Opinió

Per la revolució catalana

«El llibre d'Albert Botran és un instrument imprescindible per entendre, des del rigor històric i el compromís personal amb una gent i un país, on som i els motius»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 21 d'octubre de 2020 a les 20:00 |
Sempre he mirat amb bons ulls aquells polítics que, a més de parlar, llegeixen llibres, n'escriuen alguns i encara continuen fent recerca sobre temes de la seva especialitat acadèmica, sense desatendre la dedicació a l'acció pública, parlamentària o institucional. El diputat al Congrés d'Espanya Albert Botran n'és un. Autor de diverses obres, en solitari, com Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres, o en col·laboració com Les proclames de sobirania en la història de Catalunya, amb Adrià Cases i Oriol Junqueras, i Introducció a la història dels Països Catalans, amb Carles Castellanos i Lluís Sales, el desembre de l'any passat signava l'article Passat, present i futur dels estudis històrics dels Països Catalans, al número 1 de la revista d'economia i pensament Concret.

Tres mesos més tard, el març d'enguany i en ple confinament, ens obsequiava amb Eva Serra. Per la revolució catalana, una més que interessant antologia dels textos més polítics d'Eva Serra, juntament amb alguns d'historiogràfics, precedits per un estudi introductori, de caràcter biogràfic, farcit de dades, algunes de les quals desconegudes fins ara i que no fan més que engrandir la robustesa ideològica de la historiadora.


Eva Serra i Puig (1942-2018) va ser una historiadora reconeguda pels seus companys de disciplina acadèmica com una professional documentada, rigorosa i metòdica, considerada un nom essencial i capdavanter en la història agrària, particularment, tot i que també en van ser reconeguts els mèrits en l'àmbit de la història jurídica i institucional. Si bé va pouar en el marxisme, com tants a la seva època i en els anys posteriors, entre els quals em compto, mai no es va limitar a prendre en consideració els aspectes econòmics exclusivament, sinó que també va tenir la capacitat de saber valorar el pes inequívoc de la política i la cultura en l'anàlisi històrica de tots els fenòmens socials.

Va tenir el coratge de desmitificar el paper de Vicens Vives, en alguns aspectes, figura intocable entre els partits d'ordre d'esquerres i de dretes, així com de l'hispanista John H. Elliott, alhora que reivindicà noms d'historiadors com Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, inscrits tots dos en un corrent inequívocament nacional dintre la historiografia catalana.


Com a historiadora detectà les continuïtats que es produïen en moviments nacionalpopulars, arreu dels Països Catalans, en lluites com les dels remences, segadors, maulets, vigatans i les més recents de l'antifranquisme ençà. El setembre de 1972 va aparèixer un treball anònim, però redactat per ella, de comparació de l'Estatut de Núria i el finalment aprovat, text pioner, ja que feia notar com l'elaboració de l'Estatut de 1931 s'havia fet abans que Espanya disposés de la seva constitució republicana i, per tant, de forma sobirana i apel·lant al dret a l'autodeterminació com constava en el preàmbul. Durant anys, el text va ser de gran utilitat i en guardo un exemplar com un veritable tresor. Es tracta del text El poble de Catalunya i la República espanyola davant l'Estatut.

Filla de l'historiador Josep de Calassanç Serra i Ràfols, germana de Blanca i Josep de Calassanç, el coneixement de la història no va fer altra cosa que enfortir les seves conviccions i empènyer-la cap al compromís polític amb el seu país, de Perpinyà a Alacant, i amb els interessos de les classes populars. Detinguda en quatre ocasions, en tres de les quals torturada i maltractada, la seva primera militància independentista va ser al FNC i qui va fer-li la ritual xerrada de captació va ser Joan Armet, un nom clau per a l'independentisme català, desconegut per les generacions més joves i a qui caldria fer justícia reconeixent-ne el paper de lideratge i contribució a l'elaboració d'un discurs nacional i d'esquerres, al qual vaig enganxar-me, i amb qui vaig compartir presó, militant tots dos al PSAN. Aquest partit, com explica Botran, va ser fundat el 1969, sorgit d'una escissió del FNC, precisament a ca les germanes Serra. I és a Eva Serra a qui cal adjudicar la recuperació del crit patriòtic "Visca la terra!", procedent de la Guerra dels Segadors, tema sobre el qual va publicar el seu primer llibre.


Més enllà de reivindicar el catalanisme popular i el marxisme nacional, ajudà a valorar l'anarcosindicalisme i a integrar-lo com una altra manifestació popular en la visió dels referents col·lectius a conèixer al nostre país. Aplicà l'anàlisi de classe al moviment nacional, defensà els elements comuns entre els Països Catalans, més enllà de la llengua, i valorà positivament el paper de la intel·lectualitat catalana republicana i de noms com Fèlix Cucurull, Joan Fuster o Pierre Vilar. Fou la primera a adonar-se de la importància del Tribunal de Contrafaccions, probablement el primer Tribunal Constitucional d'Europa, i no dubtà a assenyalar el caràcter universal del règim jurídic on "tothom, el rei inclòs, havia de pagar les contribucions". I en la línia de remarcar el fil roig de la continuïtat nacional sentencià: "Des de l'òptica d'un país sense estat convencional s'entén la defensa de Barcelona pels gremis (el 1714) i la defensa de les urnes pels ciutadans (el 2017). És la mateixa lògica. Poc factible que passi en altres contrades".

Avesats a una certa fullaraca paraindependentista, en l'empatx editorial processista dels darrers anys, el llibre d'Albert Botran és un instrument imprescindible per entendre, des del rigor històric i el compromís personal amb una gent i un país, on som i els motius. Els textos polítics continuen tenint vigència d'anàlisi i, per exemple, aporten consideracions d'interès, també desmitificadores, com quan indica l'extracció social de classes populars dels militants independentistes durant la dictadura, en contrast amb les connivències familiars amb el franquisme de no pocs dirigents de certes esquerres. En recomano la lectura reposada, amb llapis per subratllar i prendre'n notes, a tots els que, des de la diversitat ideològica, estem avui Per la revolució catalana: democràtica, nacional i popular.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
02/12/2020

El combat de Fuster

25/11/2020

Layret, l'esquerra nacional

18/11/2020

Entendre l'esquerra abertzale

11/11/2020

Salut i República!

04/11/2020

Llengua i procés

28/10/2020

Sense problema no hi ha solució

21/10/2020

Per la revolució catalana

14/10/2020

Companys i els protestants

07/10/2020

País de gestos

30/09/2020

Vergonya en comú

Participació