opinió

Per Catalunya i tot el que representa de pau, justícia i amor

«Si després de l'assassinat de Companys tot era immensament més difícil i no van defallir, no serà pas la nostra generació la que abaixarà els braços»

per Oriol Junqueras, 14 d'octubre de 2020 a les 20:35 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'octubre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La Gestapo va capturar el president Companys el 13 d'agost de 1940, l'inici d'un compte enrere que acabaria amb el seu afusellament al castell de Montjuïc, dos mesos més tard, la matinada del 15 d'octubre de 1940. Tot just aquest dijous fa vuitanta anys.

Abans d'arribar a Barcelona, Companys havia estat reclòs a Madrid, on va patir maltractaments durant els interrogatoris a la Direcció General de Seguretat, i on va ser exhibit com si fos una bèstia perillosa mentre li llançaven rosegons de pa, monedes o cacauets per fer riure les esposes o les amants dels policies que tafanejaven per l'edifici. 


És per això que el president arrossegava els peus quan els vigilants el van treure de la cel·la de Montjuïc per conduir-lo a poc a poc cap al fossar de Santa Eulàlia, on el van assassinar. Mentre avançava pel camí de ronda exterior del castell, Companys es va aturar un instant i va contemplar per darrera vegada la capital del seu país.

El país que havia presidit i que havia fet tot el possible per salvar de la desfeta. Un país envaït per un exèrcit que, arreu de l'estat espanyol –des de les illes Canàries fins a Astúries i des de Galícia fins a Ceuta i Melilla–, s'havia autoanomenat Ejército Nacional. Fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación de Cataluña.


"Per Catalunya!". Companys representava una de les dues ànimes d'ERC que s'havien conjurat per fer irrompre una força política que va saber ser hegemònica fins que el jou del franquisme va liquidar la llibertat. Companys provenia d'una tradició sindicalista mentre Francesc Macià era l'home d’acció que havia fundat Estat Català.

Les darreres paraules de Companys no poden ser més clarificadores del profund patriotisme que amarava tot el seu ésser: "La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor". Uns minuts després, amb l'esquena contra la paret, Companys es descalça per trepitjar la terra i respon al crit de "¡Fuego!" dels seus botxins tot cridant "Per Catalunya!".


L'albada del 15 d’octubre de 1940, quan gairebé tota Europa estava ocupada pels nazis i pels seus còmplices, amb la capital de Catalunya presa pels franquistes, amb centenars de milers de morts, empresonats i exiliats, on era l'esperança de llibertat, de pau, de justícia i d'amor? La resposta és infinitament cruel: no hi havia esperança.

I, sense esperança, una generació de catalans, i sobretot de catalanes, va viure –literalment desesperada– per fer viure els seus fills. I, així, fer-nos viure a tots nosaltres. Aquesta és la generació de Salvador Espriu, que en versos se'ns adreça en aquests termes: "[...] hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d'accés al ple domini de la terra". I que ens demana que ens mantinguem "per sempre fidels al servei d’aquest poble".

Les darreres dècades, amb l'adveniment del Règim del 78 (la restauració dels Borbons), no hem deixat d’exigir justícia i reparació davant els successius governs espanyols. Després d'anys i panys de batallar en solitari hem aconseguit un progressiu reconeixement per tots aquells que van ser víctimes d'una dictadura que va matar molt i fins al final. Però encara avui cap representant de l'Estat ha demanat perdó per aquell crim i tants d'altres. I és que encara avui hem de veure com es nega tota possibilitat de justícia a la família de Gustau Muñoz, un noi de setze anys que va ser abatut d'un tret per l'esquena per la Policia, la Diada de l'any 1978.

Tenim un país per construir. I si quan tot era immensament més difícil elles i ells, però sobretot elles, les nostres àvies i besàvies, no van defallir, no serà pas aquesta generació la que abaixarà els braços. Les últimes paraules de Companys adreçades a la seva muller, Carme Ballester, són avui tan vàlides com ahir: "No admetis plors ni condols. Aixeca't i lluita".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació