Fil directe

L'herència enverinada de CDC

«El que demostra la pols aixecada per Osàcar és que el de Convergència és un llegat que taca; se'n desmarquen fins i tot els qui n'havien estat els més fidels creients»

per Joan Serra Carné , 20 d'octubre de 2020 a les 20:00 |
El cas 3% reflota en l'actualitat política perquè és matèria no resolta, obertes com estan les investigacions judicials, amb múltiples peces en curs des que el cas Palau va posar el focus en el suposat finançament irregular de Convergència. Precisament, el llarg recorregut que s'endevinava als jutjats, sumat a la confessió de Jordi Pujol, van activar el motor de la refundació convergent fa un lustre. Les de CDC no eren unes sigles competitives perquè havien quedat lesionades, van entendre al partit, i tocava canviar d'embolcall.

L'operació era arriscada, però s'entenia imprescindible. El congrés en què es va gestar el PDECat el 2016 no va ser plàcid, perquè la militància va voler dir-hi la seva sense la tutela de la direcció. En va néixer, en qualsevol cas, una formació hereva que aglutinava la vella guàrdia i una nova fornada de dirigents. Tots van tenir protagonisme en els dies àlgids del procés, per molt que ara hagin emprès camins per separat i estiguin a punt d'enfrontar-se a les urnes.


El context resulta necessari per entendre l'abast de l'última declaració de Daniel Osàcar i interpretar les reaccions -públiques i privades- que ha suscitat el pas fet per l'extresorer de CDC, decidit a parlar després d'anys de tancar files amb el partit. El canvi d'estratègia d'Osàcar és notori. La setmana passada ja va admetre, davant el jutge José de la Mata de l'Audiència Nacional, el blanqueig de capitals que duia a terme la formació i ara hi ha implicat directament Artur Mas.

L'extresorer ha exposat que Mas tenia constància de la manera de procedir mentre que l'expresident sempre ho havia negat; aquest dimarts ha insistit que no va donar mai "cap instrucció" en aquest sentit. Qui també queda assenyalat és Germà Gordó, exgerent de CDC i exconseller, com l'home clau en l'engranatge. El relat d'Osàcar, rebatut ràpidament, farà moure fitxes en la investigació.


Les majories absolutes de Pujol, que va saber estirar mandats amb pactes tàctics, i el paper protagonista de Convergència a Madrid van fer que s'instal·lés la idea que el poder convergent era perpetu. Pujol construïa i tenia un pla, però la frontera entre partit i país es feia difusa, i això va alimentar una manera perniciosa de greixar la maquinària, pensada per guanyar eleccions i renovar mandats. Només el temps va fer descarrilar-ho tot. Va arribar la sentència del cas Palau, que acreditava una manera de procedir, i després van obrir-se més causes judicials, encara en curs. La suma de factors, amb caiguda del tòtem com a element definitiu, va conduir Convergència a la implosió.

Més enllà dels moviments dels pròxims mesos als jutjats, les concrecions aportades per qui va endreçar els comptes de CDC tenen una lectura retrospectiva, i una altra derivada política de present i futur. Paradoxalment, la versió d'Osàcar dona la raó als dirigents convergents que van veure clar anys enrere que les sigles havien de mutar si el que es pretenia era mantenir el partit en espais de poder. El PP, per exemple, mai va plantejar-se una operació d'aquesta envergadura tot i estar molt més corcat pels casos de corrupció, i la sentència de Gürtel el va fer caure del govern d'Espanya perquè un front antagònic va olorar sang. La moció de censura a Rajoy va ser, sobretot, una acció d'intuïció política. Però el PP, amb el seu comportament altiu, va aplanar el terreny perquè fos possible.


La declaració de l'extresorer també té lectures en clau electoral. Hi ha un interès manifest, demostrat subtilment per antics dirigents de CDC que ara integren nous projectes polítics, de fer evident que l'extresorer fa manifestacions rellevants. Són dirigents que volen reforçar el vincle entre Convergència i el PDECat, quan en el passat s'esmerçaven a recordar que el nou partit naixia sense motxilles pesades. La rivalitat electoral de Junts i el PDECat, el partit de Mas, explica aquests comportaments. Albert Batet, sense la mateixa subtilesa que d'altres companys d'espai polític -i exalcalde de Valls per CiU durant onze anys-, ho ha resumit en una declaració: "No opinem sobre afers interns d'altres partits polítics". Distància volguda amb el PDECat dels qui van actuar també en nom de Convergència i ara reforcen el projecte de Junts. Les eleccions són a la cantonada, queda clar.

Relats interessats a part, el que demostra la pols aixecada per Osàcar és que la de Convergència és una herència enverinada. Des que Pujol va abandonar l'altar convergent i el partit va rebatejar-se, per després escindir-se, el llegat de CDC taca. Se'n desmarquen fins i tot els qui n'havien estat els més fidels creients.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
25/11/2020

Figo i el pacte de pressupostos

18/11/2020

La mare i el Govern

11/11/2020

Eleccions i poder, tot això i res més

03/11/2020

«Made in» Iniciativa

27/10/2020

Danys col·laterals del cas Eduard Pujol

20/10/2020

L'herència enverinada de CDC

14/10/2020

Sacrificis i oblits

07/10/2020

Política embriagada a Manlleu

30/09/2020

En l'adeu de Torra

04/09/2020

Fidelitat i purgues

Participació