi entraven, buscaven la que més els agradava, pagaven, pujaven al pis, baixaven, i se n'anaven. La policia no va haver d'intervenir-hi mai, encara que solia venir dos cops a la nit, per si passava alguna cosa, o per si hi havia algú que anés marejat. Quan sabíem que a la comarca feien algun sopar de quintos, procuràvem tancar la porta, perquè no volíem que hi hagués escàndol al carrer", explicava la mestressa. Aquells dies, era típic que els vailets vigatans volguessin veure què passava a Ca la Gitana, però en treure-hi el nas només es trobaven homes asseguts davant d'una taula, prenent una copa, i les noies, darrere el taulell. Molts dels que als anys seixanta eren petits i una mica entremaliats, hi anaven a tocar el timbre, o bé hi feien bromes per telèfon. La veritat és que la mestressa s'havia vist obligada a tirar més d'una galleda d'aigua al cap d'algun vailet massa espavilat.

Diuen que per la festa dels bovers, després de fer esmolar l'arada, aquests anaven a Ca la Gitana a "esmolar l'eina". Un rumor que ha circulat durant molts anys explica que el cotxe patrulla de la Policia Municipal, també conegut per "cotxe carajillo", va ser robat del davant de l'establiment, mentre els dos agents eren dins; asseguren que van localitzar el vehicle, dotze hores després a l'estació de Vic.


Aquest articulista també pot constatar que un gat de considerable mida que teníem a casa a principis dels seixanta, i que es deia Mininus, va acabar feliçment els seus dies al bar de Ca la Gitana. Les professionals de l'amor provenien, sobretot, i, segons declarava la mestressa, de Barcelona i València, encara que hi havia dones d'arreu. D'estrangeres, no en van voler mai, perquè els propietaris s'entenien més bé amb les d'aquí. El fet és que les "noies" només solien quedar-se a Vic uns 15 dies, per tal que no agafessin massa confiança amb algú. 

Amb els anys, Ca la Gitana va ser coneguda des de Barcelona a Puigcerdà; encara avui, es pot trobar algun camioner, pagès o tractant de bestiar que tants anys després encara recorda amb emoció les vetllades passades a l'emblemàtic local, on al bar del qual i a la cuina s'hi feien bones tertúlies al voltant de la política, el món dels catòlics i temes diversos; en aquest aspecte, els artistes i bohemis eren els més fervents parroquians.

Per Nadal de l'any 1969, la darrera mestressa va inaugurar les obres de millora estructural que s'havien fet. Malauradament per ella, tres mesos després, per Setmana Santa, una denúncia va acabar amb més de 60 anys d'història. Aleshores, a Vic van córrer veus que darrere del tancament hi havia el Bisbat. Però això ja és aigua passada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “Cafè Vic”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).  
- Col·laborador a NacióDigital (Osona.com) des de 1995.
- Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a "La Vanguardia" (des de 1991-fins al 2018).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre "Òxid de boira" (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre "El bisbe ludòpata i altres contes" (Témenos Edicions, 2016).  
- Autor del conte infantil "La rita i en Kubala", amb il·lustracions d'Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
- Autor del llibre "El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona". Osonament, 2019
02/11/2020

Ca la Gitana

07/10/2020

Nostàlgia de les botifarres al Mercat de Música

08/09/2020

​L'escletxa digital afecta jubilats i escolars

06/07/2020

La memòria popular: El llegat d'Anton Nofrarias, el «Gravat Crosta»

02/06/2020

La primavera de les «formigues»

30/04/2020

«¡Contamos contigo!»

31/03/2020

​El Rebost Solidari

06/03/2020

L'ozó a Osona i les restriccions de trànsit a Barcelona

05/02/2020

​Amics en la distància: Àlex Cerrada

07/01/2020

​Escombriaires, drapaires i caganers

Participació