opinió

La salut pública és una ciència social

«Hi ha d’haver una manera de donar instruccions intel·ligibles i serioses a la població i confiar en el fet que entendran que s’han d’autodefensar del virus»

per Montserrat Tura , 27 de setembre de 2020 a les 20:00 |
Cinquanta societats científiques que representen més de 170.000 professionals en finalitzar el primer congrés espanyol sobre la Covid-19 han demanat que s’adoptin mesures basades en l’evidència científica i en cas contrari s’expliquin les raons polítiques de les decisions.

Enmig d’unes xifres de contagi que no paren de créixer (a la Comunitat de Madrid especialment, però Catalunya tampoc pot dormir tranquil·la), amb creixements encara no imputables a la necessària socialització i dret d’aprenentatge que representa l’inici del curs escolar, la nostra salut, la nostra vida, depèn més que mai del que fem cadascú de nosaltres i del que facin cadascun dels altres humans amb els qui ens trobarem els diversos dies que configuren el nostre passat recent i el nostre futur immediat.


Encara no hem après que amb el virus SARS-CoV-2.2 no es pot negociar, ni frivolitzar. Per instint de supervivència, el virus busca cèl·lules humanes on reproduir-se i en les que viatjar d’una punta a l’altre de les cases, dels carrers, les ciutats, les nacions, els estats, els continents i el planeta, i col·lectivament encara li badem la boca i no li barrem el pas.

Quan una persona s’infecta no podem predir quina modalitat de malaltia desenvoluparà, si la recordarà com un malestar o com una tragèdia. Tots hi estem exposats. Sempre havia pensat que una epidèmia amb els coneixements de microbiologia i d’epidemiologia que tenim avui, l’aturaríem fàcilment, donant la informació i les indicacions necessàries.


Escric doncs, des d’una decepció difícil de digerir, agreujada pel pas dels mesos que s’acumulen com una pesada llosa en el personal sanitari al qual demanem que segueixi animant als seus pacients i no tenim present que també necessiten que se’ls animi. No volen paraules de cortesia ni promeses buides que faran créixer les piles d’incompliments. Volen que el seu coneixement acumulat durant aquests mesos serveixi perquè els representants polítics deixin d’utilitzar el coronavirus com un projectil entre ells i una excusa de la seva inacció.

No tindran gaires oportunitats de mostrar la grandesa necessària per reconèixer la gran vulnerabilitat d’una societat i la importància de les institucions i els serveis públics que representen en la definició de futurs col·lectius.


Si el virus passa d’una laringe a una altra, tindrà més incidència en les zones de més densitat poblacional, si viatge dins els nostres cossos caldrà tenir estudiats els moviments massius previsibles, si és de transmissió aèria haurem de ventilar els espais, si cal aïllar els possibles contagiats, preparem espais adequats, si la ciutadania busca respostes, reforcem els canals d’atenció, si detectem un malalt, estudiem i aïllem els seus contactes, si els contagiats es posaran malalts s’han de reforçar els centres d’atenció de malalts, si els més greus els caldrà ajuda per respirar s'han d’incrementar les cures intensives.... Avancem-nos al que succeirà i convertim, mitjançant informació consistent, a cada ciutadà en agent de salut.

La veritat és que en els darrers anys s’havien encarcarat els organismes dedicats a la salut pública, els centres d’epidemiologia; comportant-nos com a nou-rics als qui ja no pot afectar el tifus i el còlera els hem desconsiderat  i menystingut. No s’han complert les promeses d’incorporar epidemiòlegs i rastrejadors, agents covid i personal mèdic i d’infermeria perquè, entre altres coses, no s’improvisen. Cal formar-los però mai han tingut tantes oportunitats de participar en una comunitat educativa com ara que tots, metges, biòlegs, sociòlegs, matemàtics, físics i d’altres disciplines estem aprenent cada dia i necessitem totes les evidències científiques provades i demostrades en altres indrets i estem disposats a compartir l’aprenentatge, encara amb molts dubtes, d’aquests mesos de pandèmia.

No trobo paraules per reprovar les inauguracions de dispensadors de solucions alcohòliques, ni d’exposicions de banderes, ni de discursos melodramàtics en els faristols dels parlaments, que creen malfiança ciutadana quan cada minut, cada hora compta, però s’entortolliguen en les mateixes frases un dia i un altre, com si el virus fos sensible a la sensibleria.

El clam mèdic i científic d’aquests darrers dies per exigir una gestió de la pandèmia d’aquesta polimòrfica i difícil Covid-19, no planteja viure amb pànic sinó amb responsabilitat, no planteja suprimir tota l’activitat productiva, ans el contrari. Revisar i corregir la desatenció als aspectes d’investigació i salut pública, la manca d’ambició per millorar els sistemes sanitaris que ha produït el cofoisme de tenir un bon (alguns s’atrevien a dir el millor) sistema sanitari i valorar els servidors públics que s’ho mereixin.

Hi ha d’haver una manera de donar instruccions intel·ligibles i serioses a la població i confiar en el fet que entendran que s’han d’autodefensar del virus, sense omplir de policies i soldats els carrers. Però l’autoritat capaç de ser respectada i atesa no s’improvisa, ans el contrari, fa molts anys que es deteriora.

De tant en tant, alguna veu s’aixeca i ens parla sòlidament de sistemes d’atenció mèdica més dúctils i connectats als serveis comunitaris i als centres d’investigació i formació, del Green New Deal, de la desglobalització digital, de rellançar les ciutats a través d’aprofitar per restaurar el seu patrimoni, i sembla haver entès que una crisi sanitària no és només un increment de mortalitat, perquè la funció dels qui estan situats en posicions de poder és generar oportunitats i establir un programa d’inversions i reformes que donin feina a qui no en té, la manera més digna de progressar, de no retrocedir.

És quan no es parli de distribució de diners i d’ajudes directes i immediates sinó d’horitzons diferents, que -aleshores- tindrem alguna oportunitat de no abocar recursos a un pou sense fons. Abocar diners als problemes sense projectes sòlids no salvarà a les societats egoistes i descregudes amb els poders públics que entre tots hem creat i alguns han convertit en paròdia del que haurien de ser.

Calen poders públics que sàpiguen on enviar els recursos i formar o retenir talent perquè ajudi a la societat malalta. No és subvencionant operadors turístics, és fent més atractives que mai les nostres ciutats, els edificis que les fan singulars i els nostres paisatges pel que seran visitades en el futur.

No es prometen impossibles sinó fent aflorar el millor de la nostra comunitat científica, inclosos els treballadors de tot el sistema sanitari, que podem estructurar mecanismes eficaços de control de la transmissió i no són les proclames si no els fets els que ens indicaran si estem davant l’autèntica la voluntat de governar o només busquem excuses per imputar culpes en el constant ambient de derivar a l’altra
 
En qualsevol moment seria una pràctica política lamentable. En plena epidèmia és irresponsable, abominable.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Montserrat Tura
Metgessa, especialitzada en gestió de serveis de salut i economia sanitària. Va ser alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003), població on va néixer i on ha viscut sempre, diputada al parlament (1995-2003 i 2010-2012) i consellera d'Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010). Actualment forma part de la direcció assistencial dels Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà. És mare de dues filles. A Twitter: @montserrat_tura.
27/09/2020

La salut pública és una ciència social

30/08/2020

Lectures en temps de pandèmia

16/08/2020

Reconstruir i rellançar

19/07/2020

En una epidèmia els números parlen

21/06/2020

El retorn

24/05/2020

Realitats i desitjos en temps de pandèmia

26/04/2020

Sant Jordi 20: Desaparició dels somriures

12/04/2020

​Sorpresa de la sorpresa

29/03/2020

Som biologia

15/03/2020

Un monstre microscòpic

Participació