OPINIÓ

Colze a colze

«Tristesa, ràbia i incomprensió que sense comunitat ni horitzons generen dosis de frustració que es poden convertir en el caldo de cultiu perfecte per a l'extrema dreta»

per Eulàlia Reguant , 31 d'octubre de 2020 a les 19:00 |
El vell món mor
El nou triga en aparèixer.

I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres. 

Gramsci



Tristesa, ràbia, incredulitat i incomprensió. Aquest és el còctel d’emocions i sensacions que moltes vivim aquests dies. Xifres, xifres i més xifres que se’ns fan estranyes perquè no les acabem d’entendre ni les podem assimilar però que compartim cada dia: “el risc de rebrot ha pujat”, “la taxa de reproducció s’estabilitza”,… I llavors, s’inaugura la segona temporada del festival dels conceptes perversos: aturada social de país, que diu el vicepresident del govern de la Generalitat. I el cap ens explota. 

Tristesa de veure’ns en un túnel del que no sabem quan en sortirem. De convèncer-nos que l’estiu va ser un miratge. De no saber què ni com viurem a l’altre costat. Quan veiem que tan l’Estat com la Generalitat només saben respondre a la crisi sanitària amb autoritarisme i la protecció de l’ordre públic. Tristesa perquè ens reclamen (i ens obliguen) a tallar els nostres vincles socials, com si relacionar-nos no fos part de la naturalesa humana, mentre ens aboquen a agafar el metro ple a rebentar a primera hora del matí per anar a treballar. Com si la comunitat no fos necessària per a la nostra salut integral. Ens aïllen i ens responsabilitzen individualment sense voler entendre de desigualtats, classe ni vulnerabilitats. Separats ens mirem de reüll amb por els uns dels altres.


Ràbia de saber-nos immersos en la crisi econòmica i social més forta dels darrers 70 anys i veure que sis mesos més tard d’haver entrat en el túnel només es prenen mesures restrictives i punitives. Les mesures adoptades pels governs no serveixen per garantir un sostre per tothom aturant tots els desnonaments o per assegurar que tothom té el pa cobert amb una renda bàsica, o com a mínim cobrant els ERTOs que fa mesos que el SEPE no paga. Ràbia quan escoltem, veiem i llegim el personal d’Atenció Primària fent crits d’alerta i desesperats amb el #JoDenuncio perquè ningú els escolta, pequè no s’ha dotat el sector sanitari de més recursos quan fa anys que denuncien el menysteniment cap a la seva feina i quan fa mesos que se sabia que arribaria la segona onada.

Incredulitat quan el govern “més progressista de la història” utilitza les mateixes velles receptes de sempre: no es qüestiona l’ordre social i l’estatus quo perquè l’economia continuï funcionant i la policia faci la seva feina. Per a qui i per a fer què no importa. Incredulitat perquè tot allò que es considera no productiu, com la cultura, s’anul·la i es prohibeix. Incredulitat perquè demanar i exigir que els mínims per viure siguin garantits en moments d’alta excepcionalitat o que es preservin aquells espais que no són mera producció s’entén com el qüestionament de l’emergència sanitària i de la necessitat de fórmules de confinament. Incredulitat perquè després de promeses fallides i incomplertes com la renda bàsica universal, l’aturada dels desnonaments, o el reforç de la sanitat pública, ara es torna a demanar el mateix sacrifici que al mes de març en pro de la comunitat a aquells qui només intenten sobreviure. Nosaltres hem après: distància, mans, mascareta. I el govern: què ha après?

Incomprensió quan ens fem conscients que amb la protecció de l’ordre públic el que es pretén preservar és el funcionament del sistema neoliberal sense la protecció de les condicions de vida de tota la ciutadania: pa, sostre i treball, i evidentment salut. Toc de queda i estat d’alarma dues cares de la mateixa moneda. I discutir-los després de tot el que hem viscut aquests mesos es converteix en necessitat. 

Tristesa, ràbia, incredulitat i incomprensió que sense comunitat ni horitzons clars generen àmplies dosis de frustració que es poden convertir en el caldo de cultiu perfecte per l’extrema dreta que no dubta en aprofitar-ho. Però el moment requereix que ningú simplifiqui. Que no es simplifiquin les anàlisis i que no es simplifiquin els missatges. Tothom que surt i sortirà aquests dies al carrer a protestar no és extrema dreta. I les decisions polítiques que es prenen han de respondre, també, a la pandèmia social. Perquè sinó pensarem que volen sortir de la pandèmia sanitària per aprofundir en la pandèmia social. 

“Hem d’aprendre, o re-aprendre, a construir la camaraderia i la solidaritat en lloc de fer la feina al capital condemnant-nos els uns als altres”, va dir Mark Fisher. La certesa i el convenciment es troben cada dia en les xarxes d’habitatge, els sindicats o les treballadores sanitàries. L’alegria i la il·lusió l’hem de posar aquelles, que sent conscients del moment sanitari, econòmic, social i polític que vivim, volem treballar colze a colze per un horitzó que no ens condemni a la misèria social i econòmica.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Eulàlia Reguant
Llicenciada en Matemàtiques. Va ser diputada de la CUP Crida Constituent (2015-2017) i regidora de la CUP Capgirem Barcelona (2017-2019). Ha participat a organitzacions de finances ètiques i en favor de la justícia global. És activista en defensa del drets del pobles i la sobirania popular. A Twitter: @aramateix
06/04/2021

Sempre Arcadians

23/01/2021

Mateixes receptes, respostes diferents

26/12/2020

Benvingudes a l'austeritat en diferit

28/11/2020

Vint bales foren, vint bales ai!

14/11/2020

El miracle de la vacuna

31/10/2020

Colze a colze

17/10/2020

214 dies

03/10/2020

​Els monstres de la frustració

19/09/2020

Piquets com a contenció al neoliberalisme

05/09/2020

La factura de l’aigua

Participació