opinió

Un malson

«Seguim fil per randa el que se’ns digui des del Govern i aparquem qualsevol diferència que hi puguem tenir»

per Jaume Barberà , 26 d'octubre de 2020 a les 20:00 |
Portem gairebé 8 mesos que la ballem. La pandèmia ens ho condiciona tot, es vulgui o no es vulgui. A moltíssima gent el SARS-CoV-2 els ha arrabassat el futur. És incalculable encara el mal que fa a la formació de les generacions que encara són a l’escola, als instituts i a la universitat. El nombre de morts real no el sabrem mai, entre altres coses, perquè els diferents governs no el volen dir. Amb tot, si comparem el nombre de morts amb el mateix període de 2019, veurem que a Espanya han mort, fins ara, més de 55 mil persones del que seria normal.

Un dels objectius del bon periodisme és establir responsabilitats. I fer-ho sense biaix. Seria absurd pensar que en aquesta crisi que patim no hi ha responsables. N’hi ha i molts, començant pels epidemiòlegs i altres científics que treballen en els centres de prevenció de malalties i que assessoren els governs. I què es pot dir de l’Organització Mundial de la Salut? Per començar, l’OMS no ens parlarà de l’èxit de Taiwan en la lluita contra el coronavirus. Per què? Perquè ho prohibeix la Xina. Per tant, no hi vull perdre el temps.


Els governs, tots, i del color que siguin, també en són, de responsables. D’entrada, la majoria no tenien plans d’emergència preparats per una catàstrofe com la que patim. I no es pensin que això només li va passar a Espanya. No, tots els països, amb més o menys intensitat, han patit la manca total i absoluta de plans d’emergència en cas de pandèmia. I, després, tenim el països governats per psicòpates, com, sobretot, els Estats Units, la Gran Bretanya i Brasil.

Els governs occidentals han hagut d’intentar preservar en la mesura del possible la vida i l’economia. Alguns ho han fet i ho fan millor i, uns altres, pitjor: no han preservat ni la vida ni l’economia. Espanya forma part d’aquest grup. És això imputable únicament al govern espanyol i als diferents executius autonòmics? Sí i no.


Espanya no s’ha anticipat mai fins ara a res del que ha fet el virus. Recordo que a Catalunya es va passar d’una fase a una altra en 2 hores, i d’aquesta manera es va poder anar de cap de setmana a celebrar la revetlla de Sant Joan. Ho recordem això? I el mateix van fer altres territoris.

El govern espanyol, que és qui té les eines més contundents per decretar la limitació o pèrdua temporal de llibertats fonamentals, ha estat incapaç d’elaborar una legislació ad hoc per donar cobertura als diferents governs de les comunitats autònomes per poder actuar amb diligència i no haver de dependre dels jutges –no vull pensar que això era i és un càlcul polític.


El govern espanyol i el govern català -desconec què han fet els altres– no han tingut ni tenen cap estratègia de comunicació en situació de crisi. Si em poso a recordar aquelles imatges de militars, policies, polítics i metges de les primeres compareixences de l’executiu espanyol, m’he de pessigar per adonar-me que no tinc un malson. I el mateix em passa quan em venen al cap les imatges de Buch, Budó, Verges i Torra. Amb el pas del temps, es van adonar que calia canviar d’estratègia comunicativa. A Espanya, el doctor Simón es va convertir, encara més, amb el portaveu oficial de la pandèmia. Un doctor que havia minimitzat tant com va poder el coronavirus.

A Catalunya, es va trigar molt més a corregir, fins que, encertadament, es va nomenar el doctor Josep Maria Argimon, que al mateix temps és el secretari de Salut Pública i director de l’Institut Català de la Salut. Finalment, els ciutadans deixàvem de tenir corals polítiques per informar-nos diàriament de la situació de la pandèmia. Una millora, evidentment. Condició necessària, però no suficient.

Ara, tornem a tenir un estat d’alarma declarat pel govern espanyol i gestionat pels governs de les comunitats autònomes, com ha de ser. A partir d’aquí, cada executiu gestionarà la crisi com millor sàpiga assessorar sempre per comitès científics.

Els països asiàtics ens han ensenyat que si s'actua amb contundència davant qualsevol rebrot per petit que sigui, molt millor. Però això aquí costa d’entendre, entre altres coses perquè en pateixen les llibertats fonamentals. Hi ha recels a l’hora d’utilitzar les expressions “estat d’alarma” i “toc de queda.” Fins a cert punt, és comprensible, sobretot pels que hem viscut dictadures, però tant l’estat d’alarma com el toc de queda són instruments perfectament constitucionals en la majoria d’estats democràtics.

Com heu pogut apreciar, no he parlat, fins ara, de la responsabilitat dels ciutadans en general. S’ha parlat dels científics, que ens han demostrat que no saben tant com ens pensàvem i hem parlat dels polítics, que també ens han demostrat que no poden fer, per molt poder que tinguin, tantes coses com també ens pensàvem. Però, i nosaltres, els que no som ni científics ni polítics, quina és la nostra responsabilitat? Doncs, en tenim, perquè l’augment dels contagis no es produeix sense la nostra participació. Segons les últimes dades que es tenen, més del 30% dels nous contagis es produeixen en reunions socials en cases particulars. De molt poc serveix portar la mascareta moltes hores si després ens oblidem de tot quan ens trobem amb els amics i familiars a les cases. I també hi ha, com sempre passa en qualsevol assumpte, gent totalment incívica i irresponsable.

Si amb el toc de queda –que a Madrid comenci a les 12 de la nit és una broma-, no n’hi ha prou, els governs aniran fent passos cap, una altra vegada, el confinament, de moment, per etapes. Si els hospitals col·lapsen, no vull imaginar-me la situació. Tampoc descarto que, si hi ha moltes infraccions en el toc de queda o les policies no poden cobrir-ho tot, s’hagi de recórrer a l’exèrcit.

Desgraciadament, i espero equivocar-me molt, no crec que ho hàgim vist tot en aquesta crisi. Una vegada més, no em cansaré de repetir que seguim fil per randa el que se’ns digui des del govern de la Generalitat i que aparquem qualsevol diferència que hi puguem tenir, i tant de bo que sortim d’aquest malson com més aviat millor.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació