opinió

El Liceu fa cultura, i l'Apolo, entreteniment?

«Les sales demanen que se les tracti a partir de l’activitat que duen o poden dur a terme, i no de la llicència que les encotilla»

per Jordi Bianciotto , 9 d'octubre de 2020 a les 22:46 |
La marxa enrere del departament de Salut amb el dit oci nocturn ha deixat amb un pam de nas a una part del món de la música que confiava en la darrera resolució (aprovada dimarts pel Procicat i anul·lada l’endemà) per mirar de ressuscitar, encara que fos a una escala minúscula o simbòlica, l’activitat als escenaris. Però som davant d’un assumpte segurament confús per l’opinió pública, on les raonables prevencions a la màniga ampla, ara que la pandèmia torna a enfilar-se, s’imposen amb facilitat a altres consideracions, de les quals, ai las, penja la supervivència de tot un sector productiu.

Parlar d’oci nocturn a l’engròs és desafortunat si ens volem referir a un cas molt específic, les sales de concert, la majoria englobades en aquest epígraf lúdic perquè la nomenclatura administrativa és un embolic on els noms no s’acaben de correspondre amb la realitat. Aquestes sales han operat sempre sota altres llicències (sala de ball, sala de festes, discoteca...) perquè quan van accedir al permís per fer-hi música en viu, la de sala de concerts no existia, ja que es va crear fa una dècada.


En aquests anys, se n’han donat més aviat poques, de llicències, perquè parlem d’una activitat delicada que no sempre és rebuda entre aclamacions en els nostres barris. Per això no hi ha gairebé sales de concerts reconegudes com a tals, sinó, sobretot, veteranes sales de ball, de festes o discoteques que han anat acollint concerts de manera continuada, tirant de permisos més genèrics d’altres èpoques. També algunes sales més noves, que sovint hereten llicències de marques anteriors que operaven en els mateixos espais. I tothom, en fi, va a parar a aquest gran contenidor, l’oci nocturn, quan la seva circumstància mereixeria un tractament distintiu. Perquè acollir-hi concerts acostuma a ser una de les funcions centrals d’aquestes sales, aquella per la qual són conegudes.

Ens guardarem prou de fer esmenes als alts criteris sanitaris, només faltaria, però sí que ens veiem amb ànim de fer notar un contrast que grinyola: mentre que es permet, amb tot el bon judici, que teatres i auditoris puguin programar concerts, sempre amb els aforaments reduïts, les distàncies, la traçabilitat i tota la pesca, es barra el pas, en canvi, a sales que es poden convertir de manera ràpida i senzilla en teatres o auditoris, amb cadires (separades) sobre la pista i idèntics protocols. Només es tracta d’això. Si les regles serveixen per a uns, si realment és així, per lògica haurien de servir també per als altres.


Les sales demanen que se les tracti a partir de l’activitat que duen o poden dur a terme, i no de la llicència que les encotilla. I ara que la llum verda sembla allunyar-se, diuen que tiraran per una altra via: demanar als ajuntaments, són els qui poden fer-ho, que ajudin a les sales a fer canvis de llicència exprés, sota el paraigua temporal de la Covid, perquè puguin així acollir concerts. Tot plegat continuarà, encara que pocs locals estiguin disposats a apujar la persiana si la llei ara els ho acaba permetent, perquè amb les reduccions dràstiques de capacitat els números no els sortirien. Ho viuen, però, com un greuge comparatiu, i com un menysteniment. I és un senyal que ens convida a pensar en una visió jeràrquica de fons al voltant de la música i dels escenaris.

Perquè, al capdavall, és com si flotés aquella secular distinció entre entreteniment i cultura, quan les fronteres entre totes dues categories fan vies d’aigua des de fa tant de temps. D’aquesta manera, entenem que un concert de Nacho Vegas a l’Apolo és entreteniment i oci nocturn, mentre que si el fa al Liceu, és cultura. I Els Amics de les Arts han protagonitzat un acte cultural quan han actuat al Teatre Fortuny, de Reus, mentre que, quan ho han fet a Stroika (Manresa), Salamandra (L’Hospitalet) o la Nau B-1 (Granollers), han rodolat en canvi pel frívol pendent del lleure, engolits pels fantasmes (infecciosos) de la nit.

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
20/11/2020

La moderníssima música d’arrel

06/11/2020

L'ànima de Spotify

23/10/2020

Rock a contra-rellotge

09/10/2020

El Liceu fa cultura, i l'Apolo, entreteniment?

25/09/2020

La pinça contra TV3

11/09/2020

Benvinguda Mercè

28/08/2020

Música sota el ràdar

15/08/2020

Salvar la música

01/08/2020

Adéu «Q Magazine»

17/07/2020

El lloc més segur del món

Participació