opinió

Erradicar el virus de la vanitat

«La victòria d'Ardern és un antídot a aquesta manera en què sembla que estem tan avesats de veure funcionar el món»

per Laura Pinyol , 18 d'octubre de 2020 a les 20:00 |
La primera ministra de Nova Zelanda i líder del Partit Laborista, Jacinda Ardern, ha guanyat les eleccions legislatives amb majoria absoluta (64 diputats sobre 120). És el millor resultat del seu partit en l'últim mig segle i dobla els resultats del principal partit de l'oposició. Ardern va celebrar els resultats que li permetran un segon mandat apostant per les polítiques progressistes: lluita contra la pobresa infantil, buscar solucions per a l'habitatge social i combat contra el canvi climàtic. Una celebració de la victòria que parla a les generacions que vindran.

L'estil d'Ardern desplega admiradors arreu del món i els analistes coincideixen a remarcar dues fites en el creixement de la seva popularitat. La primera, la resposta a l'atemptat de Christchurch, el març de l'any passat, quan un supremacista blanc d'ultradreta va perpetrar un doble atac contra dues mesquites que va matar 51 persones, i en què una cinquantena més van resultar ferides. L'atac dut a terme pel terrorista australià Brenton Tarrant va ser retransmès en directe per Facebook Live i va ser la matança més sanguinària de la història d'aquest país austral.


El missatge d'Ardern va ser empàtic i integrador amb la comunitat musulmana, que es contraposava al llenguatge que fa calar el terrorisme "d'ells i nosaltres". Poc després, va prendre una decisió política molt rellevant, lluny de les declaracions d'intencions, prohibint la venda d'armes automàtiques. I aquest estiu, quan Tarrant va ser condemnat a cadena perpètua i sense possibilitat de llibertat condicional, va assegurar que esperava que fos l'últim cop que hagués de sentir el seu nom i que mereixia "una vida en complet i absolut silenci".

L'altre pic de popularitat li ha donat la gestió de la pandèmia de la Covid-19. Tot i tenir una baixa incidència ‒25 morts i menys de 2.000 casos‒ va emprendre de seguida mesures dràstiques i dures per frenar els contagis: confinament estricte i tancament de fronteres, que va acompanyar d'una política econòmica per lluitar contra l'atur. Així va aconseguir donar per erradicat el virus amb transmissió local. Però a l'estiu, després de gairebé tres mesos sense cap cas, davant els positius de quatre persones d'una mateixa família, Ardern va tornar a confinar Auckland, la ciutat més gran del país.


Ardern és una de les caps de govern més joves del món, d'un país que té cinc milions d'habitants. Els seus conciutadans han premiat una manera de fer política que s'ha mostrat propera, afectuosa i simpàtica, però que, alhora, ha sabut ser valenta i resolutiva en moments de crisis severes. Una visió de la política que contrasta amb alguns dels populismes que la pandèmia ha permès ressaltar: l'estil Trump o l'estil Bolsonaro, només per posar d'exemple a l'atzar.

La victòria d'Ardern és estimulant. Pel fet de ser dona i demostrar que hi ha una altra manera de desplegar un càrrec com el de primera ministra. I també pel triomf de polítiques progressistes que impliquen la redistribució de la riquesa, un compromís per la justícia social i els grans reptes del futur més immediat. Que parlés de pobresa infantil i canvi climàtic, en el seu primer discurs, és esperançador.


Ja em perdonareu el símil, però la seva victòria i la humilitat en què l'ha celebrat m'ha recordat aquell bany de realitat de la sèrie danesa Borgen: la primera ministra Birgitte Nyborg encapçala unes converses de pau a Copenhaguen entre dues regions enfrontades d'un país africà de nom fictici. En plenes negociacions, s'assabenta que el govern de la regió que té més possibilitats de guanyar la guerra civil en què està immers una part del territori, ha de rebre un carregament d'armes de la Xina. Els assessors i els ministres implicats, l'esperonen a parlar amb Pequín i mostrar-se ferma. Ella els replica i els diu: ho farem amb la humilitat i la prudència de saber que som un país petit, de sis milions d'habitants.

Tot plegat és una excusa per parlar de vanitat. Aquest virus que contagia la política i el bé públic amb tanta freqüència i propagació. La victòria d'Ardern és un antídot a aquesta manera en què sembla que estem tan avesats de veure funcionar el món.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
21/02/2021

Taula de diàleg, amnistia i referèndum

24/01/2021

Efecte i desafecte Illa

27/12/2020

Llum al final del (llarguíssim) túnel

29/11/2020

Herois, ídols i maltractadors

01/11/2020

Ubuntu i el bé comú

18/10/2020

Erradicar el virus de la vanitat

04/10/2020

Agulló i l'espai de comunicació català

06/09/2020

La devaluació de la Presidència

09/08/2020

Una Catalunya republicana sense República

12/07/2020

PDECat, JxCat i la unitat de l’independentisme

Participació